divendres, 19 d’octubre de 2012

L'adéu a en Joan Carles Vilalta

M'assabento per un tuit -i un article posterior del Conseller Huguet- de la mort d'en Joan Carles Vilalta. Vaig tenir la sort de conèixer en Joan Carles, compartint experiència de govern, i puc afirmar amb coneixement de causa que la seva tasca fou ingent, renovadora i innovadora, i molt rellevant per al futur del país.
I és que en Joan Carles tenia el país al cap. En la seva amplitud total -de Salses a Guardamar-, es coneixia cadascun dels racons i històries que han anat conformant la nostra identitat. De fet, tenia tot el patrimoni del país al cap, i li anava donant forma en el format de "productes turístics" -que és com parlen la gent de turisme avui en dia-, que calia posar en valor. Per això, els darrers anys, el turisme del país es basa molt més en la cultura i molt menys en sol i platja, i s'ha escampat molt més enllà del litoral a l'estiu i les pistes d'esquí a l'hivern.
Convençut del potencial del país i de la necessitat de disposar d'estructures d'estat, per tal de desenvolupar el turisme del nostre país, no va defallir en trobar les aliances econòmiques necessàries dins del sector per fer créixer aquesta mirada de contingut nacional en el món del turisme. I hi afegia un treball tècnic extraordinari, amb instruments com el Pla estratègic de turisme de Catalunya, l'Atles dels recursos turístics, el compte satèl·lit del turisme, el catàleg d'icones turístiques, el pla d'intangibles, ... Eines totes elles on la cultura hi jugava un paper fonamental. I és que, amb ell, se'n va un dels aliats més potents que ha tingut la cultura dins del sector turístic.
De fet, que s'estimava el país se li notava amb el que, m'imagino, devia ser una de les seves grans passions: explicar la història. (Per exemple, aquest és el text seu d'una presentació sobre la batalla de l'Ebre). Sempre que et reunies amb ell, acabava exposant el perquè històric de la proposta. Recordo molt especialment com n'estava de satisfet d'una sèrie de guies turístiques amb noves rutes culturals, que trencaven la visió gairebé comarcal que tenim del turisme. els Camins de l'Abat Oliva, la geografia mítica de Verdaguer, un viatge pel Pirineu Comtal, el Camí de Sant Jaume, la Catalunya jueva, o els escenaris de la guerra del Francès a Catalunya. Guies que mostren com es pot gaudir de Catalunya tot aprofundint en la nostra història i cultura, i promovent el desenvolupament econòmic sostenible de cada racó del país.
En els moments en què ens trobem d'il·lusió col·lectiva, ben segur que en Joan Carles estaria gaudint del moment, com a gran patriota que era, i imaginant com explicar el país més enllà de les nostres fronteres. No és cap tòpic dir que trobarem a faltar la seva capacitat de definir estratègies en els nous escenaris que se'ns obren.
Estic convençut que, en el cel dels patriotes, haurà començat ja a posar fil a l'agulla de noves rutes celestials per al turisme d'altura.

Els adéus, però, sempre arriben a tongades. Com ja ens anem acostumant darrerament, el desenllaç arriba abans d'hora a gent que no li toca, de forma totalment injusta. I avui mateix, hem de dir adéu també a en Jordi Castellanos, catedràtic de filologia a la UAB. Però, sobretot, en Jordi és la persona que em va ajudar a descobrir amb els seus llibres àmbits literaris fins aleshores impensables per a un jove estudiant de BUP. Li he d'agrair el fet de permetre'm endevinar que Els sots feréstecs s'esdevenia ben a la vora de casa, i tot el conjunt del moviment del modernisme literari, que fou l'avant-sala a tot un món literari molt més ampli com és de la nostra literatura. En el cel dels literats, ara podrà gaudir de la conversa amb tots aquells que va estudiar amb tant de deteniment.