dijous, 22 de setembre de 2011

Casacuberta i altres. Acción cultural y desarrollo comunitario


De tant en tant, surten llibres que et reconcilien amb la professió (encara que aquesta ja no sigui la meva, a hores d'ara). I és que aquest manual per a l'acció cultural i el desenvolupament comunitari recull d'articles teòrics i experiències pràctiques sobre desenvolupament cultural comunitari, és com una mena de retorn personal al passat, al mateix temps que tota una declaració d'intencions sobre cap on caldria enfocar les polítiques públiques que fan referència a la cultura.
Inclòs dins d'una col·lecció de llibres sobre l'acció comunitària i socioeducativa de l'editorial Graó, queda clar la intenció de mostrar la cultura com una part imprescindible del procés educatiu de les persones. I és que el futur cultural del país passa, en bona part, per com els ciutadans entenguem -i estenem- el concepte d'educació.
El llibre, a banda de les "batalletes" sobre la introducció i l'evolució a Granollers de les tècniques del Desenvolupament cultural comunitari que ens portaren fins i tot a la impartició a la nostra ciutat d'un post-grau en la matèria (abandonat a la primera de canvi), és tot un compendi resumit de com abordar l'acció cultural amb un enfocament comunitari i socioeducatiu. Sobre com posar les persones al centre de l'acció cultural, més enllà dels artistes i, també, dels gestors culturals.
Presentant per en Xavier Úcar i coordinat per en David Casacuberta, la Laia Serra i la Noemí Rúbio, inclou una aproximació històrica i conceptual al DCC per part d'en Jaume Casacuberta, i diverses reflexions, potents, del mateix David i l'Àngel Mestres, sobre el concepte de cultura quan s'embolcalla amb la comunitat o amb el territori, de Juan Pedregosa sobre la psicologia personal quan treballem amb projectes comunitaris, de la Núria Sempere sobre com tracten les institucions culturals la creació comunitària, i de Pedro Sarmiento sobre la qualitat artística de l'art comunitari. I analitza experiències, totes interessants, de l'art de carrer grupal a Buenos Aires, per Laura E. Polack, diversos exemples en el camp musical, per la gent de Comusitària, i casos sobre el DCC i les TIC, per Òscar Martínez.
En l'epíleg final, els coordinadors, a banda de prendre com a referència l'ideari de John Holden sobre la cultura democràtica, la necessitat d'un major accés a la cultura i d'enfocar polítiques cap al pluralisme cultural, com a instruments per a garantir els drets culturals i ajudar a prendre consciència d'artistes i professionals i institucions de la cultura en general, també a partir de la creació de programes d'art comunitari, fan una defensa molt interessant del paper que pot desenvolupar la creativitat i la innovació en el sector cultural. Així, la mirada comunitària proporciona també una capacitat d'innovació social a tot el sector i a la societat en general, i ajuda a fer la indústria i el mercat cultural més innovadors i, conseqüentment, més competitius. No renuncien, per tant, a l'espai de la indústria cultural, sinó que creuen en una transformació, a partir de la facilitació de processos de col·laboració social, que generin emocions en els públics -i també nous públics- i ajudin a obrir portes i ventilar en tots els camps culturals i artístics.
Aprofito per recordar que val la pena rellegir també el número 10 dels Quaderns d'acció social i ciutadania, dedicat a El retorn social de la cultura, amb el qual es plantejaven també aspectes teòrics sobre l'acció cultural comunitària, així com altres exemples concrets. Però, sobretot, amb el qual s'iniciava un diàleg entre els departaments d'Acció social i ciutadania i el de Cultura i Mitjans de comunicació, enfocat a assumir de forma conjunta els programes amb implicacions directes en les dues concelleries, i la planificació sistemàtica i integrada d'una visió de la cultura que entenia el seu compromís de forma molt més directa amb la seva comunitat. Una altra experiència truncada, no sé tan si perquè s'han aprofitat les macroretallades, perquè la dinàmica planificadora s'ha esvaït també de cop o perquè el model cultural que hi ha al darrera és totalment diferent.
De moment, i veient que aquests són temps per a la pràctica de l'acció comunitària, no us perdeu aquest breu però dens, en idees i contingut, manual. ...
Què en diu l'editorial?
El desenvolupament cultural comunitari és una metodologia que se serveix de la cultura per fer possible que les persones, els grups i les comunitats actuïn sobre ells mateixos amb la finalitat de millorar el seu estar en el món i, en general, la seva qualitat de vida. La seva riquesa rau en el fet que planteja una perspectiva multi i interprofessional, que busca generar sinèrgies, que persegueix la transformació social a través de l’art i la creativitat. En aquest llibre trobarem la teoria i l’experiència pràctica, partint d’una panoràmica nacional i internacional que mostra que l’art i la creativitat no només són privilegis dels artistes sinó que poden esdevenir el motor que generi el canvi i la transformació social.

L'índex del llibre és prou eloqüent:

Presentación. Xavier Úcar
Introducción. David Casacuberta, Noemí Rúbio, Laia Serra
1. Aproximación histórica y conceptual al desarrollo cultural comunitario. Jaume Casacuberta
2. Comunidad y territorio. ¿Dos enfoques diferentes? David Casacuberta, Àngel Mestre
3. El «homo psicologicus» en la gestión de proyectos Internacionales. Juan Pedregosa
4. Análisis de casos I. Arte callejero grupal en la ciudad de Buenos Aires: acción política directa y conversación visual. Laura E.Polack
5. Análisis de casos II. Acercamientos colectivos al aprendizaje musical y al desarrollo social. Laia Serra, Noemí Rubio
6. Análisis de casos III. Desarrollo cultural comunitario y TIC. Òscar Martínez Ciuró
7. Las instituciones culturales y la creación comunitaria. Núria Sempere
8. El arte comunitario y la calidad artística. Pedro Sarmiento
Referencias bibliográficas
Epílogo