Lliurament del Guardó Salvador Casanova al Casal del Mestre

El Guardó lliurat, disseny de l'Amador Garrell

El dijous varem viure el lliurement del Guardó Salvador Casanova al Casal del Mestre, en representació dels mestres impulsors de l'escola catalana.
Qui podia imaginar-se, mig any després d'anunciar la concessió del Guardó, que l'acte de lliurament se celebraria just el dia abans que el govern espanyol aprovés la Llei Werth?
Per moments -quan en Joan Garriga va fer una glossa de la tasca d'en Salvador Casanova per l'ensenyament de la llengua, o quan es va passar un documental de l'Agustí Corominas sobre el moviment de renovació pedagògica a Granollers, a mitjans dels setanta-, semblava que el temps no havia passat. I és que el fantasma del retorn al passat educatiu de l'època franquista plana aquests dies pels nostres caps. En David Bassa, presentador de l'acte, no va parar de recordar-nos-ho, fent-nos adonar que tot plegat es tracta d'una campanya orquestrada pel govern del Partit Popular espanyol per anorrear la llengua, arreu dels Països Catalans.
La part central de l'acte fou una entrevista en profunditat a diverses mestres, que representaven el passat, el present i el futur de l'educació a casa nostra. La línia de continuïtat amb tota una tradició històrica de treball per un model públic d'escola catalana, cohessionadora i innovadora.
Entre tots van deixar ben clar que, per garantir aquest model d'escola catalana, no podem permetre ni andanades contra la llengua ni retallades contra el sistema, vinguin d'on vinguin.
L'acte ens va permetre conèixer de ben a prop el
projecte educatiu de l'Escola Pereanton, que parteix del fet musical com a element integrador. Amb la Big Band de l'escola, dirigida per en Toni Cuesta i l'Anna Farrés, i amb la Coral de famílies -de fet, eren tot mares- de l'escola, que ens mostraren com la responsabilitat de l'educació és de tots plegats, tant mestres com pares i mares, i alumnes.
Per acabar, en David Bassa llegí alguns fragments de la Carta que en Salvador Espriu, l'any 1981, va adreçar als mestres de Catalunya. L'any del seu centenari és bo recordar l'alt concepte que el poeta tenia dels mestres i la seva tasca.
...
La nostra llengua i la nostra cultura, almenys des dels temps que, amb una sintètica entesa convencional, anomenem “moderns”, ha viscut sempre injustament, incomodíssimament i estupidíssimament amenaçades, des de fora i des de dintre, pels estranys a la nostra identitat com a poble, a la nostra genuïna i irreductible personalitat, i per nosaltres mateixos. I hi continuen vivint i hi viuran tothora, o si més no en el futur immediat o fins on ens és previsible. 
Però cal acceptar-ho, cal viure en aquest continu risc, perquè, d'una manera o d'un altra, viure és, en essència, per als homes, per a tots sense excepció, perill.
D'aquesta nostra noble condició ennoblidora, no ens podem ni devem alliberar. Com que no hem de defugir-la mai, assumim-la amb una orgullosa humilitat, amb una total dignitat, amb una exemplar bondat, amb una subtil intel·ligència, amb grandesa d'ànim, amb mesura, amb una benèvola però aguda ironia, amb tolerància, comprensió i perdó.
Jo veig encarnades en vostès, Mestres de Catalunya, dones i homes, senyores i senyors, totes aquestes qualitats, totes aquestes excelses virtuts, i encara moltes d'altres, entre les quals una clara i altíssima vocació, l'abnegació, l'altruisme, la diligència, el no defallent treball. Bandejant la mediocritat, la grolleria, la improvisació, la imprecisió, el neci triomfalisme, el paralitzador pessimisme, el paternalisme, el pairalisme, un fals ecumenisme, vostès formen i formaran, contribueixen i contribuiran decisivament a formar els cossos, la sensibilitat, les ments i les ànimes dels nostres ciutadans, de tots dos sexes, d'aquest demà que ja és resplendor cristal·lina d'alba. Per a vostès, les unes i els altres, nenes i nens, noies i nois, van aprenent i aprendran a ser forts, valents, cortesos, honestos, oberts al diàleg, no fanàtics, no dogmàtics, no violents, sobris, ponderats, demòcrates, no demagògics, lliures, feliços, rigorosos i agraïts. I nets, en el més ampli sentit del terme. 
Per vostès, elles i ells van aprenent i aprendran, a més de les innombrables matèries, disciplines i idees fonamentals “genèriques”, les nostres actituds matisades, especí fiques. Sabran que, si bé les cultures i les llengües poden morir, i doncs també les nostres, si de cas això ens arriba, devem lluitar sense treva contra el mal, fins a l'últim alè. Que la ens vingui per sinistre i aclaparador genocidi, no per vil suïcidi. Sabran, ençà o enllà de l'anterior advertiment —o re flexió—, que el nostre “Principat” és un dels Països Catalans, un més, modèlic en propòsit —i tant de bo que ho esdevingui—, no hegemònic, mai no “amo” sinó servidor de la sencera comunitat. Recordaran que la llengua d'aquests països és única, que ens és comuna i que és el lligam més fort que ens uneix. Cal respectar i salvar, doncs, les seves expressions fonètiques, diverses i enriquidores, dins una essencial unitat —i fins els noms amb els quals es vulgui designar aquests “particularisme”: no hi ha un “dialecte central imperialista”, absorbent. I no oblidaran que hem de vetllar exquisidament per fenòmens lingüístics —i de tot ordre— aliens al nostre estricte àmbit, com per exemple l’aranès, com si tots nosaltres fóssim fills de la Vall antiga i estimada.
I acabo la lata o el “llaunot”. Perdonin-me. Vulgui rebre tot el meu més sincer, agraït i petitíssim homenatge, senyor Mestres de Catalunya. No em contestin, si els plau, per favor. I envio a vostè, portantveu senyor Jordi Carrió, la meva més cordial abraçada.

Salvador Espriu