dilluns, 17 de gener de 2011

Mintzberg i les empreses

A l'ARA d'avui hi trobo una anàlisi interessant d'Àngel Castiñeira, filòsof i professor d'ESADE (em pregunto perquè la viquipèdia catalana no inclou alguns professors d'universitat, i sí ho fa l'espanyola?), sobre un article d'Henry Mintzberg a The Economist, parlant de la crisi, les empreses i el lideratge, i titulat how the enterprises trashed the economy (com les empreses han destrossat l'economia). L'anàlisi del professor Castiñeira és sobre tres tesis de l'article que poden tenir aplicació directa a la nostra realitat empresarial:
  1. El problema actual de l'economia no és l'economia, sinó les empreses.
  2. Els EUA s'han obsessionat amb un tipus de lideratge empresarial erroni i perniciós que els ha portat al desastre.
  3. El lideratge de debò, el que necessiten les empreses avui, és molt més compartit i comunitari i involucra de manera positiva treballadors, clients i proveïdors.
El primer element centra l'atenció -i la tensió- sobre les empreses. De fet, coincideix amb el model que se'ns proposa des del Govern català actual, d'enfocar tots els problemes cap a la creació d'ocupació en base a les empreses com a solució imprescindible del desastre. L'economia productiva com a proposta. Són les empreses les que juguen el joc dels negocis i no els economistes. Aquests, com a molt, s'han dedicat a portar els comptes. Atenció, fins aquí, d'acord. Les empreses com en bona part la solució i poca causa de la crisi. Però sí que el sistema econòmic -amb els economistes i experts en finances especialment- estan al darrera -o al davant- de la crisi, encara que nosaltres avui no tinguem competències per corregir-lo.
El problema greu s'ha creat en el món empresarial, especialment en el de les grans corporacions, i és aquí on haurà de ser resolt. En conseqüència, cap mena d'intervenció econòmica miraculosa posarà fi a l'actual recessió. Això té, com a mínim, un parell d'implicacions. No s'hi val voler internalitzar els beneficis cap a l'empresa en temps de bonança i externalitzar les pèrdues cap a la societat en temps de crisi. Cada pal ha d'aguantar la seva vela. En segon lloc, ens tornarem a equivocar si pretenem fer retocs només en el marc de joc econòmic i no canviem a fons la conducta dels jugadors d'empresa. I hauríem de veure, doncs, de quin sistema empresarial estem parlant. Als Estats Units, podem dir que les grans corporacions estan més depenents dels beneficis a curt termini -exigència de qui ostenta realment el poder, que són els accionistes, els wolves of Wall Street, com els anomena Mintzberg- que no pas de mirar de redreçar l'economia. Quantes inversions empresarials s'han perdut aquests anys perquè hi havia una (suposada) rendibilitat major en un altre sector, que després s'ha demostrat falsa? Per tant, tot aquest procés també ha de suposar canvis en el marc de joc econòmic, a més de canviar a fons la conducta dels jugadors. I aquí Europa té una gran oportunitat per marcar terreny propi.
Amb la segona de les reflexions de Mintzberg -i de Castiñeira- hi coincideixo del tot. La mala conducta dels jugadors empresarials és conseqüència directa d'afavorir de manera reiterada el lideratge heroic per damunt del management compromès. Els empresaris dels EUA estan obsessionats amb aquest model de lideratge, fins al punt d'haver entrat en un cercle viciós. Com menys reben d'aquests líders superherois, més s'escarrassen per trobar un líder de debò i encara augmenten més les seves remuneracions. Les conseqüències han estat i encara són destructives. La cerca de resultats immediats porta a l'explotació del valor de l'empresa i dels seus treballadors, a practicar acomiadaments en massa i a aficionar-se a la comptabilitat creativa.
Per tant, el lideratge de debò, el que necessiten les empreses avui, és molt més compartit i comunitari i involucra de manera positiva treballadors, clients i proveïdors. El lideratge de veritat consisteix a transmetre senyals que involucren totes les persones de l'empresa. Si no hi ha projecte compartit i identificació amb la missió de l'empresa, si tot depèn només del director executiu, l'empresa s'acabarà ensorrant. Mintzberg cita una expressió d'Israel que diu que "el peix es podreix des del cap". Si només el director executiu és l'empresa, tots els altres es converteixen en un recurs humà , en quelcom prescindible i secundari, un simple instrument d'un sol ús.Una empresa robusta és una comunitat d'éssers humans, d'humans amb recursos, que és una cosa ben diferent. És dels equips humans altament motivats d'on prové avui la innovació i l'èxit. Aquests equips necessiten sentir-se implicats i compromesos, sentir-se importants i valorats i rebre un tracte decent.
Minzberg posa l'exemple de la clau de l'èxit de l'estratègia d'IKEA de proveir mobles per muntar-se cadascú, que fossin fàcilment transportables. Una idea provinent d'un treballador que tenia problemes per carregar al seu cotxe els peus d'una taula. L'empresari - líder de la companyia va saber com encoratjar-lo. D'un problema en generà una oportunitat d'innovació, finalment reeixida.
Com a consclusió, doncs, cal avançar en sortir de la crisi de bracet amb les empreses, però cal també un nou model de lideratge empresarial, que ja no pot ser heroic, visionari o messiànic, sinó que ha de ser compartit i comunitari, i involucrar de manera positiva treballadors, clients i proveïdors, amb una important visió de responsabilitat social.
Bona lliçó!