L'adéu a la Montserrat Abelló

Ens ha deixat, als 96 anys, la Montserrat Abelló, una de les grans poetesses de la nostra cultura. (I escrivint això ja se m'escapa que en el llistat de les dones que s'han dedicat a la poesia i que els tenim de referents no n'hi ha pas gaires, símptoma d'un problema cultural evident!). Per a molts, era ben desconeguda, gairebé fins que se li va concedir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (la tercera dona que el rebia!, un altre símptoma del desequilibri de gènere de la nostra societat).
Traductora durant molt anys -de poetes angleses al català, per exemple, i de poetes catalanes a l'anglès- la seva poesia traspua també aquest feminisme explícit, tant per la tria de les traduccions, com per les preocupacions i el compromís que expressaven els seus poemes. A més, un gust pel detall de la paraula, i la sobrietat -potser fruit del patiment per l'exili- defineixen un estil poètic ben particular.

He d'agrair a la gent de l'Esquerda que, amb els seus Versos Lliures ens oferissin la seva presència a la Casa de Cultura Sant Francesc, lluny d'honors institucionals, per primera vegada a Granollers, l'any 2012. I que li dediqués a la Núria "aquests poemes sobre la "vida" amb els meus millors desitjos" del seu darrer llibre, El fred íntim del silenci. Un recull de poemes de comiat, d'una dona que va viure plenament la vida, plena d'entrebancs, amb anys d'exili a França, Anglaterra i Xile, i que escrivia, precisament, perquè estimava la vida per, així, fer-la seva moltes vegades. Res millor que llegir-ne un dels seus darrers poemes, com un adéu de retrobada.



SERÀ POTSER NOMÉS

Serà potser només 
en el darrer moment 
en què tanquis 
els ulls per sempre

que et serà donat 
conèixer aquest únic 
secret per força 
tan senzill 

com quan 
al bat del sol 
es desclou 
una flor.