L'adéu a la Rosa Colomer

Hi ha gent extraordinària que, per la seva manera de fer, queden sempre al marge de qualsevol àmbit de difusió i del reconeixement públic que ben segur es mereixerien. Des de la discreció, treballen com ningú, fent de la seva feina en allò que creuen un motiu per dedicar-hi les hores que facin falta. I posar al dia la nostra llengua des del Termcat és un repte que, professionalment, enganxa al millor dels filòlegs. Pel que té d'engrescador el generar noves paraules -fins i tot de forma creativa, més enllà de la ciència-, però també pel que explica sobre la societat del nostre país, que no para d'avançar, i la llengua n'es un dels indicadors més dinàmics.
Ben segur, doncs, que no havieu sentit anomenar mai la Rosa Colomer -a no ser, és clar, que us dediquéssiu a això de la llengua. Aquesta setmana va morir d'un càncer, contra el que portava temps lluitant. Jo vaig tenir la sort de conèixer-la per un parell de projectes. La recordo decidida, amb una solvent claredat d'idees, i una capacitat per organitzar els pocs recursos disponibles, i posar-se a treballar en una feina que, a la força, ha de ser molt rigorosa.
Els seus companys de feina n'han explicat sobrerament les seves virtuts, més enllà del seu extens currículum. Com a deixeble d'en Joan Solà, s'estimava la llengua i, per això, intentava fer-la més forta. I des del Termcat va promoure grans projectes, tant per innovar i internacionalitzar la institució, com per dotar el país d'una llengua àgil i dinàmica, adaptada al segle que ens ha tocat viure.

La prova en són els projectes amb els quals vaig tractar la Rosa. El primer, l'edició en català de les normes ISO, especialment les de sistemes de gestió. Una feina complicada, que calia estructurar bé, i que finalment va poder resoldre ella, després de molts anys d'intentar-ho. La coherència, a més, la va portar a implantar un sistema de gestió de la qualitat per al propi Termcat, millorant-ne la seva capacitat de gestió. La casualitat va fer que l'endemà de la seva mort, em trobés, després de molts anys, en Jaume Riu, veritable impulsor des del darrere del procés de traducció de les normes al català, en la presentació d'un llibre seu. Des d'aleshores, moltes empreses han trobat un suport oficial al fet, que és normal a tot arreu, de treballar amb normes tècniques amb la seva pròpia llengua (i sense haver de recórrer a les traduccions dels que som de números, i no de lletres!).

L'altra coincidència és amb el segon projecte. També el dijous es presentava el petit -però llarg- treball realitzat pel Museu de ciències naturals de Granollers, amb la col·laboració del Termcat, que permet posar noms a les papallones d'arreu dels països catalans (si us agrada la llengua, la natura o el treball científic, si us plau, llegiu aquest breu article. Val molt la pena!). Com a complement a l'excel·lent esforç que fa la gent del nostre museu per tots aquells animals petits del nostre entorn, la voluntat de posar nom a tots i cadascun d'aquests lepidòpters mostra la gran estima que els tenen. I en tot això, el treball també es va iniciar amb una reunió amb la Rosa Colomer.

Si mirem, doncs, cap a l'horitzó de la llengua veurem que no té límits, com tampoc en té la voluntat de ser del nostre país. La Rosa va permetre eixamplar aquest horitzó, amb un ventall ben ampli de camps, des de l'economia a la natura, on el català hi va trobant el seu espai per esdevenir una llengua normal. Gràcies per la teva feina, Rosa.

Acabo el post amb el poema que li varen dedicar els seus companys:

"La fruita d’or, llunyana.

—Deixa enrere el record
de la perduda tarda.
Deixa enrere la veu
de la muntanya.
Navega fora port,
a l’esperança.

Calma, illa, veler,
la fruita d’or."

Salvador Espriu