Salve Regina, del Cor Infantil

El mateix dia que els Xics de Granollers intentaven a plaça un trio de castells de vuit i que el Cor Mixt estrenava una sarsuela -exemples de com vibra una ciutat com Granollers, més enllà de l'esport-, el Cor Infantil dels Amics de la Unió es replegava a l'església de Sant Esteve, on ens sorprenia amb un nou repte artístic. Canviant de registre, tornava a l'escènica clàssica de coral estàtica, per tal que ens fixem més en les veus. I aconseguint generar un clima ben especial (llàstima de la il·luminació, massa intensa, que ajudava poc a mantenir l'atmosfera màgica que s'assolia amb la sonoritat del cor).

Inclòs dins del cicle de la música del cel, a l'entorn de l'orgue Josep Maria Ruera, el Cor presentava un nou programa, format per obres dedicades a la Mare de Déu, però de factura contemporània, escrites a cavall entre els segles XX i XXI. Per tant, una mirada ben actual a la música religiosa, amb una proposta prou arriscada per l'exigència de cada una de les peces.
Quan Leonard Bernstein es preguntava (1) quin és el significat d'una determinada peça de música, arribava a la conclusió que la música només tracta de notes. No tracta d'històries de cap mena. La música, simplement, és. I el seu significat és musical i no té res a veure amb narracions ni amb res que se li assembli. La història afegeix un sentit a la música, però es tracta d'una cosa sobreposada ... De tant en tant, però, l'artista se sent empès a expressar-se a través d'alguna cosa externa. Del que pugui tractar, però, té poca importància. Si és una música emocionant és perquè la música és emocionant. 

La música, per tant, és allò que se sent quan s'escolta. Si et diu alguna cosa -no t'explica una història, no et descriu un quadre, sinó que et transmet un sentiment-, si et fa canviar per dins, vol dir que l'has entesa. No hi ha res més. Perquè aquests sentiments pertanyen a la música.
I el més meravellós de tot és que no hi ha límits per als diferents sentiments que et pot fer sentir la música. Alguns d'aquests sentiments són tan especials que les paraules no sabrien descriure'ls. De vegades, podem donar nom a allò que sentim. Podem dir que és tristesa, alegria, amor, odi o serenitat. Però hi ha sentiments tan profunds i tan especials que ens manquen les paraules per descriure'ls. Per això, la música és tan meravellosa. Dóna nom als sentiments però, en comptes de fer servir paraules, ens ho diu amb les notes.
I la música d'aquest diumenge era realment meravellosa, deia moltes coses i expressava molts sentiments. De bon principi, doncs, cal remarcar la precisa fena de selecció de les obres, plenes de sentiment, ben diversos en funció de cada peça.
I si totes eren dedicades a la Mare de Déu, les mirades també eren prou variades. Per això, i just quan feia trenta-cinc anys de la mort de la meva mare, jo ho vaig viure, més que com una lloança a la Mare de Déu, com un homenatge a totes les mares de les criatures que cantaven, que són moltes. I m'anava imaginant quina mare havien retratat cada un dels compositors amb les seves obres.
Per començar, la preciosa proposta d'Ave Maria d'en Carles Gumí, amb una mare que t'acotxa i t'embolcalla; l'Ave Maria de l'hongarès Zoltán Kodály, recollint la força expressiva d'una mare que no es resigna mai; el Salve Regina d'en Josu Elberdin, que aplega forces observant la posta de sol a Pasaia, esperant el retorn del fill pescador; el Tota Pulchra, de Maurice Duruflé, expressant la bellesa impressionista d'una mare jove; el vaporós Ave Verum Corpus, de Francis Poulenc, d'una mare introspectiva, que vol comprendre el seu fill; el Shimmering - Ave Generosa, d'Ola Gjeilo, noruec novaiorquès, cantant a una mare encantadora i tendre, però també responsable i orgullosa; de Javier Busto presentaren un Salve Regina per una mare atrafagada i cansada; de l'alemany Franz Biebl,un Ave Maria per als bombers del seu poble, que implora el retorn dels fills que posen la vida en risc; d'Albert Alcaraz ens presentaren Sancta Maria sucurre miseris, una mare que comforta els qui pateixen; O Lux Beatissima, de Kentaro Sato, una melodia preciosa, fràgil, dibuixa la llum que tenen a dins totes les mares, en forma de fanalet que s'enlaira; el Salve Regina de Miklos Kócsar, deixeble de Kódaly, parla d'una mare lluitadora contra el règim, perseguida i incompresa; i Knut Nystedt proposa una Sancta Maria gèlida i captivadora, com una aurora boreal.
Entremig, l'orgue vibrant, amb fragments de Teothokos -o Mare de Déu en grec-, una composició del músic libanès Naji Hakim, interpretada magistralment per en Vicenç Prunés, que ofereix la imatge d'una mare del poble, senzilla, jove, viva, també protectora, que renya quan convé, i atabalada, que no para ni un moment. Una peça, però, que trencava la sensació de serenitat que produeix el conjunt del programa.
Un darrer apunt, sobre l'acústica. Aquest cop em vaig escapar a dalt del Cor -just al costat d'una fotografia del mestre Ruera, que em mirava de reüll. I val a dir que, des d'aquella alçada, la cosa sona molt millor. Vaig confirmant, mica en mica, que a Sant Esteve s'escolta prou bé des del davant, pèssim des del darrera, i molt millor des del Cor.
I vaig estar ben tranquil de pensar que el mestre Ruera devia estar xalant escoltant des d'allà dalt aquest grup de noies del Cor Infantil ...

(1) Leonard Bernstein. El mestre us convida a un concert. Concerts per a joves. Ediciones Siruela, 2002.
També es pot seguir a Youtube, en la versió original anglesa.