dissabte, 29 de gener de 2011

Manuel Rivas. El Bala Perduda

Els jugadors del Barça, quan juguen un partidet de no res, se'ls noten dues coses: el talent i que, a més a més, disfruten. I aquesta és la sensació que he tingut després de llegir aquesta novel·leta per a infants d'en Manuel Rivas, traduïda del gallec, amb molt d'encert, per la Núria Prats i Espar, i amb il·lustracions de Miguelanxo Prado (que bé poder seguir la wikipèdia gallega! I quina llàstima que les il·lustracions del llibre no siguin en color!).
Com sempre, en Manuel Rivas treballa temes vius i actuals, sempre amb un toc d'amor i de solidaritat, acompanyats amb humor, tendres i lirisme, i aquesta novel·la de pirates en la Galícia d'avui no podia ser menys, fins i tot amb un xic de màgia celta.
El capità Bala Perduda -i tota la seva tripulació, amb en Tiradentes i en Rai, el trompetista- sembla que portin al damunt els darrers anys de resistència màgica a la ciutat d'Atlan, a la Finisterre gallega. La llegenda de Bala Perduda -amb la cama de fusta perquè ell mateix s'havia menjat la seva cama de debò- i el seu vaixell Llibertat, un vaixell ple d'acordions que sonen en la nit com una oració fúnebre, amagats al mig del Mar de la Boira, a la costa del davant del penyassegat d'Herbeira, ens quedarà al descobert gràcies a una jove periodista, la Rosa Ribeiro O'Flaherty, responsable d'un petit diari, el Celtic News -diari que només intenta publicar bones notícies- i que esciu com si tingués una illa al cor. I és que tots portem a dins la nostàlgia d'una illa. I quan plou en aquesta illa, plou també al nostre cor. ...
De fet, s'amaguen a la cripta de San Andrés de Teixido, un santuari on tothom fa la promesa d'anar-hi quan està malalta o ha comès algun pecat mortal. Segons la dita: "A Sant Andrés de Teixido hi va de mort qui no hi ha anat en vida". I, per tant, si no hi has anat en vida hi has d'anar després de mort, encara que sigui en forma d'animal. Per això, no maten animals, per si porten l'esperit d'alguna persona morta que hi va per salvar l'ànima. Com seria el cas del seu corb Calamità, amb ànima de bisbe.
El penya-segat d'Herbeira, el més alt d'Europa, amb les parets perpètuament envoltades de boira
I és que el llibre és ple de petites lliçons de vida per als bons pirates, com ara que els homes que riuen i al mateix temps bramen són com les brúixoles avariades. No saps mai on et porten.
O bé que hi ha dues coses molt humanes que heu de saber dels éssers marins. Una, que els dofins ploren com els nens quan estan tristos. I l'altra, que les balenes agafen molts refredats pulmonars i tussen com els vells de la residència.
Com a tota bona història de pirates, en aquesta no hi pot faltar un tresor. Però l'autor ens avisa: hi ha tresors que són una maledicció. En aquest cas, l'or del nazis. Darrere de les grans fortunes i dels grans tresors sempre hi havia hagut molt sofriment. Aquest or té l'olor de la mort. I la única manera de desfer-se de la maledicció és tornant l'or als descendents de les víctimes.
I amb un petit homenatge final a Walter Benjamin, ornitòleg, que ens diu que amb els ordinadors es treballa bé, però no fan olor de res. Haurien de fabricar ordinadors amb olor de menta, de fonoll o de berbena. Bona idea, per als innovadors!
O, com a lliçó final, que l'home és un ésser feble i solitari que estima la malenconia tant com estima la llibertat.
Per tant, no us penseu, doncs, que per ser una novel·la per a infants, no podeu gaudir de la lectura. Al contrari. I, amb en Manuel Rivas, és una garantia de bona -tot i que breu- literatura.

Què en diu l'editorial, del llibre, a més de preparar-ne una guia didàctica?
A la tranquil·la ciutat marítima d’Atlan, la Rosa Ribeiro, una jove periodista sense pèls a la llengua, dirigeix un diari que va heretar del seu pare. Però tot canvia per a ella quan el Bala Perduda, un pirata que navega per l’Atlàntic Nord a bord del Llibertat, l’embarca en una perillosa aventura en la qual haurà de resoldre un misteri antic i truculent.