dilluns, 26 d’abril del 2010

25-A IV. L'Ajuntament

No em puc deixar d'estar de parlar del meu Ajuntament i el seu paperàs en tot el procés. Un ridícul impressionant, no veient el que representa el moviment ciutadà de les consultes, fent el possible per ignorar l'exercici més gran de participació ciutadana fet fins ara a Granollers sense el suport de les institucions i menyspreant el treball de tanta gent.
Començo, doncs, per aquesta mateixa manca de suport a Granollers Decideix (GD). Així com altres ajuntaments socialistes -Girona, Lleida, Manresa- sí que van cedir locals a l'entitat organitzadora, a la nostra ciutat GD s'ha trobat que ha hagut de pagar més de 2.000 € per poder utilitzar els Centres cívics. (Un escàndol majúscul, tenint present que, per exemple, algun partit polític no acaba pagant La Troca ni quan l'utilitza per a activitats pròpies). A més a més de pencar com un burros, els membres de GD hauran permès finançar alguna de les activitats de "participació" que el govern de la ciutat vol impulsar. (Entengui's allò de fer jardins entre tots o pintar fanals de colors).
Cal tenir present també les traves imposades. Tot i les múltiples instàncies lliurades, GD, per exemple, va haver de desmuntar una activitat de recollida de vot anticipat el matí de Sant Jordi que es desenvolupava a l'estan de CiU. El funcionari enviat, diligent a complir ordres superiors, no fou capaç d'entendre que CiU és una de les 40 entitats adherides a GD.
Per mi, però, el fet més greu és com l'equip de govern municipal, amb l'Alcalde al capdavant, ha volgut bandejar del tot la Consulta. A banda de no fer-ne cap referència en els butlletins municipals o els webs institucionals -tot i ser l'activitat de participació de granollerins, després de la Festa Major, més important de l'any-, ho exemplifico en un fet concret: la no voluntat de recepció dels observadors internacionals.
M'explico: la meva única responsabilitat en tot el procés era la dacollir i acompanyar per la ciutat alguna de les persones vingudes de fora per seguir la qualitat i les garanties de la consulta. Quan GD va conèixer la vinguda a la ciutat de dos observadors internacionals -un del Québec i un de la Cabília-, vàrem proposar l'Ajuntament de fer una recepció oficial a les personalitats convidades. Inicialment, dissabte a la tarda. Es veu, però, que hi havia un casament dues hores abans (felicitats, Pietat!), i l'Alcalde, que el diumenge tenia un acte a Gernika, no els rebria. Demanem, doncs, canviar de dia i que, per tant, sigui un altre regidor -el de Cooperació, per exemple, ja que un dels observadors viu a París exiliat per amenaces de mort al seu país- qui els pugui rebre a l'hora que els vagi bé. Resposta: ni una cosa ni l'altra. No se'ls rep, i prou! I, a més, tampoc s'obre l'ajuntament a l'oposició per tal que siguin els regidors disponibles els qui els rebin. La casa del poble és ara patrimoni exclussiu del partit dominant, amb mayoria absolutista.
(Val a dir que, fins ara, l'Alcalde havia rebut a tothom que vingués de fora si li demanava qualsevol entitat. Fossin els representants d'una associació coral, esportiva o sindical agermanada amb una entitat de la ciutat, o bé només uns simples convidats per una oenagé que fa un projecte al seu poble, l'Alcalde Mayoral feia esforços per trobar un raconet a l'agenda per rebre'ls, explicar-los la ciutat i fer-se unes quantes fotos amb ells, especialment al balcó de l'Ajuntament i al damunt de la Pedra de l'Encant. I, si ell no podia, feia mans i mànigues per trobar algú de l'equip que el rebés. Tot, amb la complicitat sempre de l'oposició, a qui també es convidava a ser-hi presents).
Aquest cop, però, nanai de la Xina! Es veu que el director d'un diari de Montréal i el líder a l'exili del moviment autonomista de la Cabília, no són de prou nivell per ser atesos per sa magnífica Mayoria! (No cal dir quina és la impressió que se n'han endut, de la gent de Granollers, per un costat, i dels seus governants, per l'altre).
En resum, em sento decebut tant pel meu Ajuntament, que no vol veure què passa a la seva ciutat si no té la capacitat de controlar-ho tot, com pel meu batlle, que prefereix cenyir-se a les ordres de partit, a canvi de perdre la capacitat de fer d'alcalde de tots i continuar essent aquell venedor excel·lent de les qualitat de la ciutat portes enfora a qui estàvem acostumats.
Amb l'exemple que m'han donat, em ve un dubte molt gran: quina actitud he de prendre jo d'ara endavant amb un procés de pressumpta participació ciutadana com és el Pla Estratègic?

25.A III. La premsa

No m'agrada parlar-ne. Amb el temps, he après a fer la meva sense necessitat de fixar-me en el que digui la premsa. La societat civil és més forta si sap no anar a remolc del "quart poder". Però crec que, en una consulta com aquesta, l'estat d'ànim del conjunt de la ciutadania, motivat per l'estat d'opinió del periodisme -i, per tant, dels centres de poder que hi ha al darrera- ha tingut una influència rellevant en el seu resultat. Sobretot, la premsa a nivell nacional -i també estatal, és clar, especialment pels resultats del no! Ara, però, em vull referir a la premsa de casa, la més propera.
I, per això, començo felicitant la premsa digital i la seva creixent incidència. Poc a poc, va fent forat i demostrant la seva utilitat, especialment entre la gent jove, que la segueix al dia, i en participen. Enhorabona pel treball de proximitat que, per exemple, fan des de mitjans tan precaris i novells com Aravalles. (Com és que la resta de premsa comarcal -amb molts més mitjans- no fa un pas qualitatiu al món digital? Ells sabran).
De la premsa escrita, en vull parlar poc. De fet, cadascú ha jugat el paper que se n'esperava d'ells. D'El 9 nou, només diré que continua en la seva línia oficial: l'"institucionalisme" com a consigna, que vol dir dependència total dels ajuntaments i de qui els manen. I cada cop van mostrant més el llautó. (Nota: només cal mirar El 9 d'Osona, i veureu quin nivell d'implicació ha tingut, tan diferent, amb les consultes). Són uns quants ja els seus columnistes que, vès per on, opinen que és un error aquesta línia tan poc propera a la gent i tan de braçet amb les institucions.
De Línia Vallès sí que diré que m'ha sorprès -agradablement, és clar- el paper jugat de suport a les consultes. És normal, doncs, que aquesta publicació gratuïta vagi fent forat mica en mica. (Tot i que també m'estranya que no entrin encara en el joc d'internet).
De la resta de premsa escrita, dir que han estat fent allò que era previsible: els monàrquics d'avantguarda, ignorant allò que els suposi acostar-se al segle vint-i-ú; els del "Montillódico" -com diu l'amic Jj-, encara més enllà, i minimitzant-ho tot, excepte la Feria de Abril; els franquistes de casa, doncs això: essent coherents amb la seva ideologia antidemocràtica de meitat del segle passat. I així, anar fent.
De la televisió no en puc dir res, perquè a casa no la tenim sintonitzada. M'estalvio, doncs, el comentari. Sí que em va sorprendre agradablement veure a la nostra ciutat unitats de TV3, al costat de la televisió comarcal.
Però no vull deixar d'aprofitar l'avinentesa -com diu aquell- per reivindicar el paper de la ràdio com a mitjà més viu de tots els presents. Ràdio 7 Vallès -que sí que és també a internet, tot i que encara n'hi treu poc suc- va estar present a la consulta des del primer moment, fent connexions en directe, i aportant les novetats que se succeien al moment. Enhorabona, perquè continua essent el mitjà més viu de tots els presents.(Llàstima que l'escoltem tan poc!)
Mentrestant, la gent del món digital va fent camí. Per molts anys!

