La Mitja més freda

Ara sí, ja puc dir que he fet una Mitja. La primera és la de casa (hosti, això sona fatal!): ni més ni menys que anar i tornar a la Garriga des de Granollers. Tot un repte personal que, fa només un any no m'hauria pas imaginat que podria assolir. De fet, he d'agrair al monitors de l'Aire els ànims constants i els savis consells per superar moments difícils en una cursa com aquesta. Per un que no ha estat mai esportista, això de posar-se la vestimenta adequada, unes bambes i a córrer, no és tan senzill com sembla. Em toca reconèixer haver patit més del compte durant els darrers mesos i, en més d'una ocasió, he tingut temptacions certes de deixar-ho córrer.
Així doncs, el diumenge passat, tot i el fred que glaçava fins i tot la font més madridista, ens varem llevat ben d'hora per un dels actes més bonics que poden acompanyar una competició esportiva: la gran, immensa, foto solidària, en record d'en Toti i de tots els que lluiten contra el càncer. Segurament, el que ha marcat aquesta Mitja de Granollers per sempre, deixant clar que també es pot córrer per una bona causa, i que l'esport, quan s'ho proposa, és d'allò més solidari. ...
La seva colla d'amics, excepcional, omple tot el recorregut de color blau, amb la col·laboració del diari Ara. Precisament, la fotografia d'en Jordi Ribó, dalt de la grua, posant-nos a cadascú en situació per cridar Toti! ben fort, ha estat el tret de sortida real de tota la jornada.

Tot i el fred, el dia és del tot serè i, tal i com m'imaginava, ja la sortida es converteix en una prova del potencial d'aquesta Mitja. Més de 10.000 persones, que no saps on encaixar. Per tot arreu surt gent que corre.
Sort que estem repartits per colors, en calaixos. I reconec dins del meu calaix tot de gent que s'ha entrenat al meu grup. Els desitjo una bona cursa, quan sentim el tret de sortida, i l'eufòria s'apodera de tots els corredors.




Carrer Girona amunt, ja s'endevina un ambient de públic que esperes que t'acompanyi fins al final.
Pel camí, diversos familiars i amics que et reconeixen i t'animen (o, realment, se'n riuen?).









El nou recorregut també és un encert de l'organització. Poder passar per sobre del Congost, tot i que estem enmig d'un polígon industrial, ofereix una vista excepcional del riu amb l'enfilall de corredors al seu voltant.








L'arribada a la Garriga també és prou emocionant. Fins i tot l'Estevet em reconeix i m'intenta atrapar fins a la plaça del Silenci.

I aquest és, probablement, el moment més bonic de tota la cursa. Passar per entremig del passeig de la Garriga, amb els arbres mig desfullats.

De seguida, però, comença el tros més difícil. Enfilar el camí de retorn per la carretera es fa prou llarg, i encara queden tres pujades seguides!












Sort n'hi ha que et pots enganxar amb algú, amb qui podeu compartir els esbufecs! Atrapo en Jordi i m'hi enganxo.

Amb en Ribó comença una altra de les experiències més al·lucinants de la Mitja. Acompanyar un "famós" local comporta que centenars -si no milers, i no exagero- de persones el saludin al passar. És un reguitzell constant de crits d'ànim, Jordi! que només pot fer que ajudar-lo a arribar al final.

Una altra de les característiques d'aquesta cursa
és que -com és normal- té molts clars els referents nacionals. No només perquè hi participa gent de tot el país i part de l'estranger, sinó també perquè la Federació Espanyola la vol menystenir, passant-la a cinquena de l'estat perquè no hi ha prou corredors federats. Això, el públic també ho té clar, i al llarg del recorregut s'hi poden trobar unes quantes senyeres que permeten deixar clar als que venen de fora on ens trobem, i anim com el que més.

Ara sí, ja sembla que arribarem. Encara queden un parell de quilòmetres -que són els que es fan més llargs de tots- i les cames fan figa. Però els ànims de la família són el millor estímul que pot inventar-se.

Els crits d'ànims d'alguns que també l'haurien de córrer, situats estratègicament, també suposen una bona empenta final.

A la meta, realment, hi arribes del tot desmuntat, però amb una pujada d'adrenalina final, per l'emoció d'haver complert una fita personal.








Amb els companys d'epopeia també pots compartir penes. No hi ha cap os que no et faci mal i, per això, no hi ha res millor que prendre's un got de brou d'en Pep Salsetes. Una bona dosi de doping comarcal, ben calentona, i Sant Tornem-hi, que no ha estat res!