dimecres, 14 de novembre de 2012

V-E-U-S!, del Cor Infantil dels Amics de la Unió

El títol de l'espectacle ja és prou especial i mostra la voluntat de no fer les coses fàcils: quatre lletres majúscules separades per guionets, amb un signe d'exclamació afegit al final. I les interpretacions, ben lliures, ens porten a agrupar les lletres formant la paraula Veus, lligant la capacitat d'escoltar unes veus precioses amb el fet de visualitzar un espectacle ben diferent del concert estàndard al que ens té acostumats el Cor Infantil dels Amics de la Unió. El signe d'exclamació l'entenc com la capacitat  d'expressió superlativa que tenen aquestes noies damunt l'escenari. I és que el que veiem -i sentim- és l'evolució de la clàssica coral interpretant temes, experimentant amb formes d'expressió corporal fins a extrems insospitats.
Així, l'exercici comença reduint la distància entre el públic i els cantants. I no només perquè ens embolcallen, com ja ens tenen acostumats en alguna de les seves actuacions, sinó perquè l'espai del Teatre de Ponent és aprofitat al màxim en tots i cadascun dels seus racons -fins i tot a sota les grades-, i la proximitat et permet gairebé formar part de la Coral. Com un d'aquests concerts que s'han posat de moda al menjador de casa, però en teatre.
També s'hi veu la complexitat del programa. I és que en Josep Vila ha aprofitat l'ocasió per encabir-hi temes realment dificultosos -d'aquests que agraden els directors-, que aporten dissonàncies, improvització, "body percussions", dansa, llengües diverses (el finès, l'anglès, el japonès, l'hongarès, el llatí, i alguna altra que no sé identificar), ... Música de compositors actuals, com Kentaro Sato, Matti Hyokki, Rö Ogura, Kari Ala-Pöllänen, Nils Henrik AsheimSinead O'ConnorSusanna Lindmark (ep, dues dones compositores!). Alguns del segle XX, com Lajos Bardos o Ernst Toch, ... Fins i tot s'atreveixen amb un fragment del silenci de John Cage, amb el repte d'estirar -com un xiclet- la comprensió d'allò que és la música. (Ironia que serà interessant analitzar-ne el resultat un cop hagin ofert aquest concert a escoles i instituts, com està previst fer amb l'Associació Cultural). I un fet rellevant, com són dues estrenes ben potents: un body percussion de l'Àlex Saborit, i l'Hoquetus d'en Joan Vidal, dues peces desconcertants per la seva dificultat tècnica, molt ben resoltes.
Cal parlar també de la posada en escena, ben difícil per l'espai reduït (Probablement, és l'espectacle amb més gent damunt el petit escenari que mai s'ha fet a Ponent), però amb un resultat excel·lent. De fet, podríem parlar d'un espectacle de dansa contemporània, cantat pels mateixos ballarins. Amb coreografies a vegades minimalistes, a vegades rítmiques, i sempre sorprenents. (Fins i tot, amb una petita picada d'ullet a West Side Story; és que potser estan pensant en fer el salt a un gran musical?).
I la crònica no és completa si no es parla de l'escenografia, neta, amb un joc de llums acurat, on el contrast del negre vestuari és trencat quan cal per tocs de color precisos, sigui per un focus o per uns ventalls. Uns textos breus acompanyen algunes de les cançons abans de ser interpretades, descrivint-ne l'ambient, i ajudant a posar-se en situació. Cal felicitar, doncs, també a la Marta G. Otín per l'intensitat del treball i el resultat obtingut.
Resumint, per qui no l'hagi vist encara, no us perdeu aquest cap de setmana a Ponent alguna de les funcions que queden pendents de l'espectacle. I, quan acabeu, ja em direu si tinc raó quan dic que no queda més remei que dir: Veus? Ja t'ho deia, que t'agradaria!
PD: Quan acabo aquest post, ens arriba l'avís que s'han esgotat totes les entrades, però que faran una nova sessió per dissabte a la tarda. I sinó caldrà esperar que l'espectacle vagi de gira pel país (per què no Mataró, Manresa, ...?). Val la pena.