El llibre es presenta amb el subtítol de Diàlegs amb un supervivent. I és que es planteja sota la forma d'una entrevista -més que conversa- ordenada, amb preguntes i respostes a l'entorn de les vivències del protagonista, el filòleg i poeta Jaime Vándor, que ha exercit durant més de quaranta anys com a professor a la Universitat de Barcelona. Un català hongarès de Viena, que desconeixia abans de llegir-ne el llibre, que havia esquivat els camps d'extermini quan vivia a Hongria -no pas com tants membres de la seva família- i que durant molts s'ha dedicat a l'entesa entre jueus i cristians.El pròleg d'en Carles Duarte ja deixa entreveure l'humanisme indefallent d'aquest pensador, i la seva bonhomia, senzillesa, magnanimitat, humilitat i ètica, que el fan digne del compromís personal i la voluntat de construir diàleg, d'esforçar-nos per posar-nos en el lloc de l'altre, i denunciar el dolor inútil, el mal i l'obscenitat de l'odi, concedint una gran importància a la tendresa.
De l'Holocaust a Hongria ja n'havia llegit una obra per a joves. Però és cert que tot allò que va passar arreu d'Europa acostumem a reduir-ho només a Mauthausen o a Auswitch, quan l'esforç per ocupar territoris del règim nazi no va tenir gairebé aturador. Vándor detalla les penúries dins del gueto de Budapest, com els records d'un infant d'onze anys. A Hongria, també és prou coneguda la tasca del diplomàtic espanyol Ángel Sanz-Briz, i la del seu successor Giorgio Perlasca, que va permetre que famílies com les de Vándor poguessin sobreviure, gràcies a afegir "agregacions" a l'ambaixada amb cases de particulars. Amb aquesta estratagema, varen aconseguir salvar uns cinc mil jueus hongaresos de ser enviats als camps d'extermini. Ells dos varen ser reconeguts, anys és tard, com a Justos entre les Nacions. I és que, al costat de la gran història es lliuren petites grans històries. I la història particular de Vándor segueix fins que la família es pot retrobar finalment a Barcelona. Per tant, ens retrata també tot allò que va lligat amb la post-guerra i l'exili, i que massa sovint també deixem de banda.
Però el que m'ha interessat més del llibre són les seves reflexions finals. Començant per la nomenclatura correcta de l'Holocaust, el seu significat i la denúncia de la seva banalització -emprar les denominacions nazi o holocaust fora de context per desqualificar o denigrar banalitza el concepte, converteix el que és extraordinari, excepcional, en quotidià- (ben oportuna, just quan comencen a haver-hi reaccions internacionals qualificades sobre la banalització de l'Holocaust per part de polítics espanyols). O sobre el concepte de víctimes, que tendim a entendre els morts, però va molt més enllà. De víctimes de l'holocaust ho van ser no solament els assassinats per gas o els morts per inanició, debilitat, malalties, càstigs, experiments mèdics, etc. als camps. Molts altres també ho van ser. I parla dels transportats als camps en trens, els obligats a efectuar el camí a peu en les famoses "marxes de la mort"; els supervivents del camp; els obligats a treballar en fàbriques alemanyes en qualitat d'esclaus; els homes en edat militar, enviats al front de l'Est en destacaments paramilitars, utilitzats per recollir mines, cavar trinxeres o enviats a primera línia; els amuntegats als guetos tancats i destinats a morir d'inanició; les víctimes jueves del front de l'Est conquerit per la Wehrmacht, afusellats al costat de foses comunes; els evadits, submergits en la il·legalitat, amagats o que es feien passar per cristians; els suïcides; o el poble gitano, del quan no des disposen investigadors i erudits que recerquin als arxius. (Trobo a faltar les dones violades i/o obligades a prostituir-se, que en varen ser moltes, com explica, per exemple, en referència també a l'exèrcit aliat quan alliberaven les ciutats dels nazis).
I acaba explicant com cal tractar la memòria de l'Holocaust, des de la poesia, però també la literatura, la música, el cinema, o els museus.
Com diu ell mateix, no hi ha cap garantia perquè no es repeteixi l'Holocaust. I la cultura no és cap salvaguarda contra la barbàrie. I, per això, com comenta en Jaume Castro, l'autor del llibre, aquesta entrevista és un granet de sorra més en la reserva de la memòria de la nostra societat, i reforça la tria perquè la nostra societat sigui més solidària, més atenta a l'acollida dels estrangers i dels més febles de la societat, perquè no siguin mai convertits en bocs expiatoris de la crisi.
...
Què en diu l'Editorial?
| Una vida al caire de l'holocaust |
| Diàlegs amb un supervivent |
 |
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada