Així qualifico els segons cinc quilòmetres de la
Cursa de Sant Vicenç de Mollet. De fet, tota la cursa és ben agradable: comença prop de les pistes d'atletisme i passa pel centre de la ciutat, un centre molt més potent del que els mateixos molletencs es pensen. I comença a enfilar-se cap a Gallecs, en una llarga pujada que culmina a la gran antena que hi ha al bell mig del parc. En un dia magnífic, un paisatge sorprenent al bell mig dels Vallesos, i amb l'horitzó retallat per les muntanyes, des del Turó de l'Home a Montserrat. A partir d'aleshores, tot baixada, passant pel costat de l'església romànica de Santa Maria de Gallecs i pel mig de l'impressionant passeig de plàtans. Finalment, una darrera pujada -traïdora- permet tornar a travessar l'autopista, fins a tornar a la pista d'atlelisme.
I és que això de córrer curses populars, malgrat que el metge m'ho hagi prohibit, enganxa de debò. Tot i anar amb la pila dels dolents a les curses, n'he anat aprenent un munt i, cursa a cursa, vaig millorant poc a poc els registres. A més, avui també he corregut amb la samarreta del Toti, que entenc que porta bona sort.
I tot plegat m'està permetent de fer una volta pels diferents pobles de la comarca, que feia temps que no ho practicava. Més o menys, com una mena de turisme saludable pel Vallès. Què més es pot demanar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada