dijous, 4 d’octubre de 2012

Ramon Bufí. Amics meus

Granollers no només és terra de músics; també ho és de pintors i artistes plàstics en general. Tot i que amb un caràcter molt més discret, ja en època de la República, grups de joves artistes s'escampaven des de Granollers als racons de tota la comarca i el país per deixar-los plasmats en les seves teles. (Va quedar pendent un Coneguem Granollers d'aquest món artístic bastant desconegut encara avui en dia. I amb una particularitat ben especial: la de formar grups entre ells. Potser perquè així podien gaudir molt més de la conversa? Potser per afinitats plàstiques? En aquest llibre, se n'hi recullen uns quants: el grup Grasoldart, el Pickwikià -caldrà llegir Dickens-, el 3+X, el 4+X, ...).
En Ramon Bufí és un dels joves privilegiats que va poder gaudir, des de ben jove, de l'escola d'art que partia de la pràctica matinal amb els seus amic i que seguia amb l'aprenentatge de la teoria a la sobretaula, durant la tertúlia del cafè, després d'un bon àpat compartit. Res millor, doncs, que l'escola dels amics. I és que el privilegi també era per la sort de tenir aquests bons -i grans- amics. I i les seves inseparables esposes, com bé remarca en Ramon en l'epíleg.
La llista d'amics és excepcional, començant per un Pere Canal i Baliu que signa el pròleg, Bufí retrata a Carles Sindreu, Amador Garrell, Jaume Torra, Donat Puig, Joan Rovira i Amand Domènech, que han estat mestres a la seva vida, tots ells molt més grans d'edat. ...

El text que acompanya a cadascú -com sempre, d'un estil molt planià, senzill i llegidor- està farcit d'anècdotes que t'ajuden a comprendre el seu amic i a conèixer-ne facetes ben desconegudes. Un Sindreu pla de sentit de l'humor (caldria recuperar la Setmana de l'Humor del Casino de Granollers?); un Amador Garrell que no tenia mai pressa i gran conversador polifacètic;  un Jaume Torra d'idees avançades; un Donat Puig amant del Fernet Branca, i pedagog fins a la medul·la, explicant-se i mirant de fe entendre les coses com si encara estigués a l'aula; en Joan Rovira, un empresari que havia pencat molt però que ara es relaxava amb la companyia dels seus amics pintors, amb un cor d'infant que en la intimitat deixaves en llibertat; i l'Amand Domènech, pioner del disseny gràfic a Catalunya, a més d'il·lustrador i aquarel·lista. (Per mi, el més desconegut de tots; després del retrat d'en Ramon, ara ja sembla que el conegués de tota la vida, com apunta en Pere Canal).
El més sorprenent del llibre, però, és la volta a Catalunya que, tot pintant i conversant al voltant d'una taula, varen fer entre tots plegats al llarg de tots els seus anys d'amistat. I és que no deuen quedar gaire racons del país per pintar i analitzar amb el seus ulls i la mirada crítica d'aquesta colla d'amics, ni gaire fondes per conèixer-ne la seva cuina. I és que amb els amics, si són sincers, pots anar fins a la fi del món; això sí, amb el centre fixat en Granollers, per tornar a emprendre, el dissabte següent, una nova sortida.
Aquest no és el primer llibre que escriu en Ramon Bufí. Ja en vaig ressenyar el darrer, L'eixida, i n'espero aviat llegir-ne els seus Paisatges d'infantesa, i els seus Paisatges pictòrics.
Cal no descuidar-se tampoc del disseny del llibre, de l'Amador Garrell i Garcia, el fill de l'Amador amic d'en Ramon Bufí. Precís, net i clar, permet una lectura agradable del llibre, i que fa honor a la figura de l'Amand Domènech: el bon disseny ha de tenir en el seu conjunt, rigor, pulcritud, compaginació i harmonia . I això és el que hi he trobat, en el conjunt del llibre.