diumenge, 15 d’agost de 2010

Daniel Glattauer. Contra el vent del nord

Una novel·la romàntica, ensucrada, melosa, dolça, i tants sinònims com vulgueu afegir-hi. N'hi ha d'haver, d'aquestes. I, de tant en tant, no fa cap mal llegir-ne alguna. Però sempre amb moderació.
Tot i amb això, aquesta història no sé si pot ser certa del tot. Qui no es resistiria a buscar més informació de l'altre persona amb qui t'estàs escrivint i en qui tens interès per internet? Avui en dia, és ben difícil que un professor universitari no disposi d'imatges penjades a internet. O que no existeixi el Fèisbuc i d'altres programaris similars. Així, doncs, també és poc creïble.
Tinc bastant clar que l'èxit de vendes no és pas tant per la qualitat literària com perquè la xafarderia ens supera. Un "gran germà" en format novel·la sempre té l'èxit assegurat.
I ens n'anuncien una segona part!


La gent de La Campana en diuen: «Escriu-me, Emmi. Escriure és com fer petons, però sense llavis. Escriure és fer petons de pensament.» ¿Pot haver-hi, per als desitjos secrets, un lloc més segur que el món virtual? Leo Leike rep, per error, un email d’una desconeguda, l’Emmi. Com que és educat, l’hi contesta; i ella, que s’hi sent atreta, n’hi torna a escriure un altre. Així, a poc a poc, s’estableix un diàleg que no té marxa enrere. Tot i que han decidit no revelar res de la seva vida privada, cada u intenta descobrir entre línies els secrets de l’altre... L’Emmi és casada i el Leo es recupera d’un amor fracassat. Tantes emocions enviades, rebudes i guardades, ¿resistirien una trobada «real»?