dimarts, 6 de setembre de 2011

Adéus d'estiu


De tant discret, no tinc cap fotografia d'en Pere. Per això, aquesta frase d'impremta.

L'estiu tot ho calma. Fins i tot, els adéus d'amics i coneguts es fan més lleugers. Ni te n'assabentes a temps, ni t'arriben amb el nerviosisme d'un dia feiner normal. Al contrari, són com més dissimulats, sense ganes de fer soroll. Potser és perquè volen passar més desapercebuts.
Així, tot just quan és a punt de començar el nou curs, m'arriba la notícia de l'adéu d'en Pere Feliu. Un d'aquells amics discrets, que sempre el trobaveu -si us hi fixàveu bé- en un tercer pla, amb un somriure a punt i amb la disposició d'ajudar tothora i tothom en el que calgués. Era l'impressor del carrer Barcelona, que havia fet feines per a mig Granollers. Els Amics dels Pastorets el trobaran molts a faltar, com tantes entitats de la ciutat, també perquè no deixava de fer tots els papers de l'auca darrera l'escenari, fins i tot el d'actuar si calia. Com diu el seu recordatori: "Espaiat i bona lletra, que fer les coses bé, importa més que el fer-les", traduïnt Machado. Per nosaltres, i us confesso un secret guardat fins avui, en Pere era el "Tercer home", com si es tractés d'una pel·lícula d'espies. Revel·lo, doncs, un dels secrets més ben guardats: en Pere era l'autor material de les multes, les cartes, els cartells i altres bestieses del col·lectiu ©INO100, amb els que intentàvem omplir la ciutat un dia a l'any, amb tota la innocència del món, d'una mica de sentit de l'humor. Així, darrera d'quella fesomia de bonhome preocupat per la feina, s'hi trobava una persona que volia també disfrutar de la vida, assaborint els bons moments amb la família i els amics. Estic segur que, en el cel dels impressors -o en l'infern dels Pastorets, que deu ser el mateix!-, a part d'un bon cop de mà per fer bona feina, també es trobaran, a partir d'ara, amb alguna broma de més.
També tenia pendent de deixar el meu adéu a l'Heribert Barrera, una persona d'una sola peça, de qui tothom se n'ha cansat aquests dies de canícula de fer-ne panegírics (i alguna que altra crítica). La coherència al llarg de tota una vida, marcada per la Guerra contra Espanya i l'exili a França, el portaren en tot moment a posicions polítiques clares, sense fisures, que pels seus oponents eren difícils de païr. Això el feia incòmode en un món polític on la hipocresia és a l'ordre del dia, i dir les coses pel seu nom no és un esport que es practiqui gaire. Tot i la màcula d'unes declaracion desafortunades cap al final de la seva vida, el balanç és d'una rotunditat impressionant. Penso que val la pena ressaltar dos aspectes fonamentals en la seva biografia que els cronistes oficials del Parlament es varen descuidar de citar. Per una banda, la seva ferma oposició -clara, rotunda- a la Constitució Espanyola, ja dels dels primers moments de la seva redacció. Es va quedar, conjuntament amb en Xirinacs, ben sol. També la seva oposició, ja no tan solitària, al nou Estatut. Les conviccions, la dignitat, per damunt del pactisme. I el temps, és clar, li ha donat la raó. L'altre aspecte biogràfic oblidat per tothom és la tasca feixuga de trobar-se el seu partit de tota la vida, que ell havia ajudat a mantenir a l'exili, prohibit per la restauració espanyola -aquella del "atado y bien atado"-, que va legalitzar fins i tot el Partit Comunista abans que l'Esquerra Republicana. I, tot i amb això, amb un Estat en contra i una coalició estrafolària, va aconseguir recuperar la única representació per al republicanisme després de la Guerra. A nivell Granollerí, també en tinc diversos records, ja que havia vingut força vegades a la ciutat per tal d'efectuar mítings electorals, i per la seva amistat amb la família Cumella. Especialment, en tinc el record de compartir amb ell d'un dels meus primers 'mítings' amb públic, amb la inauguració del primer local d'Esquerra al carrer Torras i Bages, i de la coneixença personal en un viatge al Parlament Europeu. Al cel dels polítics, com a bon científic que era, tinc clar que els instruirà amb la lògica de la diversitat lingüística i el respecte dels drets dels pobles, per als quals ell tant va treballar. Pot descansar tranquil, perquè la seva tasca no haurà estat en va, ja que cada cop som més els que volem una Catalunya lliure, justa i republicana.