En l'article es fa referència a un estudi de Robert Pollin i Heidi Garrett-Peltier, del Departament d'Economia de la Universitat de Massachussets que avalua la generació de llocs de treball, als EUA, per a una inversió de 1.000 milions $ en sis àmbits diferents: despesa militar, reducció d'impostos, sanitat, educació, transport públic i la construcció dirigida a l'ambientalització de les cases i la reparació d'infraestructures. I la conclusió és més que clara: Invertir en qualsevol de les cinc alternatives civils genera més llocs de treball que una inversió igual en el sector militar.
I cita, a més a més, altres estudis seriosos que arriben a les mateixes conclusions: el professor Wassily Leontief, premi Nobel d'Economia el 1973, ja demostrava que la reducció de la despesa militar provocaria evidentment una reducció de llocs de treball en aquest sector, però en crearia el doble en altres. I també el professor de Columbia Seymour Melman, en el seu treball The Dimilitarized Society, demostrava que dirigir una part de la despesa militar a finalitats civils produiria beneficis tant pel que fa a llocs de treball com a la producció. I Medoff, al seu torn, demostrava que gastar en educació, sanitat, infraestructures i construcció era més rendible respecte a la quanitat i qualitat dels llocs de treball generats que la mateixa inversió en el sector militar. Per tant, les inversions en educació generen més feina i de millor qualitat que les inversions de caràcter militar.
La revista conté també interessants articles sobre els recursos energètics i militarització, després de Fukushima ("qui controla les fonts del petroli i de les altres energies fòssils i les seves vies de circulació té el poder"); sobre Espanya i les guerres del petroli: és el cas de Líbia?, en el que es detalla els interessos energètics espanyols a Libia; Atalanta i la pesca de tonyina, en el que s'explica les inversions milionàries (75 MM € a l'Estat espanyol) que costa mantenir els interessos de la indústria pesquera i militar; i les Armes que reprimeixen revoltes, on es detallen les vendes d'armes als països àrabs que estan protagonitzant revoltes aquests darrers mesos, i s'explica com Gaddafi ha estat utilitzant bombes de fragmentació contra les protestes i la població civil, fabricades a l'empresa espanyola Instalaza de Saragossa, i finançades per bancs catalans i espanyols, com La Caixa i Banc de Sabadell, entre d'altres.
Una reflexió afegida, doncs, és la com aquestes empreses exploten la seva imatge lligada a la responsabilitat social corporativa, mentre continuen obtenint beneficis de la indústria de guerra. Per exemple, l'empresa catalana Indra ha estat subministrant al règim de Gaddafi tecnologies destinades al control d'aeroports i de l'espai aeri libi, entre d'altres sistemes d'informació, per valor de 12,7 MM€, que han servit per a la repressió del seu poble. Evidentment, en el seu informe anual segons GRI no hi ha cap referència a les conseqüències de la seva activitat lucrativa amb aquests països. No caldria replantejar-ho, tot això?
I una altra reflexió que em ve al cap va lligada a l'estómac que cal per ser ministre de defensa. S'és conscient de tot el que implica la indústria de guerra? Dels milers de vides segades per culpa de l'armament venut? Del retràs que representa no invertir els diners destinats als militars a l'educació, la sanitat o infraestructures diverses? Com algú, després d'haver estat ministre de defensa, pot presentar-se encara com a candidat electoral? O potser la processó va per dintre?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada