dijous, 30 d’octubre del 2014

Patrick Modiano. En el cafè de la joventut perduda

M'empassso en dos viatges en tren a la capital aquest breu llibre del recent premi Nobel de literatura, Patrick Modiano. No n'havia llegit res i en confesso el meu total desconeixement abans de que li concedissin el premi. Amb aquests precedents, doncs, m'embarco en la ruta guiada pel París de la segona meitat del segle passat. Però també per l'art de la memòria (o, més ben dit, per com un passeig per la memòria es converteix en art de l'escriptura).
El llibre és del 2007, amb traducció de Joan Casas. I intenta resseguir allò que se sap d'una noia jove, que anomenen Louki, a partir de diversos homes que la varen conèixer.
És en aquest recorregut personal que desgrana un quants temes rellevants en el seu món literari.
Començant pel paper que juguen els cafès -un dels signes identificadors de la cultura europea, segons Steiner. Així, en un cafè ... provem de crear vincles. Trobades en un carrer, en una estació de metro a l'hora punta. Ens hauríem de lligar l'un a l'altre amb unes manilles en aquells moments. L'espai que t'ofereix el cafè va acompanyat del temps necessari per a crear baules, amb persones a voltes ben desconegudes. I això no ho tens gairebé enlloc més.
Així, és en el cafè Condé on la protagonista es refugiava com si volgués fugir d'alguna cosa, escapar-se d'un perill. I aleshores ressegueix els recorreguts de cadascú dels personatges que hi tenen contacte, fins arribar a aquell punt de trobada. Dibuixava els trajectes de tots els personatges fins el Condé. Pretenia determinar amb la màxima exactitud possible els itineraris que segueixen les persones, per comprendre-les millor. Tot i amb això, després les persones un dia desapareixen i t'adones que no en sabies res, ni tan sols la seva veritable identitat. És a dir, escriu -també en una llibreta, com sovint ho fan els personatges de Paul Auster- aquells apunts que ens serveixen per estalonar les vides de persones, per descriure'n els mínims que creiem que ens permeten identificar-les, però que s'acaben perdent per entre la xarxa de carrers de la gran ciutat.
L'altre assumpte que m'ha agradat és el les zones neutres. Els espais d'entremig, els no-límits de les ciutats. Diu Modiano que hi havia zones múltiples al barri i jo en coneixia totes les fronteres, fins i tot les invisibles. Equivalen a les zones neutres. Hi havia a París zones intermediàries, no man's lands on et trobaves al limit de tot, en trànsit, o fins i tot en suspens. S'hi gaudia d'una certa immunitat. Les hauria pogut anomenar zones franques, però zones neutres era més exacte
Potser equivaldrien als forats negres siderals, que són capaços fins i tot de xuclar-te l'ànima. Hi ha certs llocs que són imants, i que t'atrauen si camines pels seus rodals. I això de manera imperceptible, sense que ni te n'adonis. ... I acabes allà, al punt precís on havies d'embarrancar. Per això, ell proposa no fer ... cap gest massa brusc, sinó passivitat i lentitud, que així et deixes penetrar de mica en mica per l'esperit dels llocs.
En tot cas, les zones neutres tenen si més no aquest avantatge: només són un punt de partida, i un dia o altre les abandones.
L'altre argument que desgrana és el de la joventut. Perquè tota la novel·la passa a mig camí de la vida de debò, ens envoltava una melancolia obscura, ... en el cafè de la joventut perduda. I és que els joves de totes les èpoques sempre han -hem?- viscut sense consciència de la seva existència en el temps. Érem massa joves, no teníem cap passat que poguéssim revelar, vivíem el present. I sempre com si fos una fugida endavant. Només era jo mateixa de debò en el moment que fugia, Els meus únics bons records són records d'escapada o de fugida.
Per això, parla de la Declaració d'absència. La sensació de no ser-hi present. Si tot aquest període s'ha mantingut vívid en el meu record és per les preguntes que s'han quedat sense resposta.
Com deia, doncs, el secretari de l'Acadèmia sueca, Peter Englund, Modiano és autor de temes recurrents: la memòria, la pèrdua, la identitat, el temps. Emmarcat en un París bohemi, però que bé podria ser qualsevol altra ciutat, que no es preocupa per l'endemà.
Del seu estil, que alguns defineixen com a elegant, se n'agraeix la sobreitat. En frases lleugeres, deixa anar continguts pesants, amb molt de sentit, i ben suggerents. El proper, l'haurem de llegir en francès. I la construcció teixida al voltant d'un misteri, que es resol al final, sense necessitat d'allargar innecessàriament la novel·la, també és d'agrair. 
A veure si també així puc anar resolent el misteri Modiano, mica en mica. ...

dimecres, 15 d’octubre del 2014

La detenció del President Companys


El 13 d'agost passat, ja retornant cap a casa des de la Bretanya, ens vàrem desviar un xic per passar per la Baule-les Pins, un poblet de platja amagat dels llocs de pas, on el President Companys residia amb la seva esposa Carme Ballester en el moment en què fou detingut per la Gestapo. Els nazis alemanys, amb el vist-i-plau del govern espanyol franquista, tenien clar que calia eliminar la persona que representava el poble de Catalunya al que volien sotmès. En moments en què als tertulians espanyols no els costa gens frivolitzar sobre afusellaments, i en què l'esport de moda és el comparar el nazisme amb el procés català, no hi ha evidència més clara del que suposa un estat totalitari.




No fou fins el 2010, quan feia 70 anys de la detenció, el Govern de Catalunya efectuà un valuós homenatge, amb la col·locació d'una placa, la única evidència del pas del nostre President per aquella població. (No cal dir que l'estat espanyol s'ha negat durant anys i panys a demanar perdó i demanar l'anul·lació del judici, mentre que els governs alemanys i francès ja han fet gestos en aquest sentit).


La inscripció diu així:

Au numéro 5 de cette rue, le 13 août 1040, fut arreté
par la Gestapo, le Président de Gouvernement
de la Catalogne Lluis Companys i Jover.
Remis à la police franquiste, il fut fusillé
à Barcelona le 15 octobre 1940.
En hommage et à sa mémoire.
La Baule, le 13 août 2010

En el número 5 d'aquest carrer, el dia 13 d'agost de 1940,
va ser detingut per la Gestapo el President del Govern
de Catalunya Lluís Companys i Jover, deportat i lliurat
a la policía franquista. Va ser afusellat a Barcelona
el dia 15 d'octubre de 1940.
En homenatge a la seva memòria.
La Baule, el 13 d'agost de 2010.

La meva petitesa no podia esperar una fi més digna
per Catalunya i allò que representa de pau, justícia i amor.
Lluís Companys

... (segueix)

dimarts, 7 d’octubre del 2014

Més de 10 consells per a buscar feina per als majors de 45 anys

Segueixo diversos blocs per feina, i de tant en tant m'agraden algun dels seus escrits, perquè suposa tot un treball de reflexió i un recull de propostes que pot ser d'utilitat. És el cas del bloc Orientación para el empleo, que ofereix pistes per a la gent que busca feina, i s'ha convertit en una mena d'enciclopèdia en referència a la gestió dels recursos humans i la seva contractació en el món laboral. El bloc està gestionat per José Jiménez Alonso, un professional dels recursos humans que, lògicament, ofereix també els seus serveis per a aquells que els puguin necessitar. Aquest sociòleg salmantí -madrileny d'adopció- s'ha dedicat durant molts anys a la gestió de recursos humans, tant seleccionant i recultant persones com dirigint-los. I amb un optimisme desbordant, en aquest cas es dedica a aconsellar aquells que, amb el pes dels anys sobre les espatlles, tenen dificultats en trobar feina.
L'article que mal-tradueixo va desgranant una sèrie de prejudicis sobre les persones majors de 45 anys, potser el col·lectiu amb més dificultats en aquests moments per a trobar feina. I en va apuntant petits consells, tots ells ben útils, intentant aportar als que busquen feina la visió dels que els han de contractar, per tal que ho tinguin ben present. 
Els prejudicis que intenta desmontar són prou reals: 
  1. Si ha estat acomiadat i porta tant de temps a l'atur és perquè no és un bon professional.
  2. Els majors de 45 anys no volen o els costa aprendre coses noves
  3. Els majors de 45 són poc hàbils amb les noves tecnologies.
  4. Als majors de 45 anys els falta ambició i motivació.
  5. Càrregues familiars.
  6. Els majors de 45 anys demanen salaris més alts.
  7. Els serà difícil acceptar que el seu cap sigui més jove.
  8. Són molt astuts.
I per a cada un proposa tot un seguit de consells pràctics. Vegeu-los ...