El cinc sentits de Sant Jordi

És ben cert que cada Sant Jordi ens veiem invaïts per bèsties -literàries, és clar- que surten al carrer aquell dia per atraure les seves preses lectores a la seva xarxa, amb l'engany de la signatura de llibres. Un fet que es repeteix a tot el país -enguany ho hem comprovat entre Olot i Girona, on tota la gamma del bestiolari nacional hi és tan present com a arreu. Per això és interessant que, més enllà dels debats apressats i recurrents entre xifres de venda, rànquings i mediàtics o no, escoltem les mirades més tranquil·les sobre el sentit de tot plegat.

Des de fa ja força anys, a Granollers s'encarrega un pregó pel dia del llibre a un escriptor o escriptora de primer ordre -que prou que en tenim, a casa nostra-, com a homenatge a tot el món que envolta la festa major de la lectura. I m'arriba -per l'Anna- el Pregó de Sant Jordi d'enguany, una precisoa creació d'en Miquel Desclot, escrita amb els cinc sentits i amb molt més de cinc sentiments per aquest poeta, traductor i musicòleg sempre alegre i polit, que no puc em puc estar de penjar-lo -el Pregó, no el poeta!
Permeteu-me, doncs, la llicència -sense tenir-ne pas els drets- de rebotar-vos el Pregó que l'autor del Bestiolari de la Clara, interpretat al seu dia per les Amigues de la Unió a l'Auditori, en Miquel Desclot - va oferir el dia de Sant Jordi a totes les granollerines i granollerins. Deixeu-vos atrapar per la seva teranyina. ...

