José Antonio Marina, educar el talent al servei de la vida

En La Contra d'avui, el filòsof i pedagog José Antonio Marina parla de com educar el talent dels fills. (Fins i tot, n'acaba de muntar una Universitat de Pares, per aprendre a educar els fills!).
Aquest cop parla del talent, de la intel·ligència pràctica, la guia de la nostra vida.
No ens proposa, doncs, la intel·ligència acumulativa per tal que puguem dominar algunes matèries com ningú, sinó que "la intel·ligència triomfant consisteix en què una persona tingui idees adequades al moment, sol·lucions als problemes, una manera adequada de comunicar-se amb els altres, que sàpiga utilitzar sàviament els seus recursos, i  que tingui bons sentiments".
Per tant, un objectiu humanista, ben optimista per al món de l'educació: "No es tracta de què els nens aprenguin moltes coses, sinó de què amb el que han après se'ls ocurreixin bones coses; no es tracta de inculcar-los idees, sinó de què siguem capaços d'organitzar la seva capacitat de producció d'ocurrències d'una manera que siguin bones."
I ens exposa la principal conclusió, el perquè de l'educació: "El coneixement ha d'estar al servei de la vida. No eduquem per tenir bons resultats escolars, sinó bons resultats vitals fora de l'escola".

Proposa 6 recursos fonamentals, que cal fomentar en tot procés educatiu:

1. Una idea del món veraç, rica, àmplia i plena de possibilitats.
2. Un pensament fluït, rigorós, creatiu, capaç de resoldre problemes.
3. Un to vital actiu, segur de sí mateix, optimista i resistent.
4. L'aprentatge de la llibertat: entendre la responsabilitat personal, construir la voluntat, formar la consciència moral i entendre les virtuts de l'acció.
5. L'aprenentatge fonamental del llenguatge. No només per comunicar-se amb els altres, sino sobretot per parlar amb un mateix. (Han d'aprendre a donar-se ordres a sí mateixos, perquè si aquest mecanisme no es forma, els nens no tenen control intern dels seus actes).
6. La sociabilitat. L'educació del talent passa per l'educació intel·lectual, per l'educació afectiva i per desenvolupar els sistemes de direcció de la pròpia conducta, i donar criteris clars d'allò que és bo i d'allò que és dolent.

I de quines eines disposen els pares? Hi ha tres grans recursos educatius per als pares: la tendresa, l'exigència i la comunicació.
Però també disposem d'un gran recurs -el premi- per a suscitar conductes; i el major premi és el fet de sentir-se important. En canvi, el càstig només serveix per evitar conductes, però no per a promoure-les. Els nens volen jugar i créixer, sentir-se capaços de fer coses, i aquest és el gran dinamisme dels sers humans.
Cal, doncs, motivar. Tant pares com escoles han de proporcionar al nen el seu moment d'èxit, una tasca en la que, amb les seves limitacions, se senti triomfador. La motivació és la suma de desig, expecatives i facilitadors (hàbits, esperança d'aconseguir-ho, confiança, destresa).
I, enmig del debat sobre el fracàs escolar, fa una proposta que -ves per on- també s'està plantejant en àmbits de reflexió sobre la innovació a l'administració: Cal ensenyar al nen a fer projectes, perquè unifiquen l'atenció i produeixen un "enganxament" molt fàcil amb les motivacions. Canadà és el país més avançat en educació i està introduint l'educació per projectes des de la primària.
Cal educar la voluntat. Ningú neix amb ella. Els nens han d'aprendre a soportar l'esforç i comprendre que prendre decisions és una cosa molesta. Hi ha persones que arriben a adults amb aquesta mancança.
En resum, en José Antonio Marina ens proposa que eduquem el talent dels infants al servei de la seva vida.