25-A II. L'organització

L'organització, a Granollers, ha estat impecable. Des de l'amaterisme, s'ha treballat amb tota la professionalitat que cal en una convocatòria d'aquestes característiques.
Des de bon principi, l'entitat es va constituir amb tot el rigor -estatuts legalitzats, assemblees i reunions amb actes, comissions de treball, ...- i, sobretot, amb un sistema d'informació entre els membres més que eficient. Tothom qui s'anava inscrivint a la web -sense excuses- anava rebent totes les informacions que es derivaven de l'actuació de l'entitat. Les més de 800 persones i 40 entitats que s'hi han adherit no han deixat d'estar al dia de tot el que s'estava coent.
Probablement, aquesta ha estat una de les claus de l'èxit de participació: que tothom estigués al corrent de seguida del màxim de novetats que s'anessin succeint. (Seria interessant conèixer el nombre de missatges enviats durant aquests pocs mesos).
De feines n'hi ha hagut per tothom, i al nivell de dedicació que cadascú hi pogués aportar. Des d'estar-se al local, al manteniment del web, a preparar sobres, a fer arribar a les entitats les possibilitats de col·laboració, a enganxar cartells, a muntar parades de vot anticipat, ... fins les de la mateixa jornada de votacions, lligades als col·legis electorals, a donar informació als vianants, a atendre la premsa i els observadors, a vetllar per la validesa del procés o a fer els recomptes i les sumes corresponents.
El factor més decisiu, però, ha estat el col·lectiu de voluntaris i la seva feina. Amb preparació rigorosa -es varen fer activitats de formació específica per als voluntaris-, tots ells -i elles, és clar- han treballat de valent; però és que, a més a més, s'ho han passat bé. Gent provinent de diversos àmbits, del món associatiu, cultural, esportiu, social, ...; de tots els colors i de cap; de tots els orígens i condicions. Això sí, tots conscients de l'objectiu de la consulta i de la voluntat d'aconseguir que els granollerins i granollerines participessin al màxim.
Un altre element important ha estat la imparcialitat de la consulta. A banda del lema encertadíssim -Tant sí com no-, s'ha disposat d'una Comissió de Garanties de luxe: la Carme Esplugas, en Manel Balcells i en Ricard Sauri. Amb una llarga experiència ciutadana, i representant un llarg ventall ideològic i professional, la seva supervisió de tot el procés des del principi donava seguretat -i nivell- al referèndum. (De fet, proposo que, des de Granollers, es pugui convocar una reunió de totes les persones que vetllen per la seguretat i la imparcialitat del procés en les altres poblacions. És una funció bàsica, fonamental, i que fa creïble tota la tasca realitzada. I la feina feta a la nostra ciutat ha estat exemplar i val la pena explicar-la).
La logística també ha estat un encert: Granollers és la ciutat que ha disposat de més col·legis oberts al públic de tot Catalunya el 25-A. Això requeria d'una gran capacitat de mobilització i contactes, sobretot tenint present que, a la nostra ciutat, l'Ajuntament no s'hi ha posat pas de cara. (D'aquest fet lamentable ja en parlaré en un altre apunt).
L'estratègia d'actuació plantejada, doncs, també s'ha encertat de ple: acostar-se a la gent. Anar-los a buscar, i no esperar que vinguin. Al contrari, s'han situat diversos col·legis electorals en zones de pas durant els dies anteriors, fins i tot, a la consulta. Aquest fet ha resultat determinant. La gent no surt per anar a votar si no té molts motius, i sobretot si no se li fa cap crida oficial -a la televisió, per exemple. Per això, calia fer fàcil la tasca d'anar a votar, i s'ha pensat en aqusta línia.
En definitiva, tot plegat ha estat un esforç colossal.
La data també era important. Es pot dir que Sant Jordi ha ajudat força, especiament per tal de recollir vots avançats. Però, sobretot, el fet més important és que l'organització estava prou madura com per fer-se la consulta amb el màxim de garanties. Un altre encert, doncs, de planificació. No hi ha hagut presses, sinó que s'ha treballat amb encert, des del principi al final.

