Via lliure als granollerins més joves (III). La cultura

Roca Umbert en una imatge del 2006. La Fàbrica de les Arts ja és tota una realitat!

Segueixo en el meu intent de valorar el potencial del jovent a Granollers. Després d'aventurar-me en l'àmbit de la política, intentaré fer un esforç per explicar com la joventut també es visualitza en el món de la cultura a la nostra ciutat.
La creativitat és una component escencial de tota persona,i el seu desenvolupament és fonamental en tota política educativa. I al nostre país -i Granollers no n'és l'excepció- fa anys que, amb més o menys encert i recursos, des de les escoles s'esforcen a complementar el creixement dels més petits amb una visió de la persona humana on la cultura hi juga un rol fonamental. Com veureu a continuació -i em quedo molt curt amb el meu repàs- l'explossió de creativitat que comença a haver-hi a la ciutat -i en el conjunt de la comarca encara més- és prou satisfactòria. Només cal que hi enfoquem l'objectiu.
En faré un petit repàs, i espero que en vegem el got mig ple. ...


Si comencem per les lletres -un dels grans buits històrics de la ciutat, tot i la generació d'en Jordi, l'Eulàlia, en Santi, les Carmes, la Rosa, la Núria o la Pruden-,  podem estar d'enhorabona per una sèrie de joves que estan despuntant cada cop més. Des de l'Esteve Plantada (1979), poeta que ja s'atreveix amb el paper d'editor. Seguint per l'èxit de l'Albert Forns (1982), ex-bombarder amb embut que ara persegueix l'Albert Serra i ens té una segona novel·la a punt. O els contes de l'Alba Dedéu (1984), entre el Vallès i Nova York, des d'on ha fet realitat el somni de traduir clàssics al català, amb un nivell excepcional. (I podria parlar també del talent de veïns de la comarca, com l'Anna, la Marina, en Lluís, la Nuria, ... Però això són figues d'un altre paner).
Amb el revifar de l'Alpina i un gran gruix de lectors, la cosa comença a agafar empenta. En això, val a dir que els equips de les Biblioteques de la ciutat hi tenen prou a veure -amb l'Anna Mas fent bullir l'olla de llibres, per exemple. I que les llibreries -amb La Gralla al capdavant, però amb unes quantes més de petits que encara sobreviuen- hi juguen un bon paper des de ja fa molts anys. (Per edat, em tocaria ressaltar la tasca de la Fe Fernandez (1975) a l'Espolsada de Les Franqueses, adoptant lectors i contagiant-los l'hàbit de llegir. I és que, a banda dels autors, els sistema literari -creació, producció, venda i foment de la lectura- s'ha anat aixamplant i guanyant muscle, ...

En Joan Vidal rebent el relleu de les filles del mestre Ruera

I amb la música no ens quedem pas enrera. Els mestres Ruera i Riera podrien estar ben cofois de com ha anat evolucionant el pòsit que ells van sembrar a l'Escola municipal de música. I els Arimany i Massó també poden presumir de deixebles que els segueixen les passes.
En Joan Vidal (1984) és l'aposta rigorosa per la música clàssica de primer nivell; el relleu natural del mestre Ruera compositor. Oferint-nos una música que enllaça Ligeti i Shostakóvich amb el jazz més actual.
I pel Conservatori també hi va passant gent jove que ja va deixant emprempta per on el deixen tocar. Em ve al cap gent com en Gabriel Amargant (1986), iniciat al clarinet amb en Carles Riera, o la Laia Saperas (1985) amb els seus projectes de dones músics i d'orquestres de Veneçuela.
I fruit del treball de molts anys, en el camp del jazz, la història va posant les coses a lloc. I és que com a resposta dels pics a la pedra d'en Joan Bretxa i en Lluís Sitjes, l'escola del Casino, amb els mestres Sanmartí i Ventura, encapçalant una proposta que els joves s'empassen amb una facilitat envejable. Una tradició granollerina que ve de l'època de la República, i que setmanalment ens acosta aquesta música a la ciutat. Els segueixen gent com en Francesc Vidal (..)i l'Albert Marquès (1986) fent les Amèriques des de Nova York, o en Dimas Corbera (1975)  i l'Alfons Bertran (..), creant ponts de ritmes improvitzats des dels Pirineus.
I no només amb els instruments es fan sentir els granollerins. Amb la veu, a primera línia, i ja consolidada, la dama Ivette Nadal (1988), que ens va omplint de cançons els escenaris del país a passes d'elefant.
I és que Granollers té ganes de cantar. Si no, pregunteu-ho als germans Vila i tota la colla dels Amics de la Unió. A la llista dels que no han fet quaranta anys, hi incorporo en Joan Vila (1975) i en David Gómez (1978), pianistes, compositors i directors de coral, com podria posar qualsevol dels joves que hi ha en el conjunt dels cors. (Ep, i aquí no parlo del Cor Infantil, la perla musical de la ciutat!). Els Amics de la Unió són una veritable escola de formació musical i personal, generadora també d'esperança en el futur cultural de la ciutat.
El sistema musical també va guanyant força amb gent jove. Així, la Txu Morillas (1975), provinent del món del teatre, amb l'Àlex Falcó estan intentant cobrir un dels buits més evidents de Granollers: una sala de concerts que doni suport als joves músics locals. I la Nau B1 va fent forat a Roca Umbert. I en el camp de la gestió musical, a banda de l'Oriol Padró (1976), a qui li encanta la seva feina de gestionar els Amics de la Unió, cal no perdre de vista l'activitat de la Violeta Amargant (1983), gestionant la música als Pirineus o bé movent planters de joves músics de la ciutat. I és que la gestió cultural s'ha de fer amb coneixement de causa, com és el seu cas.
I el cercle es tanca amb la gent que comunica la música, que l'explica amb passió, tal i com la sent. Aquest és el cas de la Núria Maynou (1988).

