Un altre cop de puny a l'estómac. En Ton truca per dir que l'encarregat de la caixa assassinat a Olot era en Rafel, el nostre company d'Olot en èpoques d'Esade. De sobte, se m'aboquen tot de records que tenia enterrats al fons de la memòria.No l'havia vist més. Sabia que continuava lligat a la banca, a Olot, i que tenia dues criatures. Ara he sentit també que era un pare que es desdeia per les seves filles. Era bona persona, i ho practicava. I estic segur que també ho era des del seu lloc de treball.
I he vist que corria força: mitjes maratons, la Jean Bouin, la cursa del Corte Inglés, ... (Llàstima que no ens hi vàrem apuntar! Em quedarà com un repte per a les properes edicions).
Com sempre, no s'hi val. No hi ha res que justifiqui cap mort. Ni, com aquest cop, que algú es quedi sense feina i sense diners, per molt que l'hagin pogut enganyar. No té cap dret a treure la vida a ningú.
La causa real -l'arrel del problema- rau, però, en les armes. Si aquest imbècil no hagués tingut una escopeta no s'hauria cregut l'amo del món i, com a molt, hauria fotut un jec d'òsties a qui cregués convenient. Però mai hauria arribat a l'extrem de matar. Només les armes fan possible que una persona curta de gambals disposi del poder de decidir sobre la vida dels altres.
Segur que en el cel dels corredors s'hi trobarà en Joan. Fa poc que també ens va deixar, abans d'hora. I segur que faran amistat, mentres van corrent per allà dalt ...
(Me n'adono que no tinc cap fotografia d'aquella època. N'he buscat una de la Cursa de la Mercè. Potser ell és un d'aquests caparrons).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada