Jaume Cabré. Jo confesso

Posats a confessar, doncs jo també confesso: una de les millors novel·les que he llegit i, sobretot, una gran obra de la nostra literatura. Només em considero un simple -tot i que àvid- lector i, per tant, sé que el meu criteri no és gens remarcable; però tinc la sensació de trobar-me davant d'un monument literari: la primera gran novel·la del nou segle. Tant per com està escrita, sobretot, com també pel seu contingut: un seguit de relats entrellaçats entre sí, i lligats a partir d'un senzill objecte com és un violí. Cada violí és una història. A cada violí li has de sumar, a més del lutier que el va crear, tots els violinistes que l'han tocat. I, des d'allò més petit, ens parla del que és universal, de la vida i de la mort.
Per començar, diré que és una obra que, al llegir-la, et fa sentir intel·ligent. No pas savi, com les d'Umberto Eco o en Paul Auster, que t'omplen de llistats de referències, i acabes convençut que t'emportes uns quants quilos més de matèria i coneixement, però poca cosa més. En aquest cas, és sobretot per la seva complexitat, que vas tenint la sensació d'anar resoltent, pàgina rera pàgina, un trencaclosques gegant -de mil pàgines! I hi ha estones que la novel·la es fa certament difícil, no pas per densa o aborrida, sinó perquè aquesta complexitat exitant et permet estar fins a tres o quatre llocs -físics i temporals- a la vegada. Cap enrera i cap endavant -el temps llisca també per aquestes pàgines - i sant tornem-hi, d'aquí cap allà, i d'un personatge a l'altre, en cap moment et pots relaxar i deixar de pensar en l'estructura amb la que està configurada l'obra. I això, no només en un paràgraf, sinó en una mateixa frase, passant d'un escenari a un altre com si res, i d'un personatge a l'altre com un transformista veloç. Per tant, tens la sensació que et permet -i t'ajuda a- utilitzar el bé de Déu de cabassos d'intel·ligència que ens ha donat la natura. També podria entendre's com la satisfacció de resoldre un exercici d'un gran trencaclosques de mil peces, perquè l'obra està totalment fragmentada i cal anar-la reconstruint des de zero. Però és que encara n'hi ha per molt més. ...
Un altre fet que sorprèn és com està escrita: el relat en primera i en tercera persona. Tota l'obra és un llarg retrat introspectiu de l'Adrià Ardèvol, sobre el mal i el bé que dominen la seva vida, ple de recursos estil·lístics que jo només sé intuir, però que denoten la voluntat de crear estil literari per part d'en Cabré. Els entesos, ben segur que disfrutaran, trobant-hi metàfores, paradoxes, i altres figures retòriques, a més de ritme, molt de ritme.
Tinc la sensació també que l'autor no només ens vol parlar de música -tan important en el conjunt de l'obra de Cabré- sinó que vol composar música amb la seva manera d'escriure. Per què aquesta és una novel·la que descriu la música i la viu. (No deixeu de llegir aquest apunt de l'amic Isern sobre les músiques del Jo confesso. Quan trigaran a treure un disc amb totes les obres per a violí del llibre? "O livro dos exercícios da velocidade"; la sonata per a violí i piano, opus 105 en la menor, de Schumann interpretada per Andreas Staier al pianoforte i Daniel Sepec al violí; la Ciaccona de la partita per a violí sol núm. 2 de Bach BWV 1004, tocada per Heifetz; el trio opus 100 de Schubert; les sonates per a dos violins de Leclair; l'advocació de les lamentacions de Jeremies per la destrucció de Jerusalem al segle VI abans de Crist, cant gregorià primitiu a cappella; i el segon concert per violí i orquestra de Prokófiev).
