Cynthia Ozyck. El xal

Més enllà dels fets de l'Holocaust -més o menys explicats i difosos pels historiadors-, molts escriptors han intentat endinsar-se -i traslladar-hi els lectors- al món interior dels protagonistes d'aquelles històries frapants.
I és ben cert que, a vegades, ho aconsegueixen del tot.
És el cas de Cynthia Ozick, una escriptora novaiorquesa que tracta en les seves obres la vida dels jueus americans. Amb els dos relats que conformen El xal, ens explica la vivència de l'horror de la Rosa Lublin, a partir de dues històries separades trenta anys una de l'altra. (Amb els dos relats, cal dir-ho, va obtenir el premi O. Henry de narrativa breu, entre molts d'altres obtinguts durant la seva llarga carrera).
El primer d'ells, brevíssim, retrata com cap la fredor de l'infern. La Magda que busca el xal perquè té fred, i vola pels aires, com una papallona que anava a posar-se en una parra d'argent.
El xal és aquella peça de roba que la criatura xuclava i xuclava, com si mamés i que acompanya la neta arreu. (De fet, la N. encara guarda, entre els seus ninos, el saxo de roba, ben esfilagarsat, que li varen regalar només néixer, al que s'aferrava per tranquil·litzar-se i quedar ben adormida).
Per la Rosa, aquest és el durant -Hitler- de les tres vides que tenen els jueus. (Tot i que a Amèrica els gats tenen nou vides, ... ells són menys que gats, per això en tenen tres. La vida d'abans, la vida de durant i la vida de després). I, per a la Rosa, només hi ha una època; no hi ha després. Només queda el durant. I dir-ne vida és una mentida.
El segon relat, anys més tard, a Miami, on tothom havia deixat enrere una vida de debò, i tothom està aclaparat pel pes del penediment. El temps no esborra el record, i la Rosa viu encara a dins l'infern. "M'he instal·lat a l'infern. Fa temps vaig pensar que el pitjor era el pitjor, que després d'allò res no podia ser pitjor. Però ara veig que fins i tot després del pitjor n'hi ha més". Vivint sempre en el passat. Si l'única cosa que té una persona són pensaments, és on viu.
Entremig, el record de la Varsòvia abans del gueto -Tothom que parla de París és que no ha vist mai Varsòvia-, les cançons de bressol de l'àvia, les lectures de Tuwim, La literatura s'ha de llegir en la llengua pròpia. Els jueus eren, per damunt de tot, polonesos, i fins i tot se'n reien, del jiddisch. El pare era un patriota polonès de manera temporal, deia, fins al moment en què les nacions convisquessin les unes amb les altres com el lliri i el lotus.
La Rosa escriu cartes, potser perquè l'escriptura ajuda al tractament de la síndrome del supervivent. Que curiós era agafar la ploma: després de tot, no era res més que una canya petita afilada que supura els seus bassals jeroglífics: una ploma que, miraculosament, parla polonès. Un forrellat obert de la llengua. Altrament la llengua està encadenada a les dents i al paladar. Una immersió en la llengua viva: de cop i volta aquesta claredat, aquesta capacitat, aquest poder de fer una història, de dir, d'explicar. Rescatar, indultar! O mentir.
Però el gran drama, per a tots nosaltres, és el desconeixement. I és que quan volia explicar a tothom no solament la seva història, sinó també altres històries, ningú no en sabia res ... No ho recordaven perquè no volien saber-ne res.
És el drama del gueto de Varsòvia, amb el metro que passava pel mig del lloc de la nostra misèria. Cada dia, i diverses vegades al dia, teníem aquests testimonis. Cada dia ens veien: dones amb bosses de comprar; una vegada vaig veure un enciam que sobresortia de la bossa: un enciam verd! I ja ningú no ens considerava polonesos. I tots van callar!
Per això, el risc està en què ens convertim tots en  la dona que portava l'enciam al tramvia.
La veritat sigui dita, és potser el text més commovedor sobre l'Holocaust, no pas sobre el que va passar en el durant, sinó sobretot per com el patiment dels supervivents no els va deixar mai en pau, i no ens hauria de permetre als lectors defugir-ne el record.
Una lectura -breu i intensa- imprescindible.


Què en diu l'Editorial?

«A El xal, la meravellosa unió entre la història i la novel·la produeix un efecte intensament commovedor.» HAROLD BLOOM «El xal és una lliçó magistral d’imaginació i coratge moral que ens impedeix deixar de llegir...» WILLIAM ABRAHAMS Cynthia Ozick (Nova York, 1928) és l'única autora que ha repetit tres vegades com a guanyadora del Premi O. Henry de narrativa breu, superant Updike, Cheever i Carver, que l'han obtingut dues vegades. Aquest és el primer cop que es tradueix una obra seva al català.

AUTOR Cynthia Ozick PÀGINES 96 PVP 14,70  € ISBN 978-84-8330-568-3 COL·LECCIÓ Clàssics moderns 2a   edició