L'adéu a l'Àlex Margenat

Del fèisbuc de l'Àlex: "El mar i Calella són vitals... Des de que tenia 6 anys que hi vaig ...
Els estius a Calella han estat una gran escola plena de pàgines viscudes ..."

Avui és 10 de maig. L'aniversari d'en Vicens, en Martí, la Irmina, ..., i l'Àlex! Avui li toca fer anys, però no podrà celebrar-ho amb els seus amics més propers, com feia des d'una pila d'anys.
I és que el de l'Àlex és un altre dels adéus difícils: el de l'amic que marxa abans d'hora. En aquest cas, a més, havent de lamentar tots els darrers anys de patiment. Perquè l'Àlex va estar lluitant fins el darrer moment per superar la malaltia, quan el cos i l'ànima varen dir prou.
L'Àlex ens havia demostrat com cal ser valent quan sents que la carcassa ens falla, i com continuar la lluita diària donant valor als fets que poden semblar més simples i als bons moments en què et sents acompanyat dels teus.
Els primers records que en tinc són dels anys passats a Colònies. Un cosí Margenat arribat de Sentmenat i que es posava a fer de monitor. I, enmig dels campaments, moltes confessions dels primers enamoraments, dels primers viatges, de les emocions que sentim a mesura que anem creixent.
En Cesc Catarineu ens va recordar, a l'enterrament, com l'Àlex tenia ben present encara la seva anada a Taizé de ben jove, com un dels moments del despertar de la seva consciència transcendent.
I en Pep ens explicà com eren els sopars del seu aniversari. Però cal dir que aquests varen començar a gestar-se entre els nascuts el 10 de maig -tot i que en anys diferents-, que de ben joves aixecaven la bandera de l'orgull taure.
Amb ell parlàvem de feina -la darrera aventura, amb els vins i el seu germà, l'explicava amb entusiasme- i discutíem del país, que ell s'estimava amb bogeria. Em va agradar molt trobar en el recordatori un poema seu que ho deixa ben clar:

És quan tanco els ulls que recordo
la meva estimada terra,
on jo he nascut,
on jo he crescut,
on jo visc,
on estan clavades les meves arrels
que pugen cap al cel impertorbables
fins que arribi un moment que aquestes
arrels siguin enterrades.

En especial, feia gala del seu racó de Calella. Val a dir que he manllevat la seva fotografia de portada del fèisbuc, on va deixar-hi escrit que "el mar i Calella són vitals... Des de que tenia 6 anys que hi vaig, durant molt de temps a una fonda molt familiar i després a un apartament. ... Els estius a Calella han estat una gran escola plena de pàgines viscudes". (I em ve al cap que tinc pendent la lectura de l'assaig d'en Miquel Pueyo i l'Ernest Benach Mort certa, hora incerta, Em venen moltes preguntes al cap sobre com explicar que les persones són molt més que el rastre que deixem a l'espai digital després de morts).
 Per això, doncs, estic ben convençut que el seu record perviurà en tots nosaltres, més enllà d'un 10 de maig.