 |
| Imatge -somrient- de Josep Uclés a la llista d'Erc de La Roca del Vallès el 2011 |
A més, la noticia de la seva mort -assabentat per un twit- contrasta com un cop de puny amb l'èxit viscut per la Via Catalana del dia abans. Estic convençut que, fins el darrer moment, va ser conscìent de la importància de la jornada que es va viure i, malgrat no ser-hi present, va enllaçar les seves mans amb la de tots els catalans d'arreu que ens hi vàrem manifestar. No podem dir que "només hi faltaves tu", perquè la via catalana s'endinsa enrere en la història recent del país, i s'enllaça amb tots els que varen començar la tasca de treballar per un país lliure, com en Josep.
I és que en Josep Uclés, a més d'artista universal, era un polític gens dissimulat darrere dels seus pinzells. Des de ben jove, en Josep ja defensava les causes per triplicat: la lluita per un país lliure, per un país just, i per qualsevol altra causa -el feminisme, l'ecologisme, el republicanisme, la llengua i la cultura, ...- que se li posés per davant. Caldrà que algú explori en els arxius plens de pols de l'independentisme de finals del franquisme per detallar la seva participació activa -com a lliurepensador independent- durant els seus anys de joventut. (Les sorpreses que tindrem quan "surtin a la llum" els llistats d'antics membres i col·laboradors del PSAN, Nacionalistes d'Esquerra, ...!)
Això sí, sempre una militancia activa a partir de la resistència cultural, ja que aquesta era la seva millor arma que, de forma conscient, podía oferir al país; però també per convicció: un país sense cultura, per molt just i lliure que sigui, no té solta ni volta.
Fou ben intensa la seva relació amb una generació que consideraven la poesía -sigui escrita, visual, o representada- com l'eina més útil per arribar a tothom. És d'aleshores quan la Maria Mercè Marçal li dedica aquest breu poema, que molta gent desconeix:
A cada porta l'ou d'or de la mort.
I el senyal de carmí, a la finestra
d'un foll travestí que em pica l'ullet.
A l'altra mà, perforat, el meu nom.
La complicitat amb poetes com Vicenç Altaió, Carles Hac Mor, Esther Xargay, Manel Guerrero o Perejaume, entre molts d'altres, arribaria ben lluny, en concret, a París l'any 1993. Una generació poètica capaç de dir les coses pel seu nom, i arreu, sense complexes.I s'ampliaria amb la il·lustració de llibres. El meu primer record artístic d'en Josep Uclés és, precisament, amb el llibre Les postres de l'àvia, de l'any 80 que corria per casa.
És clar, però, que l'Uclés reconegut (ep! que encara no té cap entrada a la Viquipèdia!) és l'artista. Un pintor a qui, com deia Glòria Bosch, "no li interessa en absolut la pintura, i per això pinta".
"El caràcter de la seva creació fa que, tot i integrar-se en els camins de la modernitat, tot i no ser un tradicional ni un conservador, es trobi sol. Josep Uclés no té una familia creativa. No es pot situar al bell mig dels típics parentius de context, perquè és diferent de tots. Té un estil propi al qual ha arribat sense ells."
Tot i amb això, l'encasellen com a representatiu de la neofiguració europea, per la seva participació a la històrica exposició Europa-79 a Stuttgart, que va representar el trencament del sentit progressiu de la història de l'art, imposant una valoració dels individus per sobre de la tendència.
I és precisament el seu estil artístic el que ens atrapa. Els que no entenem d'art, només podem dir si una obra ens agrada o no. I, en el cas de l'obra de l'Uclés, no tinc cap mena de dubte que enganxa, i molt. Per la màgia que desprenen les seves figures, envoltades d'uns ambients eteris, flotants en el blau, o en entorns foscos i degradats, que expressen, des de l'ambiguïtat més escrupulosa, el vitalisme del sexe o la crítica social més irònica -tot i que, a voltes, era molt directe.
En tot cas, un univers propi, format per una fauna i una flora ben especial: uns jardins tropicals, però del tròpic d'una altre planeta, i uns personatges -follets, sirenes i altres sers- propis del país de mai més. Sembla com si l'esperit d'en Peter Pan l'hagués contagiat i ens permetés entrar en el món dels contes a partir del seu art. Al menjador de casa hi penja un d'aquests homes-sirena (quina llàstima que no s'haguessin conegut amb l'Albert Sànchez Piñol i la seva Pell freda!) que va servir per imaginar contes i històries per a les meves filles.
Uclés era de Badalona, on hi visqué fins que es traslladà a la Roca del Vallès, ara ja fa més d'una vintena d'anys, buscant l'aire que havia perdut a la seva ciutat d'origen, a la que també va continuar estretament lligat. I, defugint l'ambient artístic barceloní, no trigà a fer-se present a la nostra comarca, on tot estava per fer i tot era possible, encara. I hi treballà des del darrere, discutint projectes i proposant i impulsant llistes municipals per a l'esquerra independentista.
Els primers records personals, ja a Granollers, tenen a veure amb alguna enganxada de cartells, molt abans de la crida a reorganitzar l'esquerra nacional, i acompanyant els Garxaball, Estany, Vericats i companyia en reunions i llargs debats al capdamunt del carrer de Corró.
La intensa relació amb la Galeria AB el fa present periòdicament i sistemàtica a la ciutat. En Josep Botey, de fet, fins i tot el defineix com a un germà. Si algú s'atreveix a fer-ne un recull d'anècdotes i vivències, en Josep n'ompliria un bon sac.
Val la pena no perdre's l'entrevista que l'Arian Botey li fa per al programa Artilugis. No us perdeu els pocs minuts de la seva fina ironia amb l'art i el món que l'envolta: "com a artista, sóc un pària de la societat, en aquesta societat menys poética". El treball sobre la ment: "aprofundir en la ment humana de l'individu és increible. La part més esencial de l'individu ...". I la seva concepció de la cultura: "una mena de servitud amb la humanitat. Presentar-li reptes nous, denúncies d'allò que s'ha de perfeccionar, ... Al final, el que pretenem és una societat més perfecta i més igualitària".
A banda de les tres obres seves incorporades al catàleg del fons del Museu de Granollers -i a l'exposició que estava preparant actualment-, Uclés havia col·laborat amb la ciutat, tot i que de forma esporádica. Jo en recordo, però, dues de ben emblemàtiques, però que passaren desapercebudes.
El mirall del Teatre Auditori de Granollers, amb una intervenció ben especial. Una obra pública, que és sempre present, però al mateix temps ben amagada, a la vista de tothom, però transparent a les mirades superficials, i que reflecteixen el paper d'Uclés amb la ciutat. Cal fixar-s'hi per descubrir-ne el seu treball subtil, tot i que les dimensions de l'obra són extraordinàries. A banda de la polémica, sempre present en tot allò que es refereix a l'equipament, poca gent es va atrevir a valorar-ne l'atreviment de la proposta.
Una altra col·laboració d'en Josep va ser amb la Nit de Santa Llúcia que en Ramon Casanova va aconseguir portar a Granollers. Òmnium cultural va aceptar repartir entre els assistents una litografia d'Uclés, ben viva, en la que, enmig d'un blau molt sospitós, s'hi recollien una sèrie d'imatge de la nostra cultura. (Crec que també havia realitzat algun cartell d'algun dels festivals de música que s'han celebrat a la ciutat, però no ho recordo bé. Per cert, on deu ser tot aquest fons?)
I, més enllà del nostre petit món, ara que algú ens vol negar el dret a ser europeus de ple dret, la vida de l'Uclés ens recorda també les seves arrels a Venècia, París, Stuttgart, o la seva darrera estada a Berlin. Som catalans en tant que vivim Europa amb normalitat, i en Josep n'era un exemple ben clar. Parlava d'aquestes ciutats com si fossin casa seva i convidava a tothom a anar-hi.
El seu caràcter personal, crític i independent, i el seu univers oníric, ple d'erotisme i esoterisme, que marcaven una línia pròpia amb el seu treball, el feren fugir de les modes i, per tant, de ser un artista de moda.
El seu fill, al Tanatori, ens explicava la petja de l'atzar en la seva vida. I com ell es féu present aquell dia amb un quadre, "la teva presència", entre tots nosaltres. Caldrà seguir llegint Auster.
Ara, al cel dels artistes, podrà contemplar de prop els seus cels estrellats de la nit, una imatge repesentativa d'un futur més enllà del que tenim.
