diumenge, 21 d’octubre de 2012

Bridges trio. Mans

Escolto amb tranquil·litat, per fi, el segon disc del Bridges Trio. Els ponts entre en Dimas Corbera, l'Alfons Bertran i en Guillem Callejon s'han fet grans, i els han ampliat fins al Montseny d'en David Soler, amb la seva pedal steel guitar.
El disc no és nou, perquè ja porta uns mesos rodant pel país i part de l'estranger. Així, ja l'han pogut presentar fins i tot a Sant Sebastià, al 47è festival Jazzaldia, amb una sensacional resposta arreu per part del públic i de la crítica especialitzada.
I és que el resultat s'ho val. Perquè el grup, amb poc temps, ha anant adquirint caràcter propi i mostrant més senyes d'identitat. Si fa només tres anys, amb el seu primer disc, no sabia pas com qualificar el seu treball, entre jazz dels pirineus o jazz del Vallès, aquest cop, gravat a la Caseta de la coma, al Pallars, ja no en tinc cap dubte. Es tracta d'un jazz jove, fresc i tranquil, que defineix bé l'esperit que darrerament somou el país: les ganes de fer un projecte de futur diferent, especial, bevent de tants referents com calgui, però portant-lo cap a nous viaranys, desconeguts, experimentals, però que es deixen escoltar amb ganes i sedueixen prou bé.
El jazz que es desprèn, relaxant i lleuger, em fa venir al cap la boirina matinera que, a alta muntanya, es va enfilant fins a embolcallar-te, només trencada per algun lleuger tro que anuncia una pluja, que finalment arriba en forma suau. Efectes melancòlics que deixen vapors eteris de jazz per tot l'ambient. (El referent que em ve al cap més clar, probablement, és el d'en Bill Frisell).
Una altra petita joia, doncs, del jove jazz català, que trepitja amb força i per la qual val la pena deixar-se acompanyar.
El disseny, senzill, clar i nítid, de la filla del cantante, ens presenta un món ple de mans. Les que ens calen per aplaudir la iniciativa del nou disc.