diumenge, 14 d’abril de 2013

Andrea Camilleri. El joc de pistes

Tot bon detectiu ha de tenir el seu Moriarty. Per això, en aquesta ocasió -i després de no sé ja quantes històries d'aquest comissari sicilià- ens arriba un personatge pervers, intel·ligent com pocs, i que repte a en Montalbano a un duel fatal, amb un llarg joc de pistes.
I és que l'Andrea Camilleri ha sabut vestir una història distreta, intel·ligent, a estones divertida -com sempre, la religió, la premsa i la política no en surten ben parats-, però també tràgica i sagnant. Per mi, una de les millors d'entre les que he llegit a aquest escriptor a punt de fer els 90 anys d'edat.
Per entremig, els embolics amb la seva parella i el seu estol d'amics, col·laboradors i superiors, que ens el fan simpàtic, al mateix temps que entranyable.
I aquest cop, poc amanit de menges del sud d'Itàlia (perquè la història, més aviat, li fa perdre la gana, tot i que el menjar és un accelerador de les funcions del cervell). Però amb algunes referències interessants (per exemple, a El President, de Simenon, encara no traduïda al català. O als seus amics Vitaliano Brancati, dramaturg, Corrado Cagli i Renato Guttuso, artistes desconeguts a casa nostra. I amb el dubte de si la serra de Montserrato és un lloc real o una picada d'ullet als catalans).
En canvi, la llengua hi torna a jugar un paper clau, i més quan s'hi barregeb diversos dialectes -que cal ser traduïts amb eficàcia-, com són el Catarellès, el Burocratès, i fins i tot l'Adelinès, a banda del munt d'expressions en "clar i sicilià" que també ha calgut traduir.
Resumint, una bona novel·la d'intriga, un excel·lent treball d'en Pau Vidal, i un bon regal per aquest Sant Jordi!

Què en diu l'Editorial?
Doncs aquest cop no ho sé, perquè sembla que no tenen el web a punt. La referència la trobo a www.crims.cat.



07.04.2013 | 17:59 | 0 opinions
Els ancians Gregorio i Caterina Palmisano, dos germans molt missaires, s’han reclòs a casa i reben la policia a trets de pistola. Quan per fi les forces de l’ordre aconsegueixen entrarhi es troben amb la sorpresa inquietant que el pis, ple de crucifi xos, és un cau de rates i que el vell Gregorio té una nina infl able plena d’esgarrinxades. Al cap de pocs dies n’apareix una altra en un contenidor de Vigata. En Montalbano, perplex, s’endú totes dues nines a casa per rumiar sobre el misteri. I aleshores, de sobte comença a rebre cartes anònimes que contenen instruccions per a un joc de pistes: endevinalles, proves a superar, indrets a localitzar. El comissari, però, no està gaire tranquil. Quan una de les pistes li arriba acompanyada d’un cap de be ensangonat, s’adona que allò és el senyal que el joc ha passat a ser una cosa més seriosa...

Títol: El joc de pistes
Autor: Andrea Camilleri
Edicions 62
224 pàgines