Si parlem de dansa, més enllà de l'escola de l'Esbart Dansaire o de l'Àgueda, cal parlar amb força de joves que fan carrera. Per això, no puc deixar de fixar-me en un ballarí en majúscules, l'Albert Garrell (..), que volta pels escenaris d'Alemanya, Holanda i els Estats Units. I molta més gent que es mou pels escenaris ballant, com la Meritxell Mur (1985).

Escultura de l'Àlex Santafé per Sant Jordi del 2012

Les arts plàstiques, en totes les seves variants, també mostren allò que en diuen brots verds. El disposar del batxillerat artístic a l'Institut Celestí Bellera, a més, suposa un fluïd constant de joves a la pedrera del món de l'art que, amb el temps, encara farà créixer més la plantilla. Els Benito, Uclés i Viaplana del futur van guanyant espais que es consoliden -més lentament del que caldria desitjar, és clar- i van fent forat. I Roca Umbert ha suposat també una font d'encàrrecs i protecció prou envejable en èpoques de sequera. Així doncs, més enllà de grafitar parets (amb en Marco González (1978) i l'Aryz voltant encara per la comarca), en ressalto algun, essent conscient que me'n deixo molts al calaix.. Puc parlar de gent com l'Álex Santafe (1984), l'Arnau Bellavista (..) i en Pau Farell (1983), artistes que, si surten més de Roca Umbert per anar a conèixer món, segur que arribaran ben lluny. I també resulten interessants les experiències de gent com en Pol Aumedes (1978), sumant música, teatre i fang. I és que la combinació de disciplines cada cop és més a l'ordre del dia. I cal afegir també a gent que pretén explicar l'art, com la Glòria Fusté (..) des del Museu de la ciutat, per exemple. I completar-ho amb aquells que en fan una difusió més professional, com en Robert Botey, que des de la Xina gestiona la imatge de la galeria de casa com si res, mostrant-nos altres de les capacitats que requeriran els gestors del futur: saber moure's, sigui pel món o per internet.
I sóc conscient aquí també que me'n deixo bastants d'aquells que compaginen la seva vena artística amb altres disciplines, com per exemple tot allò que té a veure amb el disseny. I aquí posaria gent com la Núria Vila (1982).

En el camp de l'audiovisual tampoc podem dir que ens estem quedant enrera. Ara que en Balter Gallart ha portat el primer Gaudi cap a Granollers -i la Neus Ballús quatre més cap al Vallès!-, cal tenir present que tants anys de cine-club de l'AC també fan forat entre uns joves on allò que entra per la imatge els és més senzill i en dominen el llenguatge. En cito algun exemples, com ara la Berta Diumaró (1985), de l'escola de l'ESCAC però amb tradició familiar per estimar la càmara, i que proposa documentals amb molt de sentit. I la Carla Roda (..), des de Montreal o Biarritz, que segueix muntant imatges a tort i a dret, seguint també la tradició familiar d'explicar històries. I n'hi haurien també d'altres (Riobó, ...) provinents de l'escola de la televisió local (tot i que això ja surtirà en el post dedicat al periodisme). Tot i que també cal parlar dels que s'han buscat la vida anant més lluny, com l'Aleix Salvans (1988), per aprendre a escriure guions voltant pel nord del continent.
En canvi, la fotografia -just quan en Joan Fontcuberta ocupa també Roca Umbert, l'Arian Botey s'enlaira pels cels i en Jordi Ribó es dedica a fer Mitja- també hauria de tornar a amplicar el seu camp d'acció, més enllà del Ralli fotogràfic.

Pel que fa al món del teatre, les veritables escoles les trobem a l'entorn del Teatre de Ponent i del Centre Cultural, amb tot d'entitats amaters -que van d'Els Pastorets a Sogtulak- que han permès que la ciutat fes passes de gegant. Mentrestant, el Teatre Auditori serveix com a espai per a la consagració dels actors i actrius, com el pas de l'equador de tota carrera jove.
D'entre els que ja no són de la primerea volada, segurament en Pau Miró (1974), al llindar de la quarentena!, és dels granollerins que ja fa temps que van sols pel món, estrenant obres -escrites i o dirigides per ell!- per mig continent. En Bertus Companyó (..) no ha parat de fer de les seves, tampoc, I la Maria Manau (..) i la Marta G. Otín (..) continuen donant-nos dosis d'arsènic pel teatre, descentrarlitzant cap al Celestí Bellera i Roca Umbert la formació (amb resultats molt esperançadors, per cert). Mentrestant, i fent les espanyes, segint les passes d'en David Janer, en Dani Mateo (1979), que va iniciar-se monologant a Ponent, encara és a temps de demostrar que darrera d'un comic de televisió hi té una veritable ànima d'artista.

I en una ciutat com Granollers tampoc cal deixar de banda el patrimoni. Amb la Porxada contemplant-nos als quatre vents i les xemeneies apagades que, fora muralla, ensutjaven la ciutat, no podem renunciar a explicar-nos el passat per tal de preparar-nos un futur millor. I, malgrat que l'arqueologia pateix els efectes de la crisi, cal trobar altres motius per mostrar-nos com els avantpassats granollerins se'n van sortir de molt pitjors. Per això, assenyalo gent com en Diego Sola (1988), que explica la història com qui narra contes. O en Francesc Sanchez Mata (1976), que remena arxius com qui fa la Marató. I l'Ester Prat (1977), que intenta fer-nos comprendre el passat de Roca Umbert, per veure si acabem d'entendre com sortir de la crisi sense haver de tancar l'empresa.

Però tot això cal que ho mogui algú. I, a la sala de màquines s'hi troben normalment els gestors culturals. N'assenyalo uns quants de joves (tot i que ja n'he mostrat alguns abans). En Martí Pujadas (1982), que després de passar per l'escola de la Festa Major, va seguir actiu a l'AC. O la Clara Saperas (..) que, des del nord del país, va travessant fronteres com si res. I caldria parlar de l'equip de l'Esquerda (l'Anna Asbert s'enfadarà si la poso, perquè tots ells treballen de forma comunitària). O comentar entitats joves com els Xics, amb en Faust Pagès (1977) presidint la Junta. I el futur que ens espera amb els Blancs i els Blaus no cal ni dir-ho. La capacitat de tirar endavant un col·lectiu humà complex és d'una dificultat suprema. I estem parlant de gent ben jove, a qui la ciutat els encarrega de preparar la festa més grossa. Fixeu-vos que, en altres poblacions on fan festa grossa, precisament els encarregats de portar-la són els més experimentats, el consell de savis de la vila. I aquí, ben al contrari, la confiem als menys bregats, però amb una capacitat de treball i una imaginació impagables. (Justament, allò que en diuen emprenedoria i innovació en el món de l'empresa!). Cito els darrers presidents -l'Aleix Caussa (..) i l'Àlex Gontan (..)-, però tots els que hi han passat serien benvinguts en aquesta proposta.

I estic arribant a la fi del post. Entremig, m'han quedat molts dubtes (especialment, lligats a l'edat: que no m'arribin als quaranta és tot un repte, sobretot per trobar quants anys fa que no s'amaguen els anys!).
I em queden àmbits per resoldre. Per exemple, la moda, on si es vol sobressortir, ja cal que fugis de la ciutat. O els videojocs, on estic segur que joves granollerins comencen a aportar idees, però des d'un racó de casa, devant del seu ordinador. O l'arquitectura, que no té avui un panorama molt agraït per als joves que es volen consolidar en l'ofici.
Tot i amb això, cal seguir de prop gent com la Gemma Corbera (..), amb el seu grup que pretén omplir de color la ciutat. O l'Oriol Guinart (1976), amb les seves propostes de transicionar Granollers, donen idees sobre com s'hauria de plantejar la ciutat del futur, aclarint que la sostenibilitat és una de les potes de la cultura. O l'Andreu Ballús (1982), perquè la filosofia també és cultura i ens explica a nosaltres mateixos.
I és que el món de les idees també impulsa la cultura granollerina.
Espero també les vostres propostes. M'agradaria multiplicar aquest llistat per molt, i poder gaudir de les propostes que la creativitat d'aquests joves ens aporta.
Tot plegat, com veieu, un repàs superficial però prou ampli com per dir que "no estamos tan mal!", que cridaria un president del Barça, i que cal confiar en el planter de l'equip!