 |
| Imatge de Pluja Fina, a Flickr |
Quan el pati de llums es desdiu pati d'ombres
s'hi veu la roba estesa a les pautes del niló,
pentagrames tibats on s'enganxen les notes
d'una pluja discreta del cotó que s'eixuga
com gotes de suor ... com glatiments:
la humida melodia de la ciutat vepral,
de quan la intimitat s'atansa i desafia.
Manel Marí, El tàlem (2008)
Un xic de poesia, com a reflexió abans de les municipals, de Manel Marí, de qui Miquel Cardell en diu: un poeta essencialment urbà: la ciutat és escenari, paisatge i contrapunt essencial a la seva poesia. Amb la seva nit, els seus barris i ports i, sogretot, els seus bars, calia dir-ho tot d'una. Segurament, aixè és així perquè la poesia seva, abans de ser una poesia eleborada, intel·lectualment i formalment, és una poesia viscuada, ben arrelada al batec vital.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada