diumenge, 7 de juliol de 2013

L'adéu a en Joan Colomé

La única foto d'en Joan que he trobat entre els negatius del pare, a l'Escola del Treball
Un adéu d'estiu, malhauradament previsible, però igualment dolorós.
I és que en Joan ens duia molts records d'infantesa -com he pogut comprovar amb tots els meus germans a l'informar-los de la seva mort-, ja que era un dels grans amics del pare, tot i portar-se deu anys de diferència.
Per això, formava part dels paisatge habitual familiar, ple de persones que venien a la nit a reunir-se amb el pare a discutir sobre temes ben diversos, com en Joan Camps, en Josep Maria Farnés, en Gregori Resina, en Pep Comas, ... (I per això, ell era dels que m'anomenaven Cesc, que és com m'han dit sempre els de casa).
A l'Associació Cultural ja treballaven junts des del 1967, on féu funcions de comptable i de secretari, fins l'any 1974. I a l'administració de l'Escola del Treball, on dedueixo que va entrar el 1968 (l'any 1993, llegeixo que se li concedia la insígnia pels seus 25 anys). Ells dos són responsables de la complicitat de les dues institucions -l'Escola i l'AC-, en temps ben difícils.
I els projectes conjunts segueixen, com a mínim, amb el PlaçaGran, una aventura periodística de qualitat, molt viscuda des del menjador de casa. Membre des del primer moment del consell de redacció, va escriure-hi en la seva primera època diverses cròniques teatrals i polítiques. Per exemple, trobo en el segon número un reportatge de títol ben significatiu: Un llarg i tossut camí vers una cultura viva, desgranant la història del Cicle de Teatre de l'AC. Les seves cròniques teatrals recullen els moments d'expectació i esperança, cultural i política, que suposaren aquells anys de la transició. (És molt recomanable remenar per l'Arxiu Digital de Granollers, cercant-hi curiositats granollerines a partir de referències concretes a la premsa digitalitzada. Allà hi trobareu tots els articles d'en Joan).
La seva actitud col·laborativa segueix també, com a pare, en aquelles entitats on els seus fills hi són presents.  Així, participà des del darrere també en les Colònies de Sant Esteve o la Coral Albada, per posar un parell d'exemples.
Treballador incansable i discret, els darrers anys fou un fidel col·laborador de les activitats de la Parròquia de Sant Esteve, just al costat de casa seva, i la seva delegació episcopal. Projectes com la nova rectoria o el nou orgue comptaren amb la seva vigilància estricte dels números, però també amb la seva mirada, que afegia sempre valor cultural a les propostes. Aixo sí, sense cap voluntat de protagonisme. Recordo àmplies discussions sobre com calia assegurar la preservació del patrimoni, o les aportacions culturals de la música sacra que suposaria el nou orgue.
Però no us penseu que el vetllar perquè ningú estirés més el braç que la màniga fos la seva activitat preferida, no. La família era la seva prioritat, i també la lectura. I tot això ho mostrava amb hores i hores de conversa, al bell mig del carrer, en un eix que enllaça els carrers Sant Josep -fins l'Escola del Treball-, el carrer Ricomà -fins a casa- i la Plaça de la Porxada -fins l'Ajuntament-, amb la Plaça de l'Església com a centre neuràlgic. La probabilitat de trobar-te'l era elevada, i el risc d'iniciar una conversa que no podríeu aturar era garantit. (Tot i amb això, em va quedar una conversa pendent, iniciada el dia del comiat de l'Àlex).
Trobo només una entrevista on parla d'ell mateix, en un reportatge titulat Les vacances dels Granollerins (30/06/1979), on llegim les paraules d'en Joan -col·laborador de «Plaça Gran» (les preguntes s'endevinen soles):
Som cinc de família. El pressupost és una mica més crescut que el d'un mes normal. Haig d'advertir que vacances formals no em fem. Descansem una mica més del normal. I total, la família sortim uns deu o dotze dies.
- Com us he dit, i donat que només tenim un mes de vacances, només sortim deu o dotze dies, durant la resta dels dies fem sortides d'un dia a mar o muntanya.
- La sortida llarga sempre és a muntanya. Ens va més bé a tots. Ès més sa. Camines més i allà dalt no hi ha tanta contaminació com per aquí baix.
- Llegeixo i rellegeixo. Aquest estiu li toca Justificació de Catalunya de Josep Armengou, que us recomano, i Els Moviments d'Emancipació Nacional de l'Andreu Nin. Hi ha teatre que espera, i poesia, que rellegeixo sempre. A veure el que dóna de si el temps de vacances.
- Lògicament. Les converses familiars poden allargar-se més i sense límits. Això fa que ens coneixem més bé tots. Amb massa ocupacions, de vegades arribes a desconèixer els de casa.
- Només practico esports a l'estiu: Natació i caminar.
- Sí. En general van bé perquè els infants s'adaptin amb gent diferent a la que tracten durant l'any: pares i mestres i nens de l'escola.
- Més espais verds, on passejar i asseure's a enraonar. Un desig boig, que al Centre de Granollers no hi hagués circulació.

Queda clar, doncs, que al cel dels granollerins on li toca anar a parar, podrà caminar tranquil, sense circulació de cap mena, llegir Espriu reposadament i conversar llargament sobre el futur del país que tant s'estimava. Descansi en pau.

1 comentari:

Marta ha dit...

Em costa creure-ho.... tot i haver vist tan de prop, com s'ha passejat la mort per casa meva. Maleïda siguis per venir tan aviat, en massa casos!!
Descansa amb molta pau, estimat Joan. Segur que tots els angeles del cel, han sortit a rebre't. Si per casualitat et trobes amb els meus, fes-los l'abraçada que m'agradaria donar a mi.
Sé que ho faràs! Mai m'has portat la contrària.
ACS