Lliçó de vida de l'Steve Jobs

Em passen per correu l'enllaç a una gran discurs -del juny del 2007- d'Steve Jobs -CEO d'Apple i Pixar Animation- a la Universitat d'Stanford. Amb la seva nova recaiguda amb el càncer, és molt sà escoltar (i llegir-lo, amb subtítols en espanyol, per qui vulgui) aquesta lliçó de vida. Queda molt clar que la ciència del management no té cap sentit si no s'hi afegeix una dimensió personal.

En el discurs, Jobs explica tres històries diferents:
La primera, sobre com es connecten els punts. Com allò que avui estàs teixint en la teva vida, en el futur es pot convertir en un element central en la teva vida. Fins que has recorregut un tram d'aquest camí, no començaràs a veure com s'han anat enllaçant les fites que has anat assolint durant la teva vida. El seu pas fugisser per la universitat el va portar a generar coneixences que li serien de molta utilitat pocs anys després.
La segona, una història d'amor i pèrdua. Als trenta anys, es troba expulsat de l'empresa que ell va crear. Durant uns quants mesos, no va saber què fer. Però encara estimava el que feia. Considera ara que el millor que li podia haver passat, per canviar la comoditat i el pes de l'èxit per la lleugeresa de ser de nou un aprenent, menys segur que mai. Això el portà al moment més creatiu de la seva vida, a partir de l'amor al que feia. Es tracta, doncs, de cercar el que estimem, i no conformar-se fins a trobar-lo.
La tercera història és sobre la mort, i comença amb una frase que se li va quedar gravada de petit: "si vius cada dia com si fos l'últim, algun dia tindràs raó". Per això, cada dia es preguntava: si avui fos l'últim dia, voldria fer el que estic a punt de fer? Durant anys, va estar utilitzant aquesta eina -recordar que aviat morirem- com a instrument més important per ajudar-lo a prendre grans decisions en la seva vida, evitant la trampa de pensar que tens alguna cosa a perdre.
Fins que li arribà la notícia del càncer: aleshores si que li calgué preparar-se per morir: intentar dir als teus fills en pocs mesos el que els hi anaves a dir en deu anys; deixar les coses lligades perquè siguin fàcils a la teva família. És a dir, allò que és important de veritat. Aleshores, s'adonà que la mort és el millor invent de la vida, el seu agent de canvi real. Per això, ens proposa que no gastem el nostre temps visquent la vida d'un altre; no deixar-se atrapar pel dogma de viure segons els resultats del pensament d'altre; perquè el nostre temps és limitat.

Resumint encara més: cal connectar-se, cal estimar, cal innovar i, sobretot, cal viure.