dilluns, 26 d’abril de 2010

25-A I. La idea

Després de la intensitat de la jornada d'ahir, intentaré fer algunes reflexions sobre el 25-A a Granollers, en cinc tongades: La idea, l'organització -i la gent-, la premsa, l'Ajuntament, i una final sobre el futur de les consultes.
Començo, doncs, a aventurar-me sobre la idea de la consulta, el perquè de la pregunta que se'ns fa. I puc dir, sense por a equivocar-me, que cada cop es va demostrant més que la idea és ben encertada: evidenciar que la democràcia té més força que qualsevol altra proposta que se'ns pugui fer als catalans.
A més, també estic més convençut que mai que això és imparable. No hi ha arguments contra la voluntat ciutadana -joves i grans- expressada amb normalitat i amb totes les garanties.
Espanya ja no té idees ni té capacitat de convenciment. No pot aconseguir fer-nos veure als catalans què ens pot interessar d'un estat anacrònic, en decadència, i que no para de fotre'ns i robar-nos diàriament (això sí, l'expoli no és pas amb nocturnitat i traidoria, sino per tota la cara i amb xuleria pel mig).
Només l'argument -sentimental- d'aquells que senten la identitat espanyola com a pròpia poden exposar raons clares per votar NO. Però són raons fàcilment rebatibles, tant des del punt de vista del propi expoli -per molt que vagis néixer a Espanya, els mateixos espanyols et segueixen fotent- com des del punt de vista de la suma d'identitats a la que avui en dia s'entén que tothom pot accedir-hi. Un pot ser català, a més de sentir-se espanyol, argentí o senegalès.
La resta, un desert argumental. La demagògia dels Ciudadanos -allò de què ells no eren nacionalistes- s'ha demostrat en tan sols una legislatura, on han quedat retratas com el grup més nacionalista -espanyol, és clar- que ha passat per la cambra. (Ja es va veure a la Sala Tarafa que l'Albert Rivera no podia aportar ni un sol argument de pes).
El partit popular va seguint amb allò de l'Espanya una, com si no hagués passat el temps.
I tot plegat s'assembla cada cop més a aquesta aventura imaginària del federalisme socialista. És que hi ha algun federalista, a Espanya, que es vulgui federar amb nosaltres? Si l'han trobat, encara no ens l'han ensenyat. Ja fa massa anys que ens despisten amb aquest invent del tarannà.
En conjunt, doncs, aquests dies no s'ha vist cap proposta que demostri que l'expoli galopant que sufrim amb Espanya tindrà aturador si no és amb la independència. A la idea d'una consulta democràtica només hi cap la no idea de no fer res i seguir com fins ara.
Queda clar, per tant, que la raó de les urnes només la podran aturar per mètodes no democràtics. I això, Europa avui ja no ho accepta.