dijous, 29 de novembre de 2012

Un país un xic més normal

Aquest cop va ser l'Aina qui va votar per mi.
Conscient de la importància del moment que vivim, vull deixar constància de quatre reflexions, tal com ragen, del resultat de les eleccions al Parlament 25-N. (Més que res perquè, d'aquí a uns anys, ho veurem com una oportunitat històrica que vàrem -o no- saber aprofitar):
  • Des d'aquest dilluns som un país un xic més normal. Tenim una dreta catalana forta, i una esquerra del país com a segona força, tot i que encara lluny. Hem normalitzat, doncs, l'eix ideològic. I, a més, les dues forces principals del país aporten un missatge ben clar aquí i al món: volem un nou país, vàlid per a tothom.
  • També som un país un xic més normal per la gent que va anar a votar. L'alta participació és un signe que, quan en joc hi ha quelcom important, la gent es creu el procés electoral. I, en contra del que deien molts, l'independentisme interessa, sigui per estar-hi a favor o en contra. La prova: l'índex de participació més alt en unes eleccions al Parlament des de l'any 1980. 
  • El Dret a Decidir creix al Parlament (un fet que, ves per on, a la resta de països normals ni tan sols es plantegen, perquè el 100% dels seus diputats hi estan a favor). Les forces positives, les que estan a favor del referèndum (CiU + ERC + ICV + CUP) han guanyat presència de forma clara (també en vots). Per això, l'objectiu de plantejar la consulta durant la legislatura és ineludible. La democràcia, doncs, també n'ha sortit reforçada. (continua) ....
  • L'independentisme (CiU + ERC + CUP) també creix al Parlament. Fins ara, CiU no es podia considerar una força independentista. Avui ja sí: demana per tot arreu estructures d'estat, i el seu president no ha tingut por de definir-se pel sí en una Consulta. (Tot i amb això, és evident que la crossa d'Unió és encara un contrapès important a l'objectiu sobiranista de Convergència).
  • I els diputats del Sí també augmenten respecte als del No. El 2010, els partits unionistes (PSC, PP i C's) varen obtenir 49 diputats, i ara en tenen un de menys, tot i que en vots n'han obtingut 174.974 de més. El No també té partidaris, i aquest cop s'han fet presents. Ara ja sabem quin és l'estat de la qüestió i el mapa de la Consulta cada cop és més clar.
  • A Europa ho han vist clar -el creixement i consolidació del sentiment independentista-, mentre que a Espanya segueixen mirant cap a un altre costat. La maquinària propagandística espanyola és certament considerable, però no arriba més enllà de les seves fronteres. Convé, doncs, seguir treballant en el front internacional per consolidar les opcions del referèndum.
  • Haurem de veure les anàlisis detallades que s'aniran fent mica en mica, però sembla clar a primera vista que els vots del No es concentren a les àrees metropolitanes. Caldrà, doncs, un treball intens des de la societat civil per explicar el projecte independentista als ciutadans unionistes. I l'ANC i Òmnium, per exemple, hauran de jugar aquests propers anys un paper que els partits no poden assumir.
  • L'independentisme, al mateix temps, s'ha fet més d'esquerres, amb l'augment d'ERC i l'entrada de la CUP. El projecte de l'estat propi, en contra del que presentava CiU a la campanya, és transversal. I la gent no vol que un sol líder polític capitalitzi tot el camí que cal seguir. 
  • L'esquerra del país continua desunida, més que mai. Tot i amb això, ERC en torna a ser el referent, mentre el PSC no sap ni com ni on posicionar-se. I, més enllà del centre-esquerra, preveig en els propers anys una lluita aferrissada entre ICV i les CUP per demostrar quin és el veritable partit d'esquerra alternativa, molt necessària, a Catalunya. (També hi haurà tensions quan ICV s'hagi de decantar, per fi, a favor del Sí o del No).
  • La indefinició del PSC, i sobretot la seva infinita dependència del PSOE, li ha passat factura. Més enllà d'un lideratge que no convenç, el missatge federalista està clarament esgotat. Això de creure que a l'altra costat hi ha algú que encara pensa en federar-se sí que és una quimera, i més si els que haurien de ser els seus aliats (Marcelino Iglesias, Bono, i tants d'altres) no paren de fer-los la traveta. Tot i amb això, la cruïlla que té per endavant el PSC és més que important per a la cohesió social del país: o abraçar els postulats del Dret a Decidir que demana la societat catalana, o llençar-se als braços del PSOE més espanyolista, com voldria la Chacón. Sentint-ho molt per ells, però els veig a venir encara moltes més convulsions internes els propers mesos. 
  • El populisme de Ciutadans ha fet efecte a les àrees metropolitanes. Amb un bon discurs retòric, però buit de contingut, i sota el paraigua de ciutadans del món que amaga un nacionalisme espanyol ben ranci, han aconseguit els seus millors resultats, esgarrapant vots clarament del costat socialista. És evident que la negació de la consulta els ha donat ales, però també cal assenyalar que C's és un partit català, deslligat d'estratègies de fora. Els propers anys, la pugna per aquest segment de població -votant del PSOE a Catalunya- serà dura, i la demagògia seguirà sent la seva eina de treball principal. Haurem d'aprendre a conviure-hi, ja que li auguro un llarg recorregut, fins que no tingui l'oportunitat de governar. (O, per què no, que s'atreveixin, amb un xic de coherència, a fer el salt a les espanyes, tenint present que l'Albert Rivera ha aconseguit que a Madrid -concepte- se n'enamoressin, i l'arribessin a considerar un polític amb un gran potencial. A veure si se n'hi envà una temporada, a la política espanyola, que és el seu desig, i ens deixa un xic tranquils).
  • La gestió de les expectatives és fonamental. CiU n'ha fet un mal ús, i un bon resultat -han guanyat per molt les eleccions- se'ls transforma en una mala notícia. A ERC la jugada li ha sortit millor, i l'objectiu de ser segona força -i cap de l'oposició- s'ha assolit. Era una aposta arriscada però possible, tal i com s'han de marcar els objectius.
  • Fer enquestes també és un ofici de risc. Es confirma que es cuinen amb la pretensió d'acostar vots cap els seus interessos. En defensa dels experts, també queda clar que la llei electoral no permet publicar-les la darrera setmana (enguany, no s'ha fet la trampa de publicar des del Periódico d'Andorra), que és quan de veritat s'ha decidit la gran bossa de vot indecís. 
  • Aquest cop són els de CiU els que han viscut el joc brut de l'estat. Per si algú no ho tenia clar -especialment l'Artur Mas-, Espanya ha fet servir tot allò que es mou per les clavegueres per desmuntar l'opció del dret a decidir. I això només acaba de començar! Per tant, en vindran molts més, d'atacs com aquest. (Que es prepari també en Junqueras!). El que està clar és que no es pot anar amb el lliri a la mà, i això cal preveure-ho pel procés que tot just s'enceta a partir d'ara. 
  • L'endemà és gairebé tan important com la jornada de votació en sí. Cal tenir clares les opcions en tots els escenaris possibles. CiU, pel que sembla, només contemplava un sol escenari, i aquest no s'ha esdevingut. Ara voldran fer combregar ERC amb rodes de molí, per tal que els acompanyin al govern, i ERC intentarà amb totes les seves forces que s'asseguri la Consulta sense desgastar-se governant. Són posicions legítimes, que en cap cas han de fer-nos perdre l'objectiu de vista.
  • Fa només tres mesos, ningú s'imaginava que ens trobaríem en aquest escenari. Hem d'estar-ne, doncs, ben contents. Com deia el poeta, tot està per fer, i tot és possible encara.