No puc deixar d'escriure que, al darrera de tot, hi endevino -entre moltes d'altres- la mà d'en Prufi, per la molta feina ben feta (que, com bé sabeu, no té fronteres). I el tacte d'en Manel Gener, pel consens extraordinari aconseguit i el bon saber de l'entitat en la seva curta però intensa trajectòria. (Ja se sap: què en voleu esperar d'un bon cuiner, que sap lligar tots els ingredients en la seva justa mesura?). Moltes felicitats a tots!

25-A I. La idea

Després de la intensitat de la jornada d'ahir, intentaré fer algunes reflexions sobre el 25-A a Granollers, en cinc tongades: La idea, l'organització -i la gent-, la premsa, l'Ajuntament, i una final sobre el futur de les consultes.
Començo, doncs, a aventurar-me sobre la idea de la consulta, el perquè de la pregunta que se'ns fa. I puc dir, sense por a equivocar-me, que cada cop es va demostrant més que la idea és ben encertada: evidenciar que la democràcia té més força que qualsevol altra proposta que se'ns pugui fer als catalans.
A més, també estic més convençut que mai que això és imparable. No hi ha arguments contra la voluntat ciutadana -joves i grans- expressada amb normalitat i amb totes les garanties.
Espanya ja no té idees ni té capacitat de convenciment. No pot aconseguir fer-nos veure als catalans què ens pot interessar d'un estat anacrònic, en decadència, i que no para de fotre'ns i robar-nos diàriament (això sí, l'expoli no és pas amb nocturnitat i traidoria, sino per tota la cara i amb xuleria pel mig).
Només l'argument -sentimental- d'aquells que senten la identitat espanyola com a pròpia poden exposar raons clares per votar NO. Però són raons fàcilment rebatibles, tant des del punt de vista del propi expoli -per molt que vagis néixer a Espanya, els mateixos espanyols et segueixen fotent- com des del punt de vista de la suma d'identitats a la que avui en dia s'entén que tothom pot accedir-hi. Un pot ser català, a més de sentir-se espanyol, argentí o senegalès.
La resta, un desert argumental. La demagògia dels Ciudadanos -allò de què ells no eren nacionalistes- s'ha demostrat en tan sols una legislatura, on han quedat retratas com el grup més nacionalista -espanyol, és clar- que ha passat per la cambra. (Ja es va veure a la Sala Tarafa que l'Albert Rivera no podia aportar ni un sol argument de pes).
El partit popular va seguint amb allò de l'Espanya una, com si no hagués passat el temps.
I tot plegat s'assembla cada cop més a aquesta aventura imaginària del federalisme socialista. És que hi ha algun federalista, a Espanya, que es vulgui federar amb nosaltres? Si l'han trobat, encara no ens l'han ensenyat. Ja fa massa anys que ens despisten amb aquest invent del tarannà.
En conjunt, doncs, aquests dies no s'ha vist cap proposta que demostri que l'expoli galopant que sufrim amb Espanya tindrà aturador si no és amb la independència. A la idea d'una consulta democràtica només hi cap la no idea de no fer res i seguir com fins ara.
Queda clar, per tant, que la raó de les urnes només la podran aturar per mètodes no democràtics. I això, Europa avui ja no ho accepta.

divendres, 9 d’abril del 2010

Futbol, toros i cultura


Ni un ni l'altre: ni els toros ni el futbol són béns culturals d'especial interès i protecció. Això no treu que els diaris esportius (?) de Madrid han demanat que els jugadors del Real surtin al Bernabéu com un torero ho fa a la plaça, i que tractin en Messi com ells tracten els toros. (A qui, es veu, aprecien moltíssim).
Dues cultures, dues mirades, dos països, ben diferents. Que els vagi molt bé!