Benvinguts siguin, doncs, en Nil i la resta de personatges que omplen el seu entorn més proper. Ell, en Ramon -Nil-, que s'assembla a l'actor Philip Seymour Hoffman, ex-policia de la brigada criminal una colla d'anys, i que ara treballa per una asseguradora intentant "recuperar" els quartos invertits pels pobres ciutadans normals i que volen cobrar el que els pertoca de la seva pòlissa d'assegurances (com si les asseguradores no fossin també un altre dels grans "robatoris" de la història de la humanitat). Prou pedant com per menjar-se a petons ell mateix. I en Néstor -la seva parella, professor de matemàtiques i un cos-Danone, pel que sembla, de primera-, que fa olor de menta i de fusta, i que, a més de guapo, té un talent d'aquells que et fan sospitar si tu no tindràs alguna tara d'origen, mentre espera que li arribi algun dia la medalla Field. (De fet, tota la novel·la -com a bona novel·la del gènere- et fa pensar que en cap moment arribes a la sola de les sabates dels seus protagonistes). Probablement, el joc entre ambdós, tant l'homosexual com l'intel·lectual -amb discursos del Dia de l'Orgull Gai entremig-, és el que dóna més brillantor i enginy, com diu l'Andreu Martín, a la novel·la; fins i tot, més que la trama.
M'ha agradat, també, que el primer cas d'en Nil que ens presenti sigui un cas fallit. No fa cap mal explicar que moltes vegades, les coses es resolen tard i malament. I que el perdiguer de torn també s'ho passa malament per no haver tingut l'enginy adequat en el moment just és prou saludable.
Però també hi ha altres personatges, prou interessants, que probablement seguirem veient. La Rita, la seva secretària, i Condom de cognom, que no fa servir mai (no se'ns especifica si es refereix al cognom). Cinquanta anys, baixeta, amb els cabells que totes les perruqeuries fan a totes les dones madures, i un aspecte maternal. Però té llengua d'escurçó i el seu cervell és àgil i inquiet com el d'una guineu. I en Simeó Mendelejev, el seu cap, gras, brusc, de celles negres i poblades i cabells esvalotats, amb tirants, i que ningú sap d'on procedeix.
El que no crec que torni a sortir és el policia, l'Inspector Alejandro Orozco, el Rosco, que ja l'han enviat a galeres, a Ceuta, i que sap perfectament que els polis honrats no existeixen. (Atenció: aquest és, per mi, el principal cante, i dels hondos, de la novel·la. Constantment se'ns parla de la policia, sense cap referència als Mossos -ara que, fins i tot, els del CSI ja en reconeixen la seva vàlua-, i hem d'entendre que es refereix a la Policía Nacional, aquella que els espanyols encara mantenen a casa nostra, tot i que no els queden gaire competències en la matèria. Per tant, un policia espanyol, el pobre Rosco, ocupant-se de temes que serien dels Mossos a la ciutat de Barcelona? Potser és que no és a Catalunya? Potser és que ens vol explicar que aquesta policia ocupant és encara corrupte? Si fos així, seria prou acceptable la relliscada!).
Tot i amb això, coincideixo un xic amb en Manel Haro, que cal treballar-se un xic més l'argument per tal que la novel·la sigui quelcom més que un entreteniment. S'agraeix, però, que sigui curta i fàcil de llegir d'una tirada.
Els referents culturals podrien també ser importants per definir-ne el protagonista -i escriptor del llibre. I ja es veu que són d'un nivell intel·lectual que, als més mortals, ens costa d'arribar-hi: Armanis, Strindberg, The Castle Theater, Brassens, Ferran Adrià, Joan Margarit, Ausiàs March, Joan Vinyoli, Mozart, Fargo, Vazquez Montalbán, Schonberg, Vivaldi, el Carmina Burana, Brahms amb el seu Réquiem alemany, el Kafka a la platja d'Haruki Murakami, i bons restaurants -el Drolma- i begudes -Petrus, Waltraud, i limoncellos i amarettos, al Cafè Gambrinus de Nàpols. Com a pistes, doncs, un clar bon gust durant tota la novel·la, fins i tot rere la ironia que gasta constantment el protagonista. (Per exemple, quan acaba sentenciant que cada minúscula lluentor d'art i de refinament descansa sobre un mar de merda). No sé, doncs, si accep todo nar cap proposta de nom per a la veritable identitat d'en Nil Barral. Seguirem investigant.
Què en diu l'editorial?
Per què l’Elisenda Moura, una modesta professora de costura, va continuar pagant durant quatre anys l’assegurança de vida del seu exmarit, que des que es van separar vivia en un Volkswagen Passat TDI? Per què van assassinar-lo dins el seu cotxe? I, el més important: la companyia d’assegurances pot estalviar-se d’alguna manera haver de pagar la prima a la senyora Moura?
Una oportunitat d’or perquè Nil Barral exerciti els seus dots d’investigador… amb l’ajut de la càustica i eficient secretària Rita.
Li agrada la música clàssica, el whisky de malt i dormir abraçat al seu estimat Nèstor. I, per damunt de tot, resoldre misteris… Nil Barral es dedica avui a les assegurances, però no pot deixar enrere el seu passat de perdiguer.
Nil Barral és un pseudònim. L’autor d’aquest llibre és un dels escriptors més reconeguts del nostre país, que s’estrena en el gènere negre amb L’home que dormia al cotxe, el primer cas d’una sèrie protagonitzada pel seu personatge homònim. Ha decidit ocultar la seva identitat com a part del misteri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada