Andrea Camilleri. L'edat del dubte

Aixi com a tots ens queda clar quina és l'edat del "pavo", sembla ser que a partir dels cinquanta t'arriba l'"edat del dubte" i et sorprenen una corrua d'auto-preguntes sobre el que et queda de vida i la bondat de tot el que t'has empescat fins aleshores. (A un servidor encara no li ha arribat l'hora, però queda clar que ja s'acosta!).
I això és el que li passa a en Montalbano, sobretot pel que fa a la seriositat de la relació amb les dones, i més després de l'aparició de la Laura Belladona -el nom ho diu tot-, que li remou els sentiments fins a extrems que no recordava des de l'adolescència i el fa enrojolar i tot!
Amb aquest atractiu, ens embolica en una història més marítima que mai -és estrany que tractant-se de Sicília, ben poques novel·les es relacionen amb temàtica marinera, a excepció, és clar, de quan es tracta de cuina, on el peix hi té un lloc privilegiat
Amb tocs ben divertits, com sempre i més encara si te l'imagines gesticulant, amb les dues mans a la vegada, i les puntes dels dits tocant-se cap amunt, en Montalbano ha de lluitar contra els seus somnis, en Catarella i el seu llenguatge particular, en Melis i les seves convencions buròcrates i religioses,  i, aquest cop, contra un carregament ben especial, procedent de l'Àfrica.
La dificultat -i l'encert- de la traducció és evident per la multitud d'expressions i frases fetes que, pel que es veu, també t'arriben amb l'edat (Preparem-nos, doncs: espolsar-se les mosques de sobre; el llit és una gran cosa, si no s'hi dorm s'hi reposa; el cul d'en Jaumet; a jugar al gat i la rata; preu per preu, sabates grosses; en un tres i no res).
I així, mentre va aprofundint en el dialecte sicilià, en Camilleri no deixa d'intercalar fragments de Petrarca o Elio Vittorini. I no desaprofita l'ocasió per deixar anar alguna crítica enverinada al Govern italià (el del 2008, d'en Berlusconi!), amb la Llei contra la immigració o el percentatge d'assassinats laborals, ja que està ben convençut que el noranta per cent d'accidents mortals són sempre culpa de l'empresari.
I, molt menys encara, ens deixarà sense el seu particular llibre de cuina siciliana (rogers fregits, amb bròquil o a la lionesa; samfaina siciliana; pasta a la norma o amb bròcoli; aubergínies a la parmesana; espaguettis amb tinta de calamar; tendrums en vinagre; pasta al forn; plat d'olives, formatge i sardines o anxoves; amanida marinera, ...).
Val a dir que em preocupa el ritme de les edicions en català, que no és el mateix que el de l'escriptor a generar noves novel·les d'en Montalbano. De fet, l'età del dubbio és del 2008, i en porta unes quantes d'escrites encara no editades en la nostra llengua. Al mateix temps, me n'alegro que ja s'hagin generat rutes literàries seguint les traces d'en Montalbano. Serà qüestió, doncs, d'enviar la butlleta que adjunta aquest cop l'editorial, a veure si ens toca un viatge a Sicília!
Què en diu l'Editorial?

A L’edat del dubte, Andrea Camilleri exhibeix totes les medalles que han fet de les aventures de Salvo Montalbano les més llegides de la narrativa negra contemporània: un mort anònim, uns sospitosos sorprenents i una dona trasbalsadora. I, per damunt de tot, un humor fi d’esmolada ironia.

Text de contraportada

En aquest nou cas –el més marí fins ara de tots els de Montalbano–, el lector se sorprendrà pel canvi que s’ha produït en el comissari sicilià, com si l’autor s’hagués proposat remoure-li intensament els sentiments. Un matí es troba al port de Vigata un bot pneumàtic amb el cadàver desfi gurat d’un home. L’ha apropat fins al port un vaixell de luxe, el quadern de bitàcola del qual parla de moviments constants per mig món. La propietària i la tripulació han de romandre a terra fi ns que Montalbano conclogui la investigació. En la lectura de les cartes nàutiques col·labora la tinent Laura Belladonna. Simpàtica, alegre i bella, molt més del que es desprèn del seu cognom, el comissari intueix que aquesta dona li pot canviar la vida: un darrer dubte existencial atroç que el porta a jutjar-se a si mateix com no ho ha fet mai, amb honestedat i una mena de crueltat despietada. A L’edat del dubte, Andrea Camilleri exhibeix totes les medalles que han fet de les aventures de Salvo Montalbano les més llegides de la narrativa negra contemporània: un mort anònim, uns sospitosos sorprenents i una dona trasbalsadora. I, per damunt de tot, un humor fi d’esmolada ironia.

«Un dels millors escriptors de novel·la negra. Els crims que investiga Montalbano són contemporanis, però els personatges de Camilleri s’enfronten amb els confl ictes perennes dels éssers humans». The Times

«Un gran mestre del suspens». La Repubblica

«Un hàbit addictiu per als lectors». Ernest Alós, El Periódico 

Con las primeras luces del alba, el comisario Salvo Montalbano se despierta sobresaltado por una pesadilla angustiosa. En ella, la capilla ardiente de su propio funeral se instala en su despacho y todos sus compañeros de trabajo le dan las condolencias por su reciente fallecimiento. Y lo peor es que Livia le comunica que no tiene intención de asistir al entierro, pues aunque lo ha amado tanto en vida, no puede «desaprovechar esa oportunidad». 

Pero las zozobras íntimas del comisario quedan en segundo plano cuando la llegada al puerto de Vigàta de un misterioso velero de lujo coincide con el hallazgo de un cadáver con el rostro desfigurado. Montalbano se pone manos a la obra y pronto se verá inmerso en una investigación de muy hondo calado, en la que el tráfico de diamantes africanos desempeña un papel fundamental. En palabras del propio autor, ésta no sólo es la aventura más «marina» del comisario, sino que por primera vez trabaja codo a codo con una mujer policía. ¡Y qué mujer! La joven teniente Laura Belladonna es de una simpatía irresistible y una belleza magnética. Igual que Petrarca, para Montalbano Laura es el «dulce error», el deseo nunca consumado, aunque sí correspondido, que lo situará frente a frente con su conciencia. La proverbial lucidez de Salvo no le bastará esta vez para librarse de algunos de los fantasmas que lo atenazan, por lo que deberá acudir en busca de consuelo a la trattoria de Enzo, quizá con más frecuencia de la habitual.