L'adéu a en Jordi Costa

Collons, quin dia! Les males notícies no venen mai soles, i s'acumulen de tal manera que, quan les tens al damunt, diries que acaba de caure una allau.
Després d'en Joan, en Jordi Roca! També de cop i volta! (En el seu cas, la malaltia va arribar a avisar els de casa no més d'una setmana abans!).
En Jordi fou el meu primer cap escolta quan, dels sis als vuit anys, vaig ser llobató a l'estol Riki tiki tavi. Per tant, a ell -i a la resta de caps- li dec l'aprendre a conèixer i estimar el país pas a pas, racó a racó, cançó a cançó. Recordo bé els campaments de Vallfogona del Ripollès, Gumbreny i Cantonigròs, i tota la colla d'amics que vaig fer aquells tres anys d'escolta. (Veig també que en el llibre sobre l'escoltisme a Granollers la història s'atura uns quants anys abans. Caldrà que algú la continuï!).
De tota la seva colla en tinc un record d'admiració per les coses que feien els de la seva generació. Vull dir que els recordo -com és normal- molt més grans que no pas jo, i prenent-los com a model per tantes coses. Per exemple, i si la memòria no em falla, el recordo com a músic amb tota la rauxa -o era xauxa?-, tocant en xarxa la berra. I és que en Jordi pertanyia a una família de músics, amb el senyor Ruera com a sogre i la Taïs com a filla. (Quantes converses després d'un concert de l'Orquestra de Cambra, com qui comenta el desenllaç favorable d'un partit!).
Però on el vaig poder tractar, ja molt més cap aquí, fou com a president dels Amics dels Pastorets, en el moment en què s'inaugurà el Teatre Auditori. En Jordi ens va plantejar un salt qualitatiu, d'escenari però també de model, del que havien de ser Els Pastorets a Granollers. No només el manteniment d'una tradició catalana -amb problemes de "segregació" pels que es consideraven els "autèntics"-, o l'escola de formació d'actors que representa, o un espai més de participació dels grups locals amaters. Sino que l'objectiu era el de convertir Els Pastorets en un veritable espectacle de qualitat, ben treballat, que poc a poc -any rera any- anés prenent caràcter propi, amb incorporacions de nivell -direcció, decorats, corals i esbarts, textos nous, ... (Fins i tot, amb càstings per al nen Jesús!) Tot un repte que s'ha anat consolidant amb esforç i que la ciutat ha anat considerant com una cita imprescindible per Nadal. I, de tot això, en Jordi en tenia molt bona part de culpa.
Estic convençut que en aquests moments ja està organitzant un bon sarau en el cel dels artistes. O és a l'infern dels teatreros? Perquè ell era l'únic que tenia permís -i experiència- per moure's pel cel o per l'infern al seu gust. Molta merda!

(Per fi he pogut acabar l'apunt. I és que no trobava cap fotografia d'en Jordi. I mira que tinc un bon recull d'imatges de gent coneguda! Sort que un estel va penjar aquesta fotografia dins d'un cabàs, ben simpàtica, amb en Jordi i l'Hug IV del Pallars. Moltes gràcies!)