dijous, 20 de febrer de 2014

Carme Barbany. Sota les llambordes, un jardí

Un encert la continuació de Camins Creuats, la col·lecció de llibres amb la que l'editorial Alpina  buscar explicar històries granollerines, que es va iniciar amb una narració a quatre mans d'en Lambert Botey i la Berta Ventura,  i que ara segueix amb aquesta proposta de la Carme Barbany.
Un retorn a un passat prou recent -a mitjans dels anys seixanta, ara fa mig segle-, que normalment queda amagat entre les discussions a l'entorn de la Guerra i la primera repressió, i els debats eterns sobre la transició inacabada. Una història d'entretemps, molt adequada per explicar com eren les pors dels que visqueren la post-guerra, i quines eren les esperances i les il·lusions de tota una generació que va néixer ja dins de la foscor, i buscava sovint la llum amb fórmules i fortuna diverses.
Però també un retrat precís de com s'imposa el poder opressor -sigui nacional, social o de gènere- amb prepotència, però també amb subtilesa, fins que acaba fent servir la força.
La Carme excel·leix en el camp de definir els perfils psicològics dels personatges. Sembla, talment, com si a l'institut on treballa, els sentiments dels nois i les noies en fossin la seva matèria prima per ajudar a què es modelin ells mateixos la seva personalitat. De fet, la Carme és una mestra dels sentiments, especialment dels joves, amb les seves frustacions i espectatives. I això queda en evidència al llarg de tota la novel·la on, a partir dels diàlegs i converses, tots i cadascún dels personatges va quedant retratat per dins. Ella sap que els joves de Catalunya tenien ganes de canviar el món que els havien organitzat els seus pares. ... I gairebé se sentien avergonyits de viure a l'Estat espanyol. Si fa o no fa, com els joves d'ara. Estimem els nostres pares, encara que de vegades no els comprenem. I per això, i com és normal, tots els joves tenen ganes de revolució i s'hi preparen.
Però la Carme també domina molt bé el ritme de la història, que comença accelerada, com ho fou la repressió de post-guerra. Segueix amb lentitud i parsimònia, com ho foren tots els anys de dictadura, perquè el passat és pacient: s'espera silenciós, invisible. Tens la temptació de pensar que s'ha esfumat, fins i tot que no ha existit mai, però de cop sorgeix de nou amb una explosió de sol, color, moviment, ... Una maleïda rialla pot fer renéixer els records, d'una manera tan punyent, tan viva, com si d'una esgarrapada al cor es tratés. I s'accelera -i de quina manera- quan s'arriba cap al final de la història, com correspon als esforços del jovent per canviar les coses el maig del 68. Perquè, com bé diu, la venjança se serveix fredaEl període d'incubació de la venjança no té un límit definit.
També és una novel·la de dones, que intenten sobreposar-se al mascle imbècil. (Però és que el pensament neandertalès de la Guàrdia Civil encara perdura avui en dia, a gairebé quaranta anys de la mort del cagaelàstics!).  La història era més complicada del que semblava. Que el passat, quan fa mal, sembla oblidat però va tornant moltes vegades, com tornen les onades.
Però també de dones amb la capacitat per mantenir viu un jardí a les eixides de les cases, a resguard de la grisor de les llambordes. (No cal dir que els records que em resten del jardí de casa els avis, al bell mig del carrer de Corró, ha estat present constantment en el decorat que la novel·la pretén suggerir-nos). I mira que és difícil de treure la primera llamborda!!
I és que l'ambientació de la història és d'allò més acurada. Es mereixeria un Gaudí literari per haver retratat amb pèls i senyals els anys de la seva joventut. Amb un itinerari per carrers, racons i botigues granollerines, fent un plànol detallat del Granollers dels seixanta. A més, el pessic de flaire del passat ens el mostra amb un poti-poti de records, ben variats. I amb un llistat llarg de personatges del moment. Ep! I amb una banda sonora digna de la millor sala de música del moment!
Tot això, amb un llenguatge fresc, que no deixar d'utilitzar totes les expressions de l'època, amb un català molt més ric que el que fan servir els joves d'avui.
No us la perdeu!
...
Com sempre, he subratllat amb groc alguns -no tots, que n'hi ha més- dels elements emblemàtics de la novel·la. I queda clar que n'ha fet una petita viquipèdia granollerina dels seixanta:
Així, quan als espais, hi surten: La Gralla al carrer Museu; el carrr Corró; el Fèmina; la Carretera; can Mayol; el carrer Santa Anna; el Casino; el carrer del Rec; la Torre Pardalera; can Jonc; la plaça del Cuartel; el carrer de Santa Elisabet; La Bohèmia; ca l'Umbert; la Fonda Europa; can Quico; cal Layon; la Porxada; cal Jijonero; can Pous; can Bosch i can Comas; el cafè d'en Met; la plaça de la Muntanya; la plaça de la Corona; el panteó dels Pereanton al cementiri; el Pavelló i les cases barates; el parc del Roger de Flor; l'avinguda Sant Esteve; la Tela; el carrer del Gas; la casa modernista del carrer Bisbe Grivé; can Puig; can Canvia Novel·les; can Carbó; la Biblioteca; can Farnés, can Tirvió, la Lionesa, can Cunillera i Can Puigdomènech; la plaça de Can Sínia; el Jutjats a la plaça de la Corona; la presó, rere l'Església; la Casa Cuartel de la Guardia Civil, al carrer Condestable. ...