També, com confesa el mateix Jaume Cabré, és una novel·la que parla d'Europa. De les seves arrels, de com s'han forjat els seus valors i la suma de coneixements, però també del seu viatge al llarg del temps al costat del mal. Tot i amb això, algú hauria de fer un mapa amb tots els diversos escenaris que hi surten replegats i col·locar-los en el Gúguel Maps, per captar-ne la dimensió real de la novel·la, i les rutes que se'n deriven. Començant des d'un piset de l'Eixample barceloní, seguint pel monestir de Sant Pere del Burgal i Trespui,  passant per Berlín, per prop de Bolzano (Paneveggio, Pardàc, Siròr, San Martino, Welschnofen, Moena i Soraga), Roma, Vic, Ljubljana, Santa Maria de Gerri, l'Alto Adige, el Trentino, Venècia Júlia, Ístria, Fiume, Niça, Còrsega, Malta, Dalmàcia, Caporetto, el Piave, Vittorio Veneto, Pàdua, Versalles, Valvins, Götegorb, Kalsruhe, Paris, Carcassona, Bebenhausen, Tona, Amposta, ... I un llarg seguit de llocs, ciutats i altres racons del continent (això només a la primera part del llibre!). Ja veurem quan en facin una pel·lícula, amb un guió ben complex, però amb un ventall de localitzacions geogràfiques que farà espantar el productor!
Però, tot i aquest tractat immens de geografia europea, el llibre també està carregat de saviesa popular a partir de la llengua. I és que els homes no habitem un país; habitem una llengua. I en Cabré, en això d'explotar al màxim la llengua, també n'és mestre. Potser on es frueix més en l'ampli repertori de registres lingüístics, d'acord amb el perfil dels personatges i el seguit d'expressions, de més doctes a més populars, de les que el llibre n'està farcit. I també cal agrair que no li faci cap mena de por d'intercalar frases amb una vintena de llengües diverses -occitè, alemany, llatí, arapaho, anglès, ...-, per mostrar la diversitat lingüística com un dels valors més preuats de la identitat europea.
En coherència, el text està farcit de referències a l'estètica, l'art, l'educació  i la cultura en general, i també de pensadors -escriptors, músics, artistes, filòsofs, ...- que t'acosten també a l'ideal de ciutadania europea. (Stefan Zweig, Teilhard de Chardin, Primo Levi, Paul Celan, Manet, Mallarmé, Hölderlin, Abraham Mignon, Vayreda, Stradivari, Storini, Brahms, Bartók, Bruch, ... Tots barrejats i escampats i amagats per tota l'obra. Com he dit, sense cap voluntat de semblar pedant).
Pel que fa al contingut, el mestre Isern ja ens ho deia en la seva crítica: el protagonista és el mal, que sempre recomença. I l'estudi de l'Adrià Ardèvol s'acompanya de viatges i personatges per la Santa Inquisició, Auschwitz, l'etern capvespre del franquisme o la intransigència islàmica. Tota la confessió de l'Adrià està escrita rere les pàgines d'un llarg tractat sobre el mal. Així com Levi o Celan, es van suïcidar no perquè hagessin viscut l'horror, sinó perquè l'havien escrit. Ja l'havien escrit; ja podein morir-se, Cabré ens proposa entrar dins del costat fosc de la nostra cultura.
I no em puc descuidar tampoc la picada d'ull final a l'infant que tots portem dins, amb l'aparició estel·lar del Xerif Carson i l'Àguila Negra, dos ninots de plàstic dels que havia tingut de petit per jugar a indis i "vaqueros", que fan de veu de la consciència de l'Adrià al llarg de tota la novel·la.
Així doncs, tot un catàleg de raons que em fan recomanar aquesta novel·la, i classificar-la dins dels llibres que m'han deixat petja.

Què en diu l'editorial:
Autor: Jaume Cabré i Fabré
Col·lecció: A tot vent [Núm 559 ]
Núm edició: 1
1er capítol (PDF)
Una magnífica novel·la on hi están presents l’amor, el desamor, els sentiments de culpa i el mal.

Text de contraportada
Si la botiga d’antiguitats de la família és tot un univers per al petit Adrià, el despatx del seu pare és el centre d’aquest univers, i el tresor més preuat de tots és un magnífic violí del segle XVIII al voltant del qual giren moltes històries d’aquesta novel·la de novel·les. Jo confesso és una llarga carta d’amor d’algú que ha hagut de jugar sol durant molts anys, entre llibres vells i secrets inconfessats; d’algú que ha estimat de manera incondicional; d’algú que se sent culpable d’una mort violenta, i d’algú que no entén el mal que recorre la història d’Occident.
Disseny Coberta: Carlos Cubeiro