La música del cel, dels Amics de la Unió

No sé què és que la fa certament celestial, però durant el concert de diumenge del Cor Infantil dels Amics de la Unió, varem poder escoltar una música, mescla dels tubs aguts de l'orgue i les veus blanques del cor, que bé la podríem qualificar d'aquesta manera.
El concert estava organitzat per la Fundació Música Sacra, constituïda per donar suport a la construcció de l'orgue Josep Maria Ruera de Sant Esteve de Granollers, i compartia plaça amb la magnífica Festa dels lectors de Cavall Fort, que enguany se celebrava a la nostra ciutat. Aquesta fundació gestiona una temporada de concerts -la música del cel- de molt nivell, gràcies tan sols a les aportacions voluntàries dels seus assistents, un exemple a seguir per a tots els gestors culturals, sobretot en èpoques de crisi.
El programa estava format per composicions per a orgue i veus blanques de música del segle XX, francesa en la seva gran majoria (si és que es pot dir que la música en llatí és d'algun lloc). Una música prou contemporània, que veu de les fonts de l'impressionisme musical, sobretot francès, i que ens va permetre conèixer peces desconegudes per al gran públic, i autors dels que no estem acostumats a escoltar gairebé mai. Així, varem poder gaudir del motet coral O sacrum convivium, d'Olivier Messiaen, una versió de Tota pulcra es, de Maurice Duruflé, l'excepcional Missa a tres veus, d'André Caplet, el màgic Alleluia de l'americà Randall Thompson i el Salve Regina de l'hongarès Miklós Kocsár. I de peces per a orgue ben sorprenents, de César Frank, Charles-Marie Widor i Louis Vierne, magníficament executades per en Jordi Vergés.
De tots ells, cantants, director i organista, cal agrair la seva capacitat tècnica necessàries per a interpretar peces d'aquesta dificultat, i l'oportunitat que comporta escoltar obres d'aquest nivell de complexitat però que, al mateix temps, et fan gaudir de moments extraordinaris, vibrants i màgics, de música sacra. L'excel·lència de la feina d'en Josep Vila es va fent cada cop més explícita en la capacitat de dirigir i treure rendiment d'un equip de gent jove -adolescent, per més senyes- i d'una forma tan brillant. Enhorabona pel nostre Guardiola del cant coral!
Just arribar a casa, les Redes nocturnes de l'Eduard Punset explicitaven la connexió neurològica entre la música i les emocions de tot tipus que podem experimentar els sers humans. El professor de psicologia Stefan Koelsch explicava que som criatures musicals de forma innata des del més profund de la nostra naturalesa humana. Ahir, alguns afortunats vàrem tenir la sort d'experimentar-ho directament amb el Cor Infantil dels Amics de la Unió! ...

El resum sobre l'impressionisme musical francès:

• Interès per la música feta al Classicisme (W.A.Mozart i L. van Beethoven).
• Va combinar elements innovadors i tradicionals.
• Utilitzà una escala de tons sencers i intervals complexes (de la novena per amunt). També intervals de quarta i quinta paral·lels (propis de la música medieval). Escales, per tant, antigues, exòtiques, exàtones i els seus acords (estranyes).
• S'utilitza el moviment de blocs: els acords estan al servei de la melodia.
• Orquestració colorista basada en els timbres. Es cerquen sonoritats distintes a les utilitzades a la música clàssica. Els sons, igual que la pintura, s'utilitzen de forma autònoma i lliure.
• Al temps li manca sovint de finalitat, de direcció i pareix així que es detén per poder captar una visió, una atmosfera.
• La música impressionista no vol demostrar unes emocions profundes ni de contar una història, només vol mostrar-nos un clima, sentiment fugaç, ritmes de dansa, trossos de melodia, etc.
• És totalment contrària a la música romàntica, encara que s'hi expressin sentiments (si ens hi fixam, la música sempre expressa alguna cosa, el que canvia són els mètodes de fer-ho. L'Impressionisme, doncs, és l'antítesi de les emocions profundes vigoroses i rectilínies dels romàntics.
• Es basa en l'al·lusió i el sobreentès.