L'ambientació d'època fa que s'escolin pels escenaris de la novel·la: en Paul Newman, els Beatles, el Jardin de Infancia i les faldilles de quadres de Gal·les, els entrepans de pa Bimbo, el Balonmano Granollers, les orquestres Selvatana i La Selecció, el tren de la bruixa a la Fira, el látigo i les cadires voladores, el VEGÉ del carrer Indústria, els Globe Trotters, Juanita Banana, la família Telerín, el comediscos, el cau dels Escoltes i les Daines, la Sección Femenina, en Joaquin Soler Serrano, Enid Blyton, Tintín, l'assassinat d'en Martin Luther King, la Santa Espina, el Tribunal de Orden Público, l'Audrey Hepburn, Dos en la carretera, i Pompeu Fabra, Carles Riba, en Franco passant per la carretera, les Comissions Obreres, la vietnamita, l'aigua del Carme, el premi Sant Jordi del moment: El carrer de les camèlies, de la Mercè Rodoreda, les pel·lícules d'en Buñuel, ...

També cal ressenyar la bona colla de granollerins que fan d'actors secundaris: Josep Maria Botey, Ramon Munné, el senyor Casals, en Salvador Casanova, la família Sauri, la Tuni i en Frederic, la Pilar de la Gralla, en Sala, en Cardús, la Maria Tintó, en Casanova, en Verde, en Joan Camps, la Montse, ... en Gual Permanent, ... Així com entitats, com l'Agrupació saranista, les JAC i les JOC, l'Associació Cultural, el Club de Jazz, la Comunitat Cristiana, els Escoltes i les Daines, ...

I, ja ho he dit, una excel·lent banda sonora: Scot Mckenzie, Los Brincos, Ojos verdes, Sandie Shaw, Paraules d'amor, Bob Dylan, Bella Ciao, Ella Fitzgerad, Sweet Georgia BrownNights in white satin, dels Moody Blues, Los chicos con las chicas, dels Bravos, A whiter shade of pale, La chica yé yé, en Carlos Gardel, en Raimon, amb Diguem no; en Brassens; en Moustaki; en Paco Ibañez, amb La mauvaise réputation; Maria del Mar Bonet, amb Què volen aquesta gent. Cançons que marquen una època!

I d'expressions n'he recollit també alguna: com una calàndria; pagar penyora; no s'atura pas el món per això; parlar clar; fer mala ganya; dir fava!


No puc estar-me, tampoc, de criticar el format i la impressió de la col·lecció. Lletra prou petita per a la gent gran, i un tamany que crec que espesseja i més aviat dificulta la lectura. Un detall mínim, però, enfront de les virtuts d'un llibre que marcarà l'imaginari granollerí de la nostra història.