Ramon Bufí. L'eixida

Les eixides són els patis del darrera d'abans, quan les cases tenien sortida pel carrer del darrera. Allò de la caseta i el jardí d'en Macià, aplicat a les ciutats, però a un nivell modest. Avui, rodejats d'edificis ben alts, costa que el sol hi toqui una estona cada dia; però les famílies que en disposen el consideren un dels seus béns més preuats. I aquest és el títol d'aquest llibret d'en Ramon Bufí, que és el que em va atreure de bon principi. Aquest pintor nascut a Palou, ja fa un temps que s'ha iniciat també en l'art de l'escriptura. I a fa que ho fa prou bé, això d'escriure! Paisatges d'infantesa, o Amics meus, en són dos bons exemples). Tot i que potser el que fa és descriure, talment com si pintés un dels seus quadres, les escenes quotidianes d'allò que veu -i viu!- per la seva eixida, plena de vida.
L'altre aspecte que em va atreure és en el preàmbul: fer la volta a l'illa de cases, tot passejant, també pot ser una aventura. Recordo que el pare sempre explicava que la pel·lícula que li hauria agradat de filmar -i mai no ho va fer perquè sempre deia "ja ho filmaré demà"- era l'anada del meu germà petit a l'escola, quan marxava tot sol fins a l'Escola Parroquial, i ell tenia tot just cinc anyets. (Cal dir que, ja fa molts anys, els nens podíem anar a escola tot solets sense que els pares es preocupessin dels perills i riscos d'avui en dia). Una casa buida, un pal al terra, un aparador de botiga, ... qualsevol cosa, per petita que fos, era una excusa perquè en Vicens la convertís en una gran aventura. Doncs això és el que retrata en Ramon Bufí: les petites aventures que s'esdevenen en el dia a dia de la seva eixida. "Només cal parar-te i posar l'atenció deguda a les petites coses que tots tenim a l'abast, però que no sabem veure, o ens semblen coses insignificants, quan és tot el contrari., A la vida de la meva eixida hi ha treball, vida, mort, naixements ... exactament com passa en la vida humana". I, amb aquesta excusa tan senzilla com evident, fa una repassada als dragons, aranyes, formigues, granotes, tortugues, pardals, gats, eriçons, papallones, libèl·lules, papes-marieta, i caragols, que també són retratats, amb un estil i un color excel·lent, per la seva néta Mariona, de tan sols cinc anys. (Com els que tenia en Vicens quan anava a escola!).
L'estil d'en Ramon és molt planià -senzill, sense estridències, descriptiu, ben adjectivat-, fins que es posa a definir els colors: el pintat de núvols rogencs i malva; el xiprer, que es torna moreu i fosc; el pou, que agafa un to plomés de blau i carmí.
Una bona proposta de lectura, per compartir amb els més petits de la casa.