I, com que l'entrevista m'agrada -diu idees ben sensates, totes elles- i descobreixo que en Kenneth havia estat un molt bon jugador d'escacs, us la tradueixo a continuació...
Entre les anècdotes de la vibrant joventut d'aquest novaiorquès en sobresurten dues: que el mític, i una mica boig, geni Bobby Fisher va quedar meravellat amb unes seves partides, que va glossar en un article, i l'haver disputat la partida més llarga de la història -vegeu el Llibre dels Guiness. A finals dels 70, després d'haver aconseguit el seu anhelat títol vitalici de gran mestre internacional, va ficar el joc d'escacs en un calaix i va decidir no tornar a jugar mai més per tal de lliurar-se en cos i ànima a la seva altra passió: l'economia. "Vaig haver de deixar-ho del tot i decidir no tornar a jugar, ni tan sols partides de plaer".
En economia no existeix el títol de gran mestre internacional, però bé li podrien atorgar aquest llorer. Rogoff és avui una de les veus més respectades, alternant-se amb Paul Krugman o Joseph Stiglitz. Ha estat economista en cap del FMI i és avui professor a la Universitat de Harvard. El seu nou llibre -This time is different-, signat al costat de Carmen Reinhart, s'ha convertit en un best-seller. I això que el fil conductor és l'anàlisi, gens fàcil, dels últims 800 anys de crisis financeres.
Ara ja no necessita matar el rei per guanyar-se la vida, ja que amb els llibres i conferències en té de sobres. L'última la va donar a la Fundació Rafael del Pino, on no cabia -i no és cap exageració- ni una agulla.
Què ha après dels escacs que hagi aplicat a l'economia?
He après molt d'aquest joc. Els escacs t'ensenya a romandre tranquil quan comets errors, perquè fins i tot els millors ordinadors erren. I els humans comentem moltes equivocacions. Un de típic és fer un mal moviment després de detectar que has fet un mal moviment. Però per ser competitiu i seguir lluitant t'has de treure del cap que has ficat la pota. En el camp de l'economia es tendeix a pensar que és ple de gent simpàtica, però la realitat és que són persones rudes que de vegades intenten fer miques el teu treball de dos anys mentre ho estàs presentant davant el públic. I això m'ha passat al FMI, on hi ha hagut moltes situacions estressants [es refereix, entre altres coses, a les crítiques al paper de la institució i les polítiques d'austeritat que imposava als països en dificultats], en les quals cal romandre en calma. També t'ensenya a pensar com pensen les altres persones: cal preguntar-se per què el meu rival fa el que fa. Igualment, en gran part del meu treball he utilitzat la teoria dels jocs, que és extremadament matemàtica i a molta gent li resulta un os dur de rosegar. Jo ho vaig aprendre de forma molt natural, en part pels ensenyaments dels escacs per resoldre problemes.
I com mouen les fitxes al tauler de la crisi els polítics?
Podria hauria estat pitjor [rialles]. En general, durant aquesta crisi les coses s'han fet molt millor que durant la Gran Depressió. Crec que se n'ha après. El reconeixement que podríem enfrontar-nos a una segona Gran Depressió ha ajudat a que les polítiques siguin millors. Per descomptat, no estic d'acord amb tot el que s'ha fet. Els polítics han estat massa prudents en algunes fases, particularment amb les garanties bancàries i amb els rescats bancaris. I massa generosos, massa agressius, amb els diners dels contribuents, començant per Irlanda.
Rogoff, un home alt, prim, amb unes ulleres de fina muntura, no té massa bona opinió dels corrents de pensament dominants en la seva professió. I no li importa dir-ho alt i clar. "Els especialistes en macroeconomia van ser massa confiats, existia aquesta creença religiosa en els mercats financers com si fossin gairebé perfectes, es creia que havíem trobat formes d'aplanar els cicles econòmics. I això ens va portar a model equivocats que ara han estat escombrat per la crisi financera ". Una altra cosa que ha escombrat, diu, és la dialèctica entre liberals -menys intervenció estatal en l'economia- i keynesians -més protagonisme del públic-, encara que no ho sembli, d'acord amb les portades dels diaris i el joc dels polítics. "Crec que el gran moviment sísmic en el camp de la macroeconomia és que hi ha una convergència cap a un major anàlisi de les dades. La professió pensa que si vols demostrar que ets un geni has de fer algun tipus de model matemàtic propi de la física i que demanar dades no exigeix molt de talent. Els dos grups han acabat per acceptar que necessitem un model simple". Rogoff no només pensa que la guerra entre liberals i keynesians és "cosa del passat" sinó que afirma que Keynes mai ha tingut raó. Ni viu ni mort. "Molts diuen que aquesta crisi demostra que Keynes va encertar. No ho veig. Fa cinquanta anys que estem estudiant les seves idees i no tenim amb prou feines evidència empírica que les seves teories sobre política fiscal fossin certes ".