...Això que adjunto a continuació és un article seu escrit en una polèmica local -a la Roca del Vallès- per preservar el patrimoni històric i arqueològic. I és que la seva visió de la política era tan a nivell global com local. Una tasca encara pendent al municipi, la preservació del patrimoni, que caldria treballar, també en honor d'en Josep.
La Roca del Vallès i el Patrimoni històric i arqueològic (22/03/2004)
En la secció Bústia d’aquest periòdic del dia 8 de març de 2004 va sortir publicada una carta signada per el Sr. Jaume Domènech i Gonzalez, veí i regidor de Cultura de l’Ajuntament de la Roca del Vallès. En aquesta carta, titulada 'Veritats, mitges veritats i la ruta prehistòrica' parla de dos articles publicats en EL 9 NOU i titulats 'Reclamen més protecció de la ruta prehistòrica de Céllecs, a la Roca' , i d'un altre titulat 'Veïns de la Roca proposen crear una plataforma per salvar el patrimoni'. Aquest últim és informació d'un acte cultural i públic que es va convocar el proppassat dia 27 de febrer sota el títol Salvem el nostre patrimoni. El Sr. Jaume Domènech menciona directament la meva persona en tota la segona part de la seva carta; vull fer les següents puntualitzacions i aclariments: L'acte cultural no era una conferència, sinó una xerrada col·loqui, tal com consta en tota la propaganda que es va editar. El Sr. Jaume Domènech, regidor de Cultura, dubta en el seu escrit que aquest acte fos públic i diu que ningú el va convidar. Aquest acte cultural era obert i públic per a tots els veïns de la Roca i de la comarca i va tenir lloc a la sala de plens de l'Ajuntament. Sobre aquest acte va sortir propaganda pagada en EL 9 N0U, es van editar uns cartells que es van enganxar per tot el municipi, i es va enviar invitació personal a les entitats locals: Ajuntament, escoles, institut, casal de joves, esglésies, entitats bancàries, etc.; també es van fer invitacions telefòniques a determinades persones i també es va enviar invitació per correu a ajuntaments i entitats culturals de l'entorn. Personalment vaig portar la invitació al nostre Ajuntament. L'alcalde, posteriorment i per escrit, va excusar la seva presència a l'acte per raons que no vénen al cas. La parella del Sr. Domènech, tal com ell reconeix en el seu escrit, també era present en aquest acte cultural. Si el Sr. Jaume Domènech no hi va assistir, ni com a veí ni com a regidor, només ell sap els seus motius. Diu el Sr. Domènech que "ningú hauria de convocar cap acte de cap tipus, i menys en campanya electoral". Estem en una democràcia i jo i qualsevol veí i ciutadà pot organitzar l'acte que vulgui i quan vulgui i el Sr. Domènech no és ningú per limitar ni restringir aquest dret democràtic, i molt menys quan es tracta d'un acte cultural. Aquest acte desafortunadament va coincidir amb el primer dia de campanya electoral. El Sr. Domènech podria argumentar sentir-se perjudicat per aquesta coincidència si ell o el grup al qual pertany GIR (Grup Independent de la Roca) es presentés a les eleccions al Congrés de Diputats, però com que no s'hi presenta, com el pot perjudicar? De què es queixa? Al Sr. Domènech li molesta que m'autoanomeni veí i artista de la Roca, i en un tic tipus Mariano Rajoy amb els seus silogismes, fa aparèixer el nom d'una persona que no té res a veure amb l'acte cultural i pel sol motiu que diu signa també els seus escrits com a veí i arquitecte (el Sr. Domènech signa el seu escrit com a veí regidor de Cultura). La meva realitat és la que és i no puc negar-la: sóc veí de la Roca des de fa 29 anys i em dedico des de fa 33 anys professionalment a l'activitat artística. Tan legítim és que el Sr. Domènech signi el seus escrits com lliurement vulgui (sempre que sigui veritat), com que els altres velïs signin i s'autoanomenin tal com vulguin. Per que la legitimitat que s'aplica el mateix Sr. Domènech no la pot respectar en els altres? Diu el Sr. Domènech: "És indiscutible que el Sr. Uclés és un membre destacat d'ERC a la Roca des de fa anys i panys." El Sr. Uclés ni milita ni ha militat mai a ERC; tampoc té ni ha tingut mai cap càrrec polític ni inst-tucional amb ERC i molt menys de fa anys i panys. Discuteixo l'afirmació que fa el Sr. Domènech i a més exigeixo que demostri l'afirmació que fa. Diu el Sr. Domènech que s'ha utilitzat la presència de la seva parella en aquest acte cultural com a element de desqualificació (d'ell?). Ningú en aquest acte va esmentar la parella del Sr. Domènech i ningú la va desqualificar. En nom meu i de tots els que vam organitzar aquest acte cultural agraïm sincerament la presència de la parella del Sr. Domènech perquè al nostre entendre va demostrar així la seva sensibilitat i interès pel tema que es va tractar. Tanmateix ningú millor que ella per explicar la serietat i professionalitat dels ponents, del tema tractat i de com es va tractar; com també per verificar que cap dels ponents va parlar ni va fer esment durant la xerrada de res polític ni relacionat amb la campanya electoral. Permetin-me ara fer els aclariments següents: Fa 28 anys que com a veí estic reivindicant i demanant la defensa i protecció del patrimoni arqueològic i històric de la Roca del Vallès, igual que reivindico i demano que els prohoms que al llarg de la seva història ha tingut la Roca (alguns amb mèrits prou reconeguts i dels quals han fet publicacions fins i tot alguna universitat d'aquí i de fora de Catalunya) ocupin el lloc que els pertoca en el nomenclator local i del qual tots els governants locals fins al dia d'avui els han exclòs. Sempre he actuat en aquest tema i al llarg d'aquests anys amb el màxim d'insistència i alhora amb el màxim de discreció possible. Per raons professionals- tinc coneixença amb destacats membres de PSC, CiU, IC, ERC. També a nivell local per casa meva han passat membres de PSC, CiU, IC, ERC, sempre que ho han volgut i per tractar temes d'interès i d'inquietuds locals. Durant les últimes eleccions locals em trobava per raons professionals residint durant un any a París. Uns veïns de la Roca van decidir presentar una candidatura municipal sota les sigles d'ERC i per primera vegada i després de 28 anys un grup polític es com-prometia a defensar el mateix que jo tant de temps he estat defensant; em van demanar que els donés suport figurant a la seva llista en l'últim lloc i com a independent, cosa que vaig acceptar. No vaig participar en la redacció del programa, tampoc vaig poder fotografiar-me en la foto de grup i encara avui dia hi ha persones d'aquesta candidatu-ra que no he tingut l'oportunitat i el gust de conèixer. Aquesta candidatura d'ERC va aconseguir treure un regidor municipal. Els membres d'aques-ta candidatura i a través de la moció presentada pel seu regidor (que no forma part de l'equip de govern) en el primer ple munici-pal ja van aconseguir que s'apro-vés la redacció del catàleg del patrimoni històric i arqueològic de la Roca, a la qual es van sumar unànimement la resta de grups polítics. També en un ple posterior una moció d'ERC faria que per pri-mera vegada la incorporació de nous noms en el nomenclator local es realitzi racionalment seguint el criteri de donar pre-ferència als prohoms de la histo-ria local. Ara sóc simpatitzant d'ERC. ¿Com puc no ser simpatitzant d'aquells que han aconseguit en pocs mesos allò que estic reivindicant des de fa 28 anys? Per aquest motiu estaré tota la meva vida agraït a ERC, com també crec que ho està tota la ciutadania de la Roca. Quina gran diferència a l'hora de treballar en defensa dels interes-sos històrics i arqueològics de la Roca entre el regidor d'ERC i el Sr. Jaume Domènech, regidor de cultura, i que porta molts anys dins l'Ajuntament i exercint de regidor fins i tot amb un govern de majoria absoluta sempre amb el PSC. Amb tants anys de poder local encara no havia tingut temps el Sr. Domènech de redactar un parell de mocions com les que va presentar en pocs dies el regidor d'ERC? És aquesta, tal com ell diu en el seu escrit, la seva demostració per preservar la memòria i la identitat dels pobles? Quan es va decidir la data de l'acte cultural es va fer a l'atzar, tenint en compte únicament que hi hagués temps suficient per imprimir la propaganda i que els ponents ho poguessin combinar en la seva agenda. Confirmada la data pels ponents es va fer la petició del local a l'Ajuntament i està segellada amb data 5-02-2004. Després ens vam trobar que coincidia amb el primer dia de campanya electoral i que la sala quedava sota control de la Junta Electoral, la qual cosa volia dir que si un partit organitzava un acte aquell mateix dia i hora ens quedàvem sense local; també va coincidir amb unes xerrades mediambientals que va organitzar l'Ajuntament, una per setmana i el dissabte al matí, però casualment aquella setmana es va fer en divendres i a una hora del vespre quasi coincident amb el nostre acte. El Sr. Jaume Domènech en el seu escrit no pot utilitzar cap argument per criticar el contingut de l'acte i per això intenta desacreditar-lo recorrent a falsedats i inexactituds; com també atacant un dels organitzadors, ja sigui intentant restringir la llibertat dels seus actes cívics, ja sigui ficant-se amb el seu àmbit professional, ja sigui ficant-se amb el seu espai ideològic individual. Podria ser que el Sr. Jaume Domènech amb falsedats i inexactituds, busqués en la premsa la notorietat que no ha pogut tenir per mèrits propis de gestió i després de tants anys d'exercir de regidor. Per damunt de tot, l'acte cultural amb el seu títol Salvem el nostre patrimoni explícitament ja dóna idea de l'alta gravetat de la situació i de les coresponsabilitats que d'aquesta gravetat també recauen en el Sr. Jaume Domènech, pels anys exercits com a regidor de cultura i com a responsable local d'aquest patrimoni. La Roca i el seu patrimoni no es mereixen tanta desídia, hipocresia i cinisme. El que la Roca i el seu patrimoni es mereix i ha de merèixer dels seus governants locals és una veritable estima, dedicació de temps i diners públics del pressupost municipal.
Mancats d'una biografia seva, i d'una entrada a la Viquipèdia, trobo només aquestes referències biogràfiques amb la seva mort:
Josep Uclés: Nascut a Badalona, en 1952 comença a esposar l'any 1972. Des de llavors la seva carrera ha estat constant y ascendent. En la seva trajectòria artística cal destacar la seva participació el 1978 en la famosa exposició d'art català contemporani 'Seny i Rauxa', al Centre Pompidou de París, ciutat on l'artista hi passa llargues temporades pintant. També participà en la col•lectiva 'Europa '79'. L'exposició va ser considerada com la continuació de la transavantguarda italiana i del neoexpressionisme alemany.
Uclés juga, ironitza i provoca amb la seva obra, representant un o més personatges, exponents dels seus dubtes i angoixes i dels seus estats anímics, és a dir, mostra la seva pròpia filosofia de la vida. Un món certament fantàstic, pel toc surrealista de la posada en escena, on s'hi mouen aquest personatges, que són el centre de tots els elements simbòlics que l'artista inclou en cada una de les seves obres.
L'obra d'Uclés forma part de nombroses col•leccions privades i publiques, nacionals i internacionals, com el MACBA de Barcelona o l'espai Kiron de París. Ha exposat per tot el món, gaudint del reconeixement de la crítica i del públic.
Josep Uclés
Nat a Badalona (Barcelona) en 1952. És un dels artistes més genuïnament representatiu de la neofiguració europea, motiu per el que seria seleccionat per Hans-Jürgen Müller per estar representat en la històrica exposició “Europa-79” (Stuttgart-Alemanya). Aquesta exposició va ser l´inici de l´esclat de la pintura europea dels vuitanta i va comptar amb la presència d´artistes d'Alemanya (Merz, Günther Förg,..), d'Englaterra (Stephen McKenna, John Murphy, Tony Cragg,..), d'Italia (Enzo Cucchi, Nicola de Maria, Mimmo Paladino, Francesco Clemente,..), es considera l´exposició que va representar el trencament del sentit progressiu de la història de l´art i va imposar una valoració dels individus per sobre de la tendència; amb aquesta exposició neixeria el neoexpressionisme alemany i la transvanguarda italiana.
Amb aquesta exposició Josep Uclés iniciaria la seva trajectòria internacional amb exposicions a Italia, França, Bélgica, Espanya, USA, Alemanya,..
La seva singularitat plàstica i estètica, junt amb el seu caràcter personal, crític i independent, han produit una obra inconfunsible que l´ha permés mantenir-se distanciat de les modes crematístiques i del mercat artístic efímer.
La seva obra, en un principi fosca, misteriosa i de transgressora crítica social, actualment ha evolucionat vers una sutil ironia, més colorista i més poètica, on la figura humana continua essent l'eix motivador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada