Nadal del 62: la gran nevada

En Sebastià, el dia de la nevada, amb els pares.

Just avui fa cinquanta anys de la gran nevada. Per a nosaltres, un moment mític per a la petita història familiar: el dia en què va néixer el meu germà gran, en Sebastià, i que els pares varen haver de travessar una muralla de neu fins arribar a l'Hospital. I la N., valenta, s'ha atrevit a escriure els fets a la revista Vallesos, que n'ha dedicat tota una Carpeta als records d'aquell dia memorable: Colgats de neu!
Adjunto, doncs, l'article de la N., que descriu aquell dia des del punt de vista del senyor Tomàs Coll, el policia que va acompanyar els pares fins a l'Hospital de Granollers enmig de la neu, i va haver d'assumir moltes altres tasques per ajudar els vilatans a passar els primers moments difícils.
Molt bon Nadal a tothom!

Policia de guàrdia
L’AGENT TOMÀS COLL DE GRANOLLERS VA HAVER D’ATENDRE TOTA MENA D’INCIDÈNCIES PER LA NEVADA: DES D’ACOMPANYAR UNA PARTERA A L’HOSPITAL AMB UNA LLITERA A PEU FINS A REPARTIR PALES PER TREURE LA NEU DELS CARRERS
Text: Núria Sala i Ventura | Fotografies: Esteve Sala i Cortès


L’agent Tomàs Coll treballava a la policia local de Granollers des dels vint-i-tres anys. Era un bon jan, sempre disposat a donar un cop de mà a qui convingués. El van fer inspector del mercat de la ciutat (el qui controla les vendes i trampes d'un dijous qualsevol sota la Porxada). També duia una moto, cosa que fa cinquanta anys no es veia gaire, i anava amunt i avall per tota la ciutat, fet pel qual va conèixer molta gent. El local de la policia era al carrer de Santa Apol·lònia, al darrere de l’Ajuntament, entre la plaça de les Olles i el que avui és la plaça Folch i Torras i al costat de l’antiga presó.

La pujada a l'Hospital de Granollers, ben plena de neu

El dia de Nadal de 1962 va començar a nevar ben d'hora al matí. Com és de suposar, la neu un dia de Nadal alegra la jornada. La quitxalla fa ninots de neu, el més ganàpies fan guerra de boles ... i alegra el paisatge. Però qui hauria de dir que una mica de neu provocaria aquell enrenou? Al final del dia, tothom es veuria afectat per la nevada.
Per començar, els seus veïns més propers: la Teresa Pascual i l’Esteve Sala, un matrimoni jove que esperaven la seva primera criatura i que tenia ganes d'arribar just el dia de Nadal. De bon matí, van cridar l’ambulància i l’agent de la policia va pujar al costat del conductor, mentre ells dos –i mig– seien al darrere. Amb dificultats, van anar avançant fins a l’inici de la pujada de l’Hospital, quan l’ambulància ja no va poder més i van haver d'obrir-se camí a peu entre la neu, que aleshores ja arribava al pam d'alçada, portant la Teresa amb la llitera. El senyor Tomàs recorda com, quan a la Teresa li va agafar fred, ell li va deixar la seva jaqueta de policia. Feliçment, van arribar bé a la sala de parts de l’hospital. L’equip del doctor Reixach va fer un treball excel·lent, tot i que no hi havia calefacció al quiròfan, i a la criatura la van haver d'escalfar amb llum elèctrica. A les dotze del migdia en punt, en Sebastià Sala –el nounat– va néixer perfectament sa i estalvi, amb tanta memòria que encara avui diu que se'n recorda d'aquell dia.
A fora, però, seguia nevant, i a mig matí l’Ajuntament ja havia muntat un sistema per coordinar l’emergència que duraria uns quants dies, en el qual hi participava tothom: l’alcalde i els regidors, la policia municipal, la Creu Roja, la Guàrdia Civil, un centenar de voluntaris i, fins i tot, el destacament de soldats de les
Franqueses, intentant comunicar-se amb la població per la ràdio de la ciutat.

L'Hospital i les teulades de les cases, plens de neu

I varen coordinar-se per atendre els afectats per la nevada. Per exemple, repartint pales entre la població per deixar espai de pas entre les voreres. Tomàs Coll recorda com va haver de fer camí pels forners de la Roca. Allà no hi havia farineres i el pa s’havia de fer igualment. Per tant, van fer mans i mànigues per aconseguir obrir un petit pas per la neu, que de moment devia ser d'uns cinquanta centímetres, per arribar a Granollers on, malgrat la neu, sí que hi havia farina.
El nivell de la neu anava pujant i, tot i que no era gaire compacte, va arribar a acumular-se un metre per damunt de les voreres i carrers. I el que preocupava era la que es concentrava a sobre de les teulades. Entre tots, van començar les tasques de neteja –repartint pales per netejar les voreres– i obrint camins quan era necessari.
De bon principi, ja es va veure que Granollers s’havia quedat incomunicada, sobretot per tren. Un parell de combois havien quedat aturats entre les diverses estacions, un a la sortida del túnel de la Foradada. Una brigada de voluntaris va haver de sortir a rescatar les persones afectades, entre les quals gent gran i criatures. Totes les persones eren ateses i allotjades a l’Hospital Asil, a les Franciscanes de l’Anna Mogas, als convents de les Carmelites i de les Josefines i, fins i tot, en cases particulars. I és que tota la població es va mostrar acollidora amb la gent que no podia ser el dia de Nadal a casa seva per culpa de la nevada.

El prestigiós artista de la ceràmica Antoni Cumella amb la seva família al portal de casa seva.

En aquells dies, pels entorns de Granollers s’hi estaven fent dues obres molt grans que també es van veure perjudicades per la gran massa de neu. L’autovia de l’Ametlla i la gran canalització de les aigües del Ter també varen requerir els ajuts de la ciutat i, al seu torn, van poder ajudar a Granollers i les poblacions veïnes, per exemple facilitant un enorme tractor-eruga per netejar carrers i carreteres.

Un jove Jordi Benito, que més tard també seria valorat com a pintor, traient neu de l’eixida

Les xifres assenyalen que també hi va haver un mort a Granollers. El senyor José López Espinosa, guàrdia civil jubilat, ja força gran, que tenia problemes de cor, i que el van trobar mort quan anava a treballar a la granja Ginesta de Palou.
Aquella capa blanca que ho cobria tot, l’endemà havia adquirit un gruix d'entre un metre i un metre i mig. I trigaria a desfer-se, ben bé, una setmana.
Però, com molt bé recorda l'exagent Tomàs Coll, malgrat la precarietat de recursos i serveis de l’època, hauria estat molt pitjor si, des d'un bon inici, tota la ciutat, des d'autoritats a voluntaris, no s’hagués posat a refer la situació, ajudant-se i cooperant entre sí, per restablir la normalitat d'una vila que, si més no per uns dies, va passar de la grisor del moment a la blancor de la neu.