Canviem de tema, passant de l'economia teòrica a la pràctica. Espanya és un país que el professor de Harvard coneix bé i n'ha recorregut la geografia amb el tauler d'escacs a sobre. Però tot just sap encadenar algunes paraules en espanyol, una prova que fins els prodigis es topen amb barreres que els costa franquejar. "No sóc molt bo en idiomes, i això que he intentat aprendre l'espanyol", diu. El que per descomptat se li dóna millor és diagnosticar i pronosticar la salut de les economies estatals.
Espanya, que va ser el primer país del món en trencar en l'època de Felip II i que l'ha fet més d'una desena de vegades en la seva història, va camí d'una nova suspensió de pagaments?
Crec que hi ha una alta probabilitat: que Espanya necessiteu l'ajuda d'Europa. I serà així perquè en algun moment Grècia, Irlanda i, probablement, Portugal hauran de reestructurar el seu deute. I quan això passi els mercats es tornaran bojos i Espanya necessitarà algun tipus d'auxili. De fet, si no existís Europa, ja ho estaria passant malament. Però em resulta inimaginable que Europa deixi que Espanya trenqui sense prestar-li ajuda. Si suspèn pagaments, la cosa no acabarà aquí. S'estendrà per Bèlgica, Itàlia ... fins i tot França. El deute espanyola ja és a un nivell difícil de manegar, però afegint un altre 30% ja no serà governable de cap de les formes. Europa han de marcar una línia vermella en el cas d'Espanya.
Com veu l'economia espanyola?
Sens dubte, el gran repte per a Espanya és com créixer. Amb un 20% d'atur, caldrà sort perquè el PIB avanci alguna cosa aquest any. Un creixement del 3% o del 4%, necessari per reduir l'atur, és poc probable a mitjà termini. I està clar que Espanya necessita una profunda reforma estructural de la seva economia.
El Govern de Zapatero no ha fet prou?
El Govern no s'ha mogut amb rapidesa, però està fent coses. Anirem veient amb el temps el seu impacte i com s'aplica en la pràctica però realment es necessiten mesures de calat. Particularment, el mercat laboral. Espanya, però, és un país amb nombroses fortaleses i no es pot comparar amb altres països. Té multinacionals que són excel lents, té regions com Catalunya que, aïlladament, seria un dels països més rics del món ... Però, per descomptat, sense creixement tots els plans de reestructuració del deute no seran sostenibles.
Tindrem una dècada perduda?
Un estancament de cinc anys és un escenari bastant realista.
Per elaborar el seu enciclopèdica obra -This time is different. Vuit segles de bogeria financera, un llibre que encara no està traduït a l'espanyol, "la qual cosa és increïble ja que està en gairebé totes les llengües, fins a les menys parlades" - Rogoff ha bussejat durant anys pels soterranis de biblioteques rares i vetustes, ha estudiat vells diaris -fins i tot monacals-, i ha hagut de pidolar dades als bancs centrals, que no les donen amb facilitat. Al final, després d'haver escrutat gairebé mil crisis econòmiques i financeres, ha confeccionat un dels majors quadres estadístics de la història.
Ha estat mirant els últims 800 anys d'història econòmica, què veu quan quan es treu el cap al futur?
És clar que el món està evolucionant a una gran velocitat, cultural, econòmicament ... L'impacte de l'emergència d'Àsia és simplement extraordinari i va molt més enllà de l'economia. Àfrica és un altre exemple. Xine està començant a jugar un gran paper a l'Àfrica, i ambdues cultures són molt diferents en els seus valors. Què passarà a l'Àfrica? Aquesta és una de les grans preguntes, inclòs el futur del nord d'Àfrica. Vivim en un món de canvis. La previsió amb més possibilitats d'encertar és que Àsia i els mercats emergents continuen creixent més ràpid que les economies desenvolupades, i que molta gent segueixi sortint de la pobresa.
Algun desafiament a curt termini?
El gran repte per al món en els propers anys és la desigualtat. Ha estat un gran problema abans de la crisi financera i, ara que estem sortint d'ella, és un problema de proporcions majors. Els rics tornen a estar millor mentre que els pobres han de fer front a més atur, a preus més alts dels aliments ... El nord d'Àfrica és un bon exemple. Hi haurà grans moviments migratoris en el món, problemes interns als EUA, a la Xina ... i segur que també a Espanya. La desigualtat és una d'aquelles coses que estan latents i callades i un dia esclaten. Als EUA és possible que acabem tenint un president molt populista el 2012 o 2016. I sobre Alemanya se sol comentar el bé que va l'economia, però el cert és que la classe treballadora està molt enfadada.
Rogoff podria parlar hores i hores d'economia-és probable que els EUA ho passi malament amb el seu deute, les empreses cada vegada necessiten menys treballadors ... - però els escacs exerceixen sobre ell un poder gairebé sobrenatural, magnètic. Quan vam acabar l'entrevista, just després que hagués degustat unes galetes, li oferim que subjecti dues peces, un rei blanc i una reina negra, per fer-li unes fotos. I de sobte, alguna reacció química o psicològica opera en el seu cervell. Mira les peces amb fascinació i, com si fos aquell nen prodigi a qui li acaben de regalar un tauler d'escacs, li diu al periodista: "Ho veus? Ni un dia deixo de pensar-hi".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada