Plàcid Garcia-Planas. Jazz al despatx de Hitler

Zabi, el travesti assassinat a l'Afganistant, fotografiat per en Guillermo Cervera (LV)

Retorno al blog després de més d'una setmana sense ordinador, i d'adonar-me de quanta dependència que he adquirit d'aquesta màquina! (No sé si me'n podré desintoxicar algun dia). I parlo d'un dels llibres que més m'ha sorprès darrerament: Jazz al despatx de Hitler, del periodista vallesà Plàcid Garcia-Planas, cap de la secció d'internacional del diari LV.

De bon principi, reconec que no m'agrada llegir llibres de reporterisme, malgrat llegir alguns diaris al dia. Però la sensació a dejà lu se'm fa present i, al perdre actualitat, tinc la sensació d'estar davant d'un llibre d'història escrit per un periodista. Per tant, si no fos per l'exposició d'en Josep Güell a l'Aire F -que encara podeu assaborir si us hi afanyeu-, probablement també l'hauria deixat a la pila de llibres per a l'estiu, amb tots els Kapuściński i Xammar periodístics pendents.

Ja quan es va editar, el llibre -premi Godó de periodisme d'investigació i reporterisme- em va enganxar pel títol: Jazz i Hitler, dos termes clarament contraposats -el Jazz era una de les músiques prohibides del règim nazi-, i per la il·lustració de l'Adrià Fruitós, que avança a la coberta la victòria de la llibertat i la creació artística, però també de les minories, sobre el fanatisme excloent.

Rere aquest missatge, doncs, s'inicia la narració d'un viatge que travessa els Balcans -Bòsnia, Sèrbia, Montenegro, Kosovo-, passant per Palestina, Israel i el Líban, i acabant a la teranyina de l'Iraq, el Pakistan i l'Afganistan. I, entremig, anades i tornades -en el temps i l'espai- a París, Londres, l'Alemanya nazi, la Itàlia feixista, i tot allò que, provenint de la història d'entresegles, ens pugui retornar a la realitat més actual, probablement ja ben canviada.

Seguint la llarga tradició de reporters globals, que saben moure's més bé pel món que per Sabadell, en Plàcid va d'un país a l'altre com si res -només s'hi juga la vida, de tant en tant-, resseguint de prop el rastre que deixa cada una de les guerres i anotant les seves cròniques en el seu bloc bàsic ENRI, probablement la millor llibreta de guerra del món. (Queda clar que això dels blocs, siguin en paper -amb c- o virtuals -amb g final- és una moda que aguanta el pas del temps).

Per mi, en Plàcid és el periodista que posa noms i cognoms a les guerres i els conflictes d'avui en dia. Molt més que l'excel·lent capacitat que té per detectar quin detall de la guerra ens presentarà a cada moment -que si els mòbils amb els que els soldats graven les batalles, els bocins d'helicòpter que en recullen els infants, les cartes que sobrevolen a l'entorn de les bombes que no exploten, la manca de bosses-taüt en les fires internacionals d'armament, o l'escombra que hi ha al final de totes les coses. I, per tant, de fixar una mirada ben allunyada de l'anàlisi de conflictes que els seus companys periodistes ens transmetran des de l'hotel on es concentren els mitjans.

I, així, anomena tots i cadascún dels conflictes -les mateixes guerres amb les que nosaltres convivim a distància, des de la comoditat de la televisió i el sofà-, identificant tots els protagonistes que pot, encara que els hagi conegut tan sols per un instant, amb el seu nom de pila o, encara millor, el mot amb el que se'l coneix entre els seus. (De fet, pretenia acompanyar aquesta nota amb el llistat de tots els noms -dotzenes i dotzenes- que he subratllat llegint el llibre. Ell, que no és a Facebook -més aviat és a Kandahar-, acaba fent una petita viquipèdia de damnificats per la guerra).

Malahuradament, val la pena llegir la crònica que ahir feia en Plàcid de la mort de Zabi, el travesti més conegut de l'Afganistan, i que el seu fotògraf de batalla, en Guillermo Cervera, havia fotografiat feia poc. En Zabi va ser assassinat ara fa poc, després de ballar en un casament al que havia estat convidat pels mateixos que després el desquartitzarien. Afganesos que no són talibans, però que actuen com a tals.
Un embolic més -per als profans en la matèria- que només es pot resoldre si posem cara i ulls als fets i les conseqüències de la guerra. I que no pot fer res més que reafirmar-nos en la inutilitat de totes les guerres. Vinguin d'on vinguin i les faci qui les faci. ...
Segurament, es tracta d'una altra de les casualitats de les d'en Plàcid; però ens comentà que havia conegut la Josefina Sampere, vídua de l'Antoni Jonch -i també sabadellenca, com ell. A banda de saber-ne anècdotes personales d'ella que la van dur també a viure episodis de post-guerra per Europa -que en Plàcid té gravades i que estaria bé recuperar-les per a la ciutat-, Can Jonch - Sampere s'ha convertit avui en dia en el Casal de la Pau granollerí, l'espai on les reflexions sobre les guerres i les seves conseqüències estan a l'ordre del dia. Potser en Plàcid hauria de tornar allà per explicar-nos com continua tot plegat.

L'editorial en diu, del llibre:
Què és el que explica millor la guerra? Les ofensives de l'exèrcit afganès contra els talibans o l'ànsia dels soldats per gravar el combate als seus mòbils Nokia? On rau la notícia?, en el fet que Bet Furik és el poble de Cisjordània d'on han sortit més «màrtirs» o que el primer suïcida es va fer esclatar a si mateix vestit amb la samarreta del Real Madrid i el segon amb la del Barça? Què és més desconcertant?, que el pas fronterer on va començar la Segona Guerra Mundial sigui avui dia una zona gai o que just el lloc on van penjar Mussolini sigui, en l'actualitat, un McDonald's? Plàcid Garcia-Planas, un dels periodistes més destacats de La Vanguardia, ens relata com la paradoxa -i paral·lelament el dolor i la malenconia- és, potser, la manera més eficaç d'explicar l'atrocitat de les guerres actuals Premi Godó de Periodisme d'Investigació i Reporterisme