dimarts, 11 d’octubre de 2011

L'adéu a la Clara

La foto que la Clara compartia al Fèisbuc amb 678 amistats
Quan va morir el pare (just fa set anys) em vaig proposar de deixar constància de la mort dels amics i coneguts. Tots ens fem grans a base de clatellades, i la mort dels més propers ens va formant el caràcter i modela la comprensió que tenim del món i tot el que l'envolta, com ara els misteris de la vida i la mort.
Ara fa un any, quan en Joan ens va deixar, vaig pensar -o esperar, o desitjar, més ben dit- que trigaria a trobar-me en una situació d'aquestes. L'ordre natural s'havia trencat i algú molt proper a tu -per l'amistat i l'edat- se n'anava de cop i volta. Ara veig, però, que la vida té revolts sobtats, d'aquells que no t'esperes. Com l'adéu de la Clara, amb els seus divuit anys refets i truncats de cop i volta. Més difícil de descriure, doncs, impossible. No creia pas que fos tan complicat parlar d'algú que tot just ens ha deixat, quan tot just estava omplint el sarró d'il·lusions de futur i projectes d'una vida que hauria d'haver estat ben llarga, malgrat la seva aparent fragilitat.
Quan la filla d'uns amics se'n va per l'intermediació o la culpa d'un arbre (pot ser culpable, o responsable, l'arbre?) caigut al mig del camí, el cor se t'omple de dolor i l'ànima se't desinfla. Resulta que quan més volem arrelar-nos a les coses que tenim, un arbre perd la seva arrel, al mig del bosc, i provoca precisament la pèrdua del màxim referent familiar: el fill gran, el successor de la família, l'argument principal del discurs vital de tota persona.
El darrer record que en tinc d'ella és al Xiprer, amb les seves germanes, per Nadal, amb l'alegria per bandera, tot i l'entorn de pobresa que s'hi traspua. Els records més llunyans, a casa seva, sempre acompanyada de l'Agnès i la Teresa, i amb la seva serenor vital, transmesa pels seus pares.
Havia començat, amb la il·lusió encara intacta, la universitat, amb la carrera de Comunicació i Indústries Culturals. I és que tenia una gran capacitat per dissenyar, tocava el violoncel i pintava aquarel·la amb resultats notables. El recordatori -uns nubarrots negres que fecunden els camps verds- n'és una bona prova. I els seus companys d'escola es van encarregar de fer-nos saber com n'era de feliç, com la trobaran a faltar i com mantindran viu el seu record.
Segur que, en el cel dels més joves, l'inconformisme ha de ser a l'ordre del dia. Hi arriben desorientats i revelant-se, cridant ben fort -com correspon a la joventut- contra les injustícies del món, i també per l'absurditat i la incomprensió del seu adéu prematur, per la impaciència divina en fer-los deixar aquesta vida. La Clara, tot i la seva parsimònia, segur que s'hi farà sentir.

Aquests dies també s'han succeït altres adéus, de persones conegudes, malgrat que no les coneixia personalment (quin contrasentit, oi?). ...
Per una banda, se n'anava l'Steve Jobs. Tots els diaris n'han anat plens de la seva capacitat d'imaginar un món diferent, i la seva tenacitat per fer-lo possible. Fins i tot, l'han anoment l'Einstein del segle XXI. Però és que, a banda dels enginys que ens deixa -pagant, és clar!- també va donar lliçons dels seus principis a l'hora de portar a terme tot el seu nou món. Res millor, doncs, per perpetuar el seu llegat, que refereir-vos a dos post anteriors: un amb els seus principis i regles per a l'èxit, ben encoratjadors. L'altre, amb l'ara més que famós discurs -més enllà del pàncrees- a la Universitat d'Standfod, una gran lliçó d'amor i de mort. Val la pena passejar també pels seus pensaments per comprendre el seu esperit vital.

Per altra banda, també ens va deixar en Salvador Iborra, el jove poeta valencià mort fa quinze dies a Barcelona mentre intentava evitar que li robessin la bicicleta. De fet, no el coneixia com a poeta, però resulta que acabo de llegir un text seu, inclòs dins de Crims.cat , una antologia recent de la nova narrativa del gènere negre en català, amb edició i selecció d'Àlex Martín i Sebastià Benassar. En el llibre, el presenten així:
Salvador Iborra (València, 1978) és llicenciat en Filologia Catalana, treballa, quan ho fa, de substitut a secundària alhora que estudia un màster de recerca en humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i col·labora fent crítica literària al Diari de Balears. També és escriptor, poeta i teòric, com un T.S. Elliot en menut i enamorat de Paul de Man. En poesia ha publicat tres llibres: Un llençol per embrutar, Viena editorial; Les entranyes del foc, Ajuntament d'Arenys de Munt i Els cossos oblidats, grup Onada Edicions. I sí, si llegiu el conte, fa vora vint anys que practica ants marcials.
De fet, el conte que inclou d'en Salvador sorprèn perquè, amb molt poques pàgines, retrata la filosofia que hi ha al darrera de les arts marcials, i com el món de la pornografia i la droga lliguen amb la violència gratuïta. Una violència que, en el seu cas, resultaria fatal.
Si us endinesu en La ruta desconeguda, el seu blog personal, hi trobareu bocins de la seva filosofia de vida:
L'affirmation de la vie ne va pas sans la pensée de la mort, sans l'attention la plus vigilante, responsable, voire assiégée, obsédée de cette fin qui n'arrive pas à arriver. [Jacques Derrida] Extrait de la revue Le Monde de l'éducation - septembre 2000

O bé enllaçareu amb l'excel·lent conferència de Juan Carlos Moreno Cabrera sobre el nacionalisme lingüístic espanyol. No us la perdeu!

Un breu fragment de la seva obra, publicada al seu blog:
Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn,
aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles,
el cristall i la boira dibuixada en la finestra,
l'herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada,
el consol de saber que podíem haver estat feliços.