Doncs, per començar, el fet de viure -també en la ficció- una vida absolutament en comunió amb el seu lloc de residència, a Vigata, una ciutat imaginària a l'illa de Sicília, un món minúscul on tot pot succeir, on la natura, el primitivisme i la seva humanitat són els elements centrals d'aquest món en petit. Montalbano, fent de comissari, se submergeix en aquest universos profond i real que l'envolta, i estableix un diàleg permanent amb els poders fàcitcs, les forces socials i, sobretot, els desitjos humans, que són molts, diversos i poderosos. I gaudeix de la bona vida, del vi, del sexe, de l'amor i l'amistat, sobrevivint al seu entorn, humanament irredimible (l'enveja, la necessitat de supervivència, l'extorsió, el desig carnal, el menyspreu, la submissió). Viu, per tant, a contracorrent del model social vigent, en equilibri amb el seu entorn proper -que valora molt i que gairebé es trenca a cada nova novel·la- i amb el cap perfectament a lloc, que ja li costa prou. El millor de Montalbano: la casa on viu sol, al costat del mar, i en la qual hi ve de tant en tant la seva parella/amant -que viu al nord d'Itàlia-, prioritzant la seva llibertat per moure's i viure amb els seus que qualsevol bri de glòria professional o social. No juga, doncs, al joc dels honors i el protocol, sinó que frueix de la seva soledat, dirigint un equip de policies ben desmanegat, amb la lectura, els amics, els sentits -el del gust, sobretot-, essent feliç amb sí mateix, i ben considerat per tothom, excepte pels seus superiors.
Pel que fa a aquest llibre, el Camp del Terrissaire, és probablement una de les novel·les més madures de Montalbano, i no només perquè el comissari s'hi va fent inexorablement vell. La lectura de la Bíblia -el suïcidi de Judes- i la Màfia hi juguen un paper prou rellevant, tot deconstruint un cadàver, mentre ha de vetllar per tal que no es trenqui l'amistat amb el seu ajudant Mimí Augello. Fent-se monàrquic a estones i sortint per primer cop -en temps novel·lesc- de la seva illa.
El millor, com sempre, els diàlegs en Catarellès, i l'olor que desprenen els àpats que s'endrapa el xicot. I, també, la lògica dels seus raonaments, ajudat ara també pel seu altre Montalbano, company del joc d'escacs, veu de la seva conscìència -amb els sentiments de culpa que li venen de nou-, i autor de les cartes que s'escriu a ell mateix! I ara que ja fa trampes al solitari, sembla talment que se'ns estigui cansant. De fet, ni tans sols arriba a déu de pa sucat amb oli, i no passa de pobre titellaire d'una trista comèdia de titelles.
Així doncs, si voleu desenvolupar la vostra creatitivitat i passar una bona estona llegint, no us descuideu aquest darrer Montalbano, com sempre, magníficament traduït per en Pau Vidal. ...
Repassem alguns dels pensaments de la filosofia de vida d'en Montalbano -o són del mateix Camilleri?:
- Malbaratar paraules és un delicte de lesa humanitat;
- És un reconegut dropo, per la qual cosa és ben normal que s'hagués dedicat a la política: "si no ets ni carn ni peix, fes-te polític i creix";
- La vella màfia era mestra en semiòtica, la ciència que estudia els signes que sereixen per comunicar-se. (Ja ho sap, això, en Puyal?). I ens n'explica el sentit dels senyals de cada un dels assassinats.
- Els seus enemics el veuen com un policia que té idees polítiques -perquè és evident que el comunisme se li escapa per tots els porus- i que es queda sense idees a l'hora d'investigar.
- Càsum tots els mecàsums dels recàsums!
I ell continua responent amb hendecasíl·labs de rima assonant, o llegint novel·letes com les d'en Camilleri.
Mentrestant, es reconeix la capacitat de comprendre moltes coses que els altres no entenien o no volen entendre, ... però no és capaç de comprendre ni de perdonar la mala fe i la traïció.
I segueix plantejant-se dubtes teològics com ara si cal agrair a Déu que hagués ajudat a refer-se un pluriassassí com don Balduccio, aquell que no toca la merda amb les mans.
I ara que ja fa trampes al solitari, sembla talment que se'ns estigui cansant. De fet, ni tans sols arriba a déu de pa sucat amb oli, i no passa de pobre titellaire d'una trista comèdia de titelles.
Sort, però, que en Salvo sap combinar la filosofia amb la cuina, marinera i ben variada. Perquè la teca, com el pardal, no en vol, de cabòries:
- pasta al forn i una cassola de conill a la caçadora;
- un plat de tàperes, olives i sardies;
- una safata de cannoli gegants amb una ampolla de vi dolç de Pantelleria;
- crema de ricotta;
- bunyols de peixet;
- pasta amb tinta de calamar, amb gambes, garotes, musclos;
- pop a strascinasale, bullit i amanit amb sal i llimona;
- entremesos de mar (anxoves marinades en suc de llimona i condimentades amb oli, sal, pebre i julivert; anxoves "flairoses" amb llavor de fonoll; amanida de pop, peixet fregit, espaguetis amb salsa coral·lina; llagosta a la marinera (escaldada viva i amanida amb oli, sal i un pensamnt de julivert);
- Capotanita, la samfaina siciliana, formatge de Ragusa i sardines amb ceba, amb una ampolla de vi blanc ben fred;
- Albergínia a la parmesana;
- Llenguado fregit;
- Quatre rodanxes de tonyina fresca a la brasa, poc feta, acompanyada de gambetes pelades, tot amanit amb una mena de vinagreta.
I és que la mar, ja sigui a Vigata o a Boccadasse, sempre serà la mar.
(Òsti tu, quina enveja d'en Pau si, per tal de buscar-ne el terme correcte per traduir-lo, ha pugut tastar totes i cada una d'aquestes menges).
Sobretot, però, val la pena fixar-se en alguns dels girs catarellencs, "la veu de la seva consciència", i una gran aportació d'en Camilleri -amb la col·laboració d'en Pau- a la diversitat lingüística:
- cominsari;
- personificat;
- perdonança;
- indisimpensable;
- les catxutxes i l'impermedible;
- vaig d'informe;
- petripici;
- inspirines;
- treu foc pels queixats!;
- dibuixos animalats;
- urgentilment;
- la Quintífica;
- Quina galància!
- de verbal;
- sentembre;
- en convindria trucar amb els peus, perquè de mans la porta se m'escapa sempre;
- les he estampides;
- personalment en persona;
- mominstàniament;
- urgentament;
- Que es descansi;
Com veieu, un llibre ple de subratllats -de groc fluorescent- que he gaudit com el que més.
Què en diu l'editorial?
El camp del terrissaire és potser el cas montalbanià en què l’amistat, justament perquè penja d’un fil, adquireix més valor que mai.
Text de contraportada
En un terreny dels voltants de Vigata, s’ha trobat el cos d’un home esquarterat. Ningú no sap qui és el desconegut, però aviat una exòtica forastera, la Dolores, ‘dolorosa’ en catarellès, denuncia la desaparició del marit. És en aquest punt que el comissari es recorda de l’Evangeli: «Els grans sacerdots recolliren les monedes. Llavors van prendre l’acord de comprar amb aquells diners el Camp del Terrissaire per sepultar-hi els forasters.» El Camp del Terrissaire és l’indret de la traïció: Judes fou el primer a trair i, darrere seu, tots els altres, des del mort desmembrat fins als amics i el comissari mateix.
Novel·la de doble fons, El camp del terrissaire és potser el cas montalbanià en què l’amistat, justament perquè penja d’un fil, adquireix més valor que mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada