La primera cursa

Sempre hi ha una primera vegada, i aquest diumenge va ser el dia esperat. Després d'un mes entrenant-me, més aviat a mig gas, per arribar a córrer algun dia la Mitja, ahir vaig córrer la meva primera cursa. Es tracta de la primera Cursa popular en benefici de la Salut Mental. Un total de 10 quilòmetres, que vaig complir amb una mica menys de l'hora. Un ritme que, per als debutants com jo, és prou correcte, segons diuen els entesos, que per aquí n'està farcit.

Ben mirat, aquesta activitat de córrer és prou absurda. Senzillament, posar-se a accelerar un cos que només està preparat per caminar i poc més, per cansar-se i tornar al mateix punt de partida, no sembla que tingui gaire alicient. Ni tan sols es pot dir que veus el paisatge -la llera del riu fins a Can Cabanyes i tornar fins les pistes d'atletisme- quan valdria molt la pena fer el mateix recorregut, però en una excursió tranquil·la, disfrutant de les vistes i l'entorn fluvial.

Però és ben cert que enganxa. Ja ho deia aquell, que escrivia què volia dir quan parlava de córrer, que això és més que una filosofia de vida, i que, quan comences, t'atrapa del tot. Ja ho veurem si ho deixo.

Ara bé, per molt gratificant que pugui semblar la suada, sort n'hi ha que al final de la cursa t'espera una butifarrada com cal, feta pels especialistes aquells que acabaven de passar la nit celebrant-ne cinquanta! Per molts anys!