L'adéu a en Joan Bretcha

Òstia puta! No s'hi val! No és just! Quina merda! No hi ha dret! ... I així, tantes com vulgueu.
M'ha trucat en Pitu per dir-me que s'acaba de morir en Joan. Sí, així, de cop i volta. Un atac de cor fulminant. Però ... no pot ser! Ell no pot ...! Si estava del tot bé! Si estava en plena forma! Si acabava de córrer una altra mitja marató a Formentera! ...
Se n'ha anat la persona més entusiasta -i que encomenava més entusiasme- de la ciutat. Aquell que transformava en possible tot allò que tocava. S'entusiasmava i et transmetia les seves ganes com si res, com si fos la cosa més normal. La colla dels Blancs, el Tramvia, el Jazz, Via Vallès, el centre i el comerç, el Xiprer, les maratons, ... Tot de projectes que se'ls havia estimat, i que els empenyia des del davant, si calia, o des de darrera si feia falta. Una persona que parlava bé de tothom, que a tot li veia el seu costat positiu. Dinàmic com ningú; intel·ligent com pocs. Amb un do especial amb les persones: tothom se l'estimava. I que estimava els altres com ningú; buscant entre el forn i la farmàcia temps, sobretot, per la família: per l'Elisenda, la Maria i en Ferran, pels pares, per la germana, ...
Els meus primers records amb ell són amb el Blancs i la seva colla -o, millor dit, pinya-. Segueixen amb el Tramvia Blanc. (Quantes vegades, a casa, ens hem tret el barret i hem fet mitja volta, o ens hem curat les ferides tot cantant!). Les tertúlies interminables, de Festa Major, del sopar de l'Onze, però també al bell mig del carrer, ...
I continuen, és clar, amb el Jazz: la Big Band, els cicles, el festival, concerts a Barna, discs, ... Parella inseparable d'en Lluís, amb qui feien honor al Jazz Life d'en Claxton (moltes gràcies, parella!) Cada nou programa era un motiu d'engrescament que t'encomanava.
Els projectes, però, seguien: Via Vallès, per mirar diferent la comarca (i més, després de la casa de Samalús); o els amics del Xiprer, perquè a ningú no li faltés mai un bocí de pa a taula.
L'únic consol (és possible, això?) és que podrà disfrutar ara del cel dels jazzmens, on diuen que s'hi fan jams sessions interminables, amb en Chet Baker, en Tete Montoliu, en Charlie Parker, en Louis Amstrong, en Vicens Vacca, ... i tants d'altres, amb música d'entrenúvols.
La tristesa d'un bon blues, però, no ens la treu ningú.