Sabem pels Amics de les Arts que Paul Auster és boníssim, tal i qual. És a dir, que enganxa, com les seves cançons, amb una història sorprenent a la que costa un xic entendre'n el sentit, fins que no l'has paït un parell o tres de vegades. Certament, el senyor Auster té una manera de narrar que t'atrapa, que et fa seguir el fil de principi a la fi, on quedes enganxat a les seves xarxes -no n'és mai una de sola- i no et deixa escapar-ne fàcilment. Com uns cercles concèntrics -d'històries, persones, espais, objectes. ...-, que es relacionen entre ells, i s'entrellacen i es desenganxen contínuament. I això, aquest petit esforç per seguir i entendre la història, no només està ben tramada i ben escrita, sinó que aconsegueix que valoris l'esforç que et fa fer. I, més encara si la farceixes de referències de tot tipus -els Amics de les Arts, amb el cinema; en Paul Auster, a més del cinema, hi afegeix els llibres, el bèisbol, Nova York, la música, ...
Però no només t'atrapa l'estil: també els personatges, estranys o amb manies ben rares -frikis de ciutat, que diria la Núria-, com en Milles Heller, que es dedica a fer fotos de coses abandonades, en cases també abandonades. De fet, el seu ofici ja és ben especial: desembarassar tot allò que troben dins d'una casa que és a punt de ser "rehabitada" per nous inquilins. Com el seu company Bing Nathan, creador de l'"Hospital de les coses trencades", el guerrer de la indignació, el paladí del descontentament, el militant desmitificador de la vida contemporània. Individus que no tenen una idea clara de què pot comportar construir-se un futur plausible.; ja els va bé quedar-se en el present i no mirar endavant. Personatges que no tenen plans, és a dir, ni anhels ni esperances, conformant-se amb el que tenen. Que es pregunten si val la pena esperar un futur quan no hi ha futur, i a partir d'ara, es diu, deixarà d'esperar res i viurà només per l'ara, per aquest moment, per aquest moment fugaç, per l'ara que és aquí i que ja no hi és, per l'ara que ja ha marxat per sempre. En Miles era la mort personificada, per un fet que havia succeït molts anys abans. L'únic luxe que es permet en Miles és comprar-se llibres, llibres en rústica, sobretot novel·les, ... i llegir és una addicció de la qual no es vol curar. És l'atzar el que el portarà a enamorar-se de la Pilar Sánchez, i el que el conduirà per la resta d'esdeveniments continguts en la novel·la.
I l'atzar és l'excusa per vessar i intercalar referències a tota la literatura americana i/o europea, al cinema, a la música, a la universitat, a la geografia, al bèisbol, ... a tot allò que es pot llistar i, només posant-ho, et maquilla el personatge amb un toc d'un nivell cultural precís, fent les converses i les situacions més tangibles, com diria en Bing Nathan. Les novel·les de l'Auster tenen totes aquest aire -tirant a tuf, en certes ocasions- d'intel·lectual novayorquès que t'impressiona només amb el llistat simbòlic, repartit per tot el llibre, de referències culturals. Com un tuíter ple de piulades transcendents.
A més, sempre hi ha algun personatge que llegeix molt, que fa música, que és professor universitari, que és editor, ... Així, el protagonista és fill d'un pare editor i d'un padrastre productor de cinema -la feina que feia, que era intentar fer pel·lícules modestes, i que valguessin la pena en un món ple de brossa a l'engròs, de la mateixa manera que el seu pare intentava publicar llibres que valguessin la pena en un món de modes passatgeres i de paperassa mancada d'interès. Com diria la Núria, xasca!! Ja l'ha dita! Els seus sí que són llibres que valen la pena, lluny de modes passatgeres? (Darrerament, cada vegada ho poso més en dubte!)
Aquest cop, també, els cercles concèntrics comencen al voltant d'un lloc físic concret (en altres novel·les, una botiga, un bunker sota terra, ...), i arriben fins al darrer racó dels Estats Units. Precisament, és a l'entorn d'una casa abandonada -una ocupació conscient, en tota la regla- on gira quasi tota la història, on comença i acaba la novel·la. I és que cada casa és una història de fracàs, i l'autor intenta documentar els últims rastres que queden d'aquestes vides escampades, per tal de demostrar que les famílies desaparegudes van ser aquí. I intenta definir-ne, per tal que la sentim, l'olor: la primera cosa amb què ha de lluitar és l'olor; ... ni la neteja més curosa i més circumspecta no pot esborrar la pudor de la derrota, que ens persegueix gairebé al llarg de tot el llibre.
Una altra novel·la amb el segell Auster on, com sempre, l'atzar ens condueix per on vol: la vida és plena de tombs inesperats; i nosaltres li seguim el fil, ben hipnotitzats pel bany intel·lectual i per una tensió ben conduïda fins al final de la història, sempre sorprenent.
Feia anys que no penjava un apunt sobre alguna de les seves històries -els darrers, els seus Viatges per l'Scriptorium, o les seves Bogeries de Brooklin, dues de les novel·les que també em van fer anar de punta a punta del llibre amb aquesta sensació contradictòria de no saber si estàs llegint una gran novel·la o t'estan prenent el pèl. El balanç final, però, sempre serà positiu. Ni que sigui perquè, llegint Auster, estàs fent un viatge per l'interior d'aquest gran continent que s'anomena Estats Units, un viatge de punta a punta d'allò que en diem Amèrica i que algun dia, si l'atzar ens ho permet, també voldrem fer. ...
La veritat és que m'he cansat de subratllar -com faig sempre amb totes les lectures, amb rotulador fluorescent- allò que em sembla rellevant. Vaig començar amb totes les referències. I ja veureu que, amb només un terç del llibre, el llibre ja rellueix de tan fluorescent com he gastat.
Estic convençut que a les universitats americanes a les que tan sovint anomena l'Auster, més d'un ha intentat seguir el fil de totes les seves dèries, fent-ne una tesi doctoral. Deu ser ben interessant la geografia personal, localitzant amb el google Maps tots i cada un dels llocs -edificis, carrers, botigues, ...- que se citen en les seves obres. O els seus llibres, o pel·lícules, o músiques, ...
També hi trobo jocs interessants per a la imaginació: per exemple, el fullejar l'Enciclopèdia del bèisbol per trobar-hi noms estranys i divertits, fent-ne col·leccions diverses segons els cognoms -el bèisbol és un univers tan gran com la vida mateixa. (No és pas lluny del joc d'inventar equips de bàsquet i noms de jugadors d'en Quim Monzó, l'altre dia, amb l'Albert Om de convidat). O també ha de ser interessant -literàriament parlant- l'ofici d'autor d'obituaris. O gestionar l'Hospital de les coses trencades, per exemple.
Molta feina per fer, per qui la vulgui, amb un nou ofici: el subratllador de cites literàries?
I no em puc descuidar de felicitar tant el meu homònim Francesc Sala pel disseny de la coberta, com l'Albert Nolla per l'esplèndida traducció.
Què en diu l'editorial?
Sunset park
Amb aquest llibre, Paul Auster ens recorda les coses que realment són essencials i l’estranyesa i la plenitud d’aquest miracle que suposa el fet d’estar, i sentir-se, vius.
Text de contraportada
Miles Heller, un jove enigmàtic de vint-i-pocs anys, s’ha enamorat d’una jove cubana menor d’edat. Enfonsat pel sentiment de culpa a causa de la mort del seu germanastre, fa set anys que en Miles viu com un fugitiu a Florida i no es comunica ni amb el seu pare —un editor independent que tracta desesperadament de salvar el seu negoci i el seu matrimoni i recuperar el seu fill—, ni amb la seva mare, una reconeguda actriu. Després d’haver viscut sol durant anys a Florida, ara torna a Nova York. Mentre espera que la seva estimada sigui major d’edat, conviu amb un grup de joves en una casa abandonada de Sunset Park, al barri de Brooklyn: en Bing toca el tambor i treballa a l’hospital de les Coses Trencades, on repara objectes del passat; l’Ellen és una artista que viu obsedida per visions eròtiques, i l’Alice, una estudiant que fa una recerca universitària.
Aquests són alguns dels personatges que Paul Auster entrellaça màgicament en aquesta emotiva novel·la en què cada element està saturat de significacions sobre les marques de la vida. En un temps de crisi i canvis, Auster ens recorda les coses que realment són essencials i l’estranyesa i la plenitud d’aquest miracle que suposa el fet d’estar, i sentir-se, vius.
Gènere Ficció o narrativa anglosaxona
Traducció:Albert Nolla
Coberta: Francesc Sala
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada