Via lliure als granollerins més joves (IV): la Ciència

La fotografia correspon a la Cynthia cardui, la papallona migradora, estudiada pel Museu de Ciències Naturals de La Tela 

La següent etapa d'aquest recorregut per la joventut granollerina no és tan senzilla. Després de parlar de la política i la cultura, on -encara que a ells els sembla que surten poc- els mitjans de comunicació en parlen prou sovint, endinsar-se en el món de la ciència suposa passar a un llistó més alt. I és que ja costa trobar científics -de qualsevol- edat en les notícies del dia a dia, imagineu-vos el que m'ha costat trobar joves que facin recerca!
Només els grans èxits són reconeguts, i les petites recerques no semblen tenir el glamur requerit per sortir a les portades dels mitjans. A més, moltes de les propostes innovadores que es generen -sobretot, des del punt de vista empresarial- és difícil que siguin reconegudes de bon principi.
Per començar, cal dir que sembla ser que a Granollers s'hi fa recerca; poca, però n'hi ha. Però està tan oculta que no es veu per enlloc. Hi ha, doncs, un problema real de difusió del coneixement. La ciència no arriba, o arriba ben poc. Els mitjans se'n fan poc ressò, i a vegades a un nivell que dificulta la comprensió de la majoria. A més, i amb comptades excepcions, sembla que la recerca és universal, i difícilment es pot geolocalitzar en un mapa. Per això, costa molt informar de l'activitat de científics granollerins -normalment treballant a fora- o de recerques fetes a la ciutat. ...(continua)

Tot i que no som ciutat universitària, a Granollers hi tenim grans institucions que hi treballen. Per començar, des del Museu de Ciències Naturals - La Tela, on tot un conjunt de joves entusiastes de la natura liderats per en Toni, han aconseguit posar la ciutat en el mapa mundial de la natura de petit tamany. Amb mesura, doncs, l'equip d'en Toni, en Carles -amb els rat-penats- i en Constantí -amb les papallones- treballa connectat a mig món. Aprofitant tots els contactes possibles d'universitats i grups ecologistes d'arreu, des de Granollers s'expliquen els avantatges per a la diversitat ecològica que representen els quiròpters, lepidòpters, petits mamífers i amfibis i els petits mamífers. Precisament per diversificar, i al costat de la colla de biòlegs aprenents dels animals petits que resulten d'aquest seguit d'iniciatives, deixeu-me ressaltar una biòloga jove poc coneguda, la Meritxell Maymó, que ha crescut acompanyada per la gent de La Tela tot vigilant les orquídies del Montseny. Així, el Museu no només es posa l'objectiu en la fauna, sinó que la botànica també és una de les principals raons de ser d'una institució singular en el conjunt del país. (No us perdeu, per cert, el nou planetari: de Granollers a l'hiperespai, passant per La Tela!).
No és tan coneguda, però, la recerca que es fa des de l'Hospital de Granollers, que participa en projectes diversos de recerca i d'innovació en l'àmbit de la salut. Com sempre, els diversos projectes de recerca són dirigits, però, per gent experimentada. Els joves poden participar-hi a partir de processos de selecció lents i complexes.
I, a banda de projectes puntuals concrets, la recerca pública a la ciutat s'acaba en aquest punt. La manca d'institucions de nivell nacional o internacional fa que no tinguem espais on desenvolupar activitat científica. Una mancança a la que la ciutat hauria d'intentar posar-hi remei.
A més, els itineraris que han de seguir els investigadors en institucions públiques com la universitat -per tal d'assolir el seu doctorat, publicar les recerques, guanyar places que els donin estabilitat, ...- són llargs i complexes, fent molt difícil assolir èxits i que aquests siguin reconeguts.
Per això, la majoria dels joves investigadors es mou per l'estranger. Perquè, a més d'augmentar la valoració del seu curriculum, moltes vegades no tenen més remei que buscar-se la vida! Aquí venen alguns exemples. L'Oleguer Plana, matemàtic-estadístic investigant epidemiologia a Dinamarca. En Pere Masjuan (1982), que passeja la física nuclear per terres germàniques i austríaques. O en Bernat Corominas (1976), actualment a Viena, analitzant sistemes complexos. O en Lluís Galbany (1983), admirant els astres des de Xile (i aprenent mapudungun, després de demostrar que es pot fer ciència també en lapao i en valencià!). I si en Lluís mira cap a l'infinit amb telescopi, la doctora Ona Illa observa en sentit contrari, des dels microscopis del clúster de la nanotecnolgia.
I també hauriém d'afegir la gent que es mou pel sentit de l'oïda, i que han fet de la tecnologia del so -de la música- el seu camp d'investigació, tot i que només era un hobby de partida. Així, en Frederic Font, amb el seu Theremin Midi , un software innovador capaç d'aplicar-se a tota mena d'instruments musicals electrònics. I l'Oriol Nieto, des de Nova York, amb el seu AirSnyth, o amb les seves lliçons cridaneres (el seu famós Ultimate Screaming Lesson)
Però també les ciències socials van fent forat. Ja he parlat, per exemple, de la Laia Balcells, que fa que la política pugui semblar una ciència, perquè li apassionen els paisatges humans. I la història també és un altre camp de ciència, amb una tradició ben granollerina. Així, els doctors Garriga, Dantí i Planas també tenen deixebles a casa nostra, com per exemple, en Diego Sola, que remena arxius per treure l'entrellat de la història moderna. O en Pere Bescós i Prat, que es planta al bell mig de Boston per estudiar la Grècia clàssica.
En un altre post -el de l'economia- parlaré d'alguns joves que dediquen els seus esforços de recerca a desenvolupar i aplicar la ciència en forma productiva. Sobretot, des de l'àmbit de l'enginyeria, hi ha força joves que enfoquen la seva capacitat creativa a convertir-la en productes tangibles. La recerca que es fa a les empreses, majoritàriament en forma d'innovació, queda del tot amagada. La resolució de problemes i la seva conversió en "productes", a partir de les patents industrials, és una pràctica ben habitual en sectors com el químic o el farmacèutic, que al Vallès estan en plena expansió, amb equips de joves investigadors, que queden, però, totalment anònims dins les grans corporacions empresarials.
Tot i els pocs noms que em surten en aquesta llista, però, com aquests joves n'hi ha molts i molts més, que no tenen més remei que buscar-se la vida per on poden, per aquests mons de Déu, perquè des d'aquí no som capaços de generar espais de confiança per a joves científics. Gairebé com la papallona Cynthia que il·lustra aquest post, han d'emigrar a països on la ciència és considerat un dels actius més preuats i la gent creativa hi troben el seu espai.
I si en coneixeu algun més, si us plau, feu-me'n arribar noms, que m'agradaria estar-ne al corrent!