Que l'aranya no ens mati Sant Jordi

Els humans no ens hem inventat les festes per divertir-nos com criatures desenfeinades. Ho hem fet primordialment per la necessitat i el goig de sentir-nos part d’una col·lectivitat amb la qual compartim herències, paisatges, codis, creences, afectes… Així és, per exemple, la festa per antonomàsia de la tribu, o del poble, la festa major que encara perviu entre nosaltres. Ens hem inventat les festes, en definitiva, per no trobar-nos sols i abandonats al món. Inicialment, quan la humanitat encara vivia de ple en la consciència de la unitat transcendent, les festes no naixien tan sols per commemorar la pertinença a una comunitat humana, a una tribu, sinó també, o sobretot, per constatar, per celebrar, per assegurar la comunió amb la resta de l’univers, o fins amb l’absolut que ho englobava tot. Així són, per exemple, les festes solsticials, la d’estiu i la d’hivern, que exalcen el concert de les nostres minúscules trajectòries amb les gegantines òrbites dels astres, i que encara avui sobreviuen al nostre calendari, convenientment cristianitzades sota les festes de Sant Joan i de Nadal.
La festa de Sant Jordi que avui ens fa sortir al carrer participa una mica de cadascuna d’aquestes dues menes de festes: de la comunió tribal i de la comunió universal. Va començar com una festa que glorificava el sant patró de Catalunya, i per tant ja era ben bé una festa nacional, una festa que ens convocava per sentir-nos membres d’una mateixa comunitat, amb una mateixa llengua, una mateixa història i una mateixa il·lusió de futur. A més a més, modernament, amb la civilització progressiva del país, es va tenir l’encert d’associar aquesta festa nacional amb el llibre, com a millor símbol per deixar constància de l’assoliment, o el desig militant d’assoliment, d’un estadi superior de civilització. El fet d’haver associat una festa nacional antiga a una moderna voluntat col·lectiva de millorament cultural, i doncs espiritual, representa una afirmació històrica que sens dubte ens honora i ens dignifica com a poble. Aquella afortunada —però no gens casual— decisió certificava que la nostra tribu havia ascendit més enllà de l’estadi elemental —em vénen ganes de dir-ne animal— de la necessitat de procurar-se menjar i sostre, un bon graó més amunt, doncs, de la vulgar obsessió de fer calaix que ens atribueixen amb malícia manifesta certes tribus veïnes que ens voldrien tan primitius com ells mateixos.
L’atzar, o el caprici del calendari religiós, va voler que la festa del patró de Catalunya s’escaigués en ple esclat de la primavera. I això ha fet que entre nosaltres la festa de Sant Jordi hagi passat a ser també una festa equinoccial més evident i tot que la festa equinoccial cristianitzada com a Pasqua Florida, encara que enguany s’hagin ajuntat totes dues com per demostrar que en el fons celebren el mateix. Sant Jordi s’escau un mes després de l’equinocci pròpiament dit, però la veritat és que arriba just en el moment en què l’hivern es fa enrere d’una vegada i ja no pot evitar l’eclosió definitiva de la nova estació. L’afegitó de la rosa al símbol del llibre em sembla una confirmació inapel·lable d’aquest altre caire més tel·lúric de la nostra diada d’abril.
En efecte, la festa de Sant Jordi arriba al punt del curs de l’any en què la primavera s’ha obert finalment als cinc sentits. Molt més que la tardor, la primavera és la saó sensual per excel·lència. Comença apel·lant a l’ull, restituint de mica en mica a la terra els colors que l’hivern havia diluït en una barreja de grisos i torrats que semblava dissenyada per anestesiar la vista. De fet, els primers colors atractius es comencen a manifestar, impacients, encara en ple hivern, amb la tímida naixença dels cereals o amb la florida precoç dels ametllers. Però és en arribar a la nova posició en l’òrbita solar que els colors s’afanyen a tornar a la terra, atropelladament i tot, com abocats d’una gerra des de les altures, o expel·lits des de les profunditats com un volcà pirotècnic: van obrint-se els brots, en tots els matisos imaginables del verd, a les branques que semblaven mortes, a la roureda, a la freixeneda, a l’albereda, a la fageda; treuen flor la majoria dels arbres, des dels fruiter de pètals blancs o rosats fins a l’om de pètals discretíssims i rossos fruits voladors; el lliri blau i la rosella taquen amb traç gruixut els marges i els camps, com en un quadre de Joaquim Mir; els sembrats de colza pinten de groc amples extensions de terra, com en un altre de Van Gogh; la puput i l’abellerol ratllen l’aire amb pinzellades de matisos exòtics d’importació tropical; la papallona de la ruda s’encasta com una joia damunt el lila tènue del lilà; la papallona de la reina posa un toc de luxe al verd espès de les heures i les bardisses; el mar i el cel retroben aquells blaus tan rutilants que quasi havíem oblidat. Sembla talment que no tinguem prou ulls per a tanta novetat cromàtica arribada en devessall, en cosa de pocs dies.
L’oïda i l’olfacte es disputen el segon lloc en l’escala de la percepció del canvi estacional. Però potser allò que més immediatament acompanya la invasió generalitzada de colors és l’aspersió d’olors de tota mena. L’arç blanc no floreix sense alliberar aquella aroma tan dolça que sembla que les abelles ja no hi hagin d’afegir res més. Els corimbes de flors de saüc també atreuen els visitants amb un desplegament químic espectacular. Als jardins, el llessamí deixa anar ara una autèntica droga olfactiva, com el lilà, que s’entesta a competir-hi, al costat dels no menys actius rosers.
També el nas sembla que no pugui absorbir tot el que se li presenta aquests dies embulladament, i que necessiti l’ajuda d’algun apèndix addicional.
L’oïda no té pas menys feina, aquestes setmanes, que la vista o l’olfacte. L’esmentada florida visual i olfactiva de la primavera atreu voliors d’insectes brunzidors que posen un baix continu obstinat al paisatge sonor. Però de les melodies se n’encarreguen, en intricada barreja polifònica, els ocells que han arribat del sud o que s’han despertat d’un son llarguíssim. I n’hi podem discernir un munt, si ens aturem a distingir-los: els gafarrons i les caderneres no paren de cantussejar una mica esbojarradament, les mallerengues de timbrejar, els verdums d’arrossegar les erres, els picots de riure escarafallosament i els merlots de flautejar amb veu de baríton; el cucut i el trist s’afanyen a revelar el seu nom a tothom que se’ls posi a tret; el tallarol refila amb veu jovial i cristal·lina… Però l’estrella musical de la temporada és el rossinyol, que arrenca a cantar les seves declaracions d’amor tot just deu dies abans de Sant Jordi, com per donar el to als enamorats que en tal dia com avui se solen intercanviar les seves. La veu poderosa i variada del rossinyol, sentida enmig del concert filharmònic dels seus col·legues alats o en la solitud de la nit, és la veu de Sant Jordi, i fa costat discretament al llibre i a la rosa, des dels seus amagatalls d’esquiu recalcitrant.
El gust també es desvetlla aquestes últimes setmanes. No tan sols continua brotant l’espàrrec de marge que havia sorgit a finals d’hivern, sinó que les faves tendres i els primers pèsols s’afegeixen a donar fe de la resurrecció dels sabors frescos de la terra.
I el tacte? També el tacte té feina aquests dies, si vol. El vellut del lliri blau als marges, o el de les roses al jardí, el requereixen amb una urgència callada, però també el setí de les fulles noves del marfull, de l’acàcia o del pollancre. Així i tot, em penso que per Sant Jordi el tacte es decideix sense embuts per la redescoberta pell de l’enamorada o l’enamorat. Amb tota la raó del món, és clar.
Sant Jordi deu ser, de totes les de l’any, la festa més pròdiga i generosa amb els sentits.
Aquest és, doncs, el meu Sant Jordi: una festa nacional d’afirmació espiritual, representada pel llibre dipositari de saviesa, i alhora una festa d’exaltació tel·lúrica, simbolitzada per la sensualitat total de la rosa del temps.
¿Què ho fa, doncs, que ara quan surto al carrer per Sant Jordi em costi tant de trobar la meva festa de Sant Jordi? En la massa de gent que s’amuntega davant d’una parada per aconseguir una signatura de l’estrella televisiva del dia, o de l’autor de bestsellers d’importació recent, jo no hi sé reconèixer ni tan sols endevinar l’orgull de pertànyer a una comunitat que aspira a un futur millor ni tampoc el meravellament de qui se sent part d’un complex engranatge universal. Hi veig més aviat la inèrcia del ramat sense guia que s’ha deixat convèncer, submisament, que avui és la festivitat que l’omnipotent i sacrosanta deessa de la Publicitat ha disposat en el calendari de la nova religió perquè ens llancem a consumir llibres i roses sense mirar prim, amb la promesa de l’incert paradís del nou credo, encara que després resulti que els llibres no valen una mastegada de xiclet i que les roses fan pudor de cadàver. Al cap del dia, tots els noticiaris mesuraran l’èxit de la diada amb la publicació de les xifres de vendes de llibres i de roses, i tothom se n’anirà a dormir tan content. Bé, tothom, tothom… no. Jo, sense haver d’anar més lluny, no. I més de set amics meus, tampoc. De fet, els que sadollem i acomplim en la literatura la necessitat i el plaer de donar vida nova a les paraules, tant si ens dediquem a la poesia com a la novel·la, ja solem demanar als editors que ens estalviïn la tortura d’haver de competir en un dia com avui amb aquells que en la literatura hi veuen sobretot un negoci sucós i productiu. No és pas que pensem que fer un negoci de la literatura no sigui lícit: és que trobem, si de cas, que és una professió diferent de la nostra, i que no estaria malament que celebréssim l’una i l’altra en diades netament diferenciades. Però no cregueu pas que siguem uns rematats carallots somiadors: sabem perfectament en quin món vivim, i som conscients que el dia que finalment es dediqués a la literatura sense adjectius ens quedaríem ben sols, i deprimits com mussols. La realitat és que, amb molt honorables excepcions, és clar, avui els editors s’han convertit en fabricants de llibres, els escriptors en proveïdors de matèria primera, i els lectors en consumidors del producte final. Si el producte fa forat en el mercat, el director comercial de la casa editora dictaminarà que el llibre és genial; i si només es ven entre els feliços pocs, decretarà que el llibre és un acudit estrafolari de llepafils indocumentat i que no se n’ha de publicar ni un sol més d’aquell autor o d’aquella mena.
Com que això és un mal general que no afecta tan sols el món del llibre, sabem prou bé que això no tindrà solució mentre no ens decidim a reconduir el model social que ens ha portat al moment crític en què ens trobem enfangats de quatre potes. De moment, però, ens hem de conformar a protestar, a dir-hi la nostra enmig del xivarri mediàtic que amenaça d’engolir-nos. Jo, si em permeteu que us parli de mi, ja fa anys que no compro novetats el dia de Sant Jordi. Si val a dir la veritat, aquest s’ha convertit en el pitjor dia per comprar llibres, perquè és el dia que els trilers del ram proven sense escrúpols de fer-te passar bou per bèstia grossa. Queden ben lluny els anys de la meva adolescència, quan el pare em duia per Sant Jordi L’Odissea, en versió de Carles Riba, publicada a l’editorial Alpha una quinzena d’anys abans, i el llibre es quedava a la meva biblioteca com un tresor per a tota la vida.
Així i tot, em nego a deixar de celebrar el símbol esperançador del llibre, en una diada com la d’avui, i per això darrerament m’he acostumat a comprar els llibres per als que estimo en una llibreria de vell. Allà estic segur d’esquivar els cants de sirena que arriben dels altaveus de la gran farsa, i alhora tinc moltes més probabilitats d’ensopegar llibres ben acabats, i de bon agafar i amanyagar, tal com es feien quan es pretenia que aquests objectes duressin anys i panys.
Diuen els savis que Sant Jordi en realitat no va existir mai. Devia ser, doncs, una armadura buida, com la de l’inoblidable cavaller inexistent d’Italo Calvino. Inexistent i tot, però, Sant Jordi va cobrar fama per haver mort coratjosament una Aranya monstruosa que es volia cruspir una princesa oriental que, naturalment, devia ser un encant de criatura. Es veu que, amb els segles, l’hereva d’aquella Aranya, rancuniosa i despietada, s’ha adonat de la ridícula feblesa d’una armadura buida i sembla d’allò més decidida a prendre revenja del quixotesc cavaller del cavall blanc.
Que cadascú esculli el conte que més li agradi. Que cadascú triï la diada que més li agradi. I que cadascú miri de ser feliç amb les seves eleccions.

Miquel Desclot
Granollers, 23 d'abril del 2011