Les tres darreres simfonies de Mozart, per l'OCGr

Andre Marcon dirigint un assaig amb l'OCGr

Un bon concert de l'Orquestra de Cambra de Granollers, sota la direcció d'Andrea Marcon, el que vàrem poder escoltar el cap de setmana, amb un programa centrat en les tres darreres simfonies de Mozart.
Aquest director italià és l'actual director artístic de l'Orquestra Ciudad de Granada (l'altre OCGr, amb la que hi havia col·laborat molt en Carles Riera), i tot un autèntic especialista en Mozart. Intèrpret de l'orgue i el clavicèmbal, disposa d'un currículum impressionant, especialitzat en música antiga, i amb una trajectòria com a conductor que l'ha portat a dirigir les més grans orquestres i en els escenaris més importants de tot Europa, des de Venècia, on resideix. (I on va haver de tornar a mig assajos, per problemes familiars!).
El programa era poc corrent. Normalment, aquestes tres simfonies de Wolfgang Amadeus Mozart, la 39, la 40 i la 41, es toquen per separat (potser dues de cop), completades per altres obres de l'època. Poques vegades s'ofereixen totes tres plegades. Però hi ha un motiu prou rellevant, que els dóna unitat. Tal i com ens va explicar Xavier Chavarria a la interessantíssima xerrada prèvia al concert, la importància d'emmarcar una obra en el seu moment just, històric i vital, del compositor i de les idees que en aquells moments impulsaven el coneixement artístic, ens permet definir aquestes obres com l'avant-sala del romanticisme que s'acostava a marxes forçades.
Així, tres anys abans de morir, Mozart composa les tres darreres simfonies en set setmanes intenses. Entremig, la mort de la seva filla acabada de néixer. Amb una Viena que més aviat començava a perdre-li el respecte i l'admiració - a diferència de Praga, on l'adoraven cada cop més. Ple de deutes fins el coll i demanant favors als seus amics -massons. I amb les idees que portarien la Revolució Francesa poc després.
La imatge més encertada que volgué compartir amb nosaltres: la de l'ampolla llançada al mar, amb tres obres a dins que ell no arribaria a escoltar mai, i que assenyalen un canvi -esperançat- d'època. Per això, Chavarría proposa la lectura -o l'escolta- de les tres obres en el context polític i social del moment, amb un Mozart implicat en la massoneria, i dos anys abans de la Revolució que canviaria els paradigmes de les relacions de poder entre les persones. (És simptomàtic que cert públic aristòcrata s'aburrís amb les obres del compositor i no les comprengués, mentre la gent del carrer les adorava). Per això, considera les tres darreres simfonies -la 39, alegre i plena d'esperança vital; la 40, dramàtica, intimista, de lluita interior; la 41, de joia, per un nou ordre mundial i musical que arribaria poc després- com aquest moment clau del simfonisme, potser el moment més culminant i madur del geni de Mozart, al final de la seva vida (tot i que ell, com és natural, d'això no n'era conscient). I precursor de l'esperit que, poc després, arrancaria Beethoven amb la seva simfonia Heroica, molt més proper al primer romanticisme que no pas al clacissime que representava.
La versió proposada pel director era plena de força, i remarcava tot de matisos que la convertien en efectista. Per mi, brillant la simfonia 41, amb una menció especial als vents de fusta (clarinets i fagots).
Un altre gran avenç de l'Orquestra, seguint la tradició de convidar directors a dirigir el seu programa. I que va evidenciant dia a dia el seu creixement, incorporant també gent jove, que encara està acabant els seus estudis, i mostrant la intensitat de la pedrera musical de la comarca. ...
Fonts de les notes per al post:

Andrea Marcon
Andrea Marcon va néixer a Treviso el 1963. Va iniciar els seus estudis musicals amb Vanni Ussardi diplomant en orgue i clavicèmbal. El 1983 es trasllada a Basiliea, on obté el diploma en Música Antiga. El 1985 guanya el Concurs Internacional de Bruges, el Concurs d'orgue "Paul Hofhaimer" a Innsbruck l'any següent i el 1991 el Concurs de Clave de Bologna.
Desenvolupa una intensa activitat concertística en els més prestigiosos festivals i auditoris europeus com a director i com a solista. Té en el seu haver més de 50 gravacions en CD com a director i com a solista d'orgue i clave, comptant amb nombrosos premis: Premi Internazionale del Disc Vivaldi per la Musica Antica Italiana (Fundació Cini de Venècia), Diapason d'Or, cinc vegades ha obtingut el Preis der Deutschen Schallplatten Kritik, l'ECHO Preis de la crítica alemanya, premi EDISON de la crítica holandesa, el premi de la crítica espanyola "Premis Lírics Teatro Campoamor" per la millor direcció musical del temporada d'òpera 2009/10 (Ariodante), entre d'altres.
El 1997 va fundar la Venice Baroque Orchestra amb la qual va iniciar com a director una intensa activitat concertística tant a Europa com als Estats Units, Canadà i Japó, i al costat de la qual ha actuat en els Proms del Royal Albert Hall i al Barbican de Londres, Konzerthaus Berlín, Concertgebouw Amsterdam, Théâtre des Champs Elysées i Théâtre Châtelet de París, Konzerthaus i Musikverein de Viena, Tonhalle de Zuric, Opera City Hall i Kyoi Hall a Tòquio, Izumi Hall a Osaka, Carnegie Hall i Alice Tully Hall - Lincoln Center de nova York, Kennedy Terrace Washington, etc., dirigint les estrenes d'òperes barroques com L'Orione, de Francesco Cavalli; Siroe, de Georg F. Händel; Tito Manlio i Atenaide, d'Antonio Vivaldi; L'Olimpiade, de Domenico Cimarosa i de Baldassarre Galoppi; també les serenates Il Trionfo della Poesia i della Musica, La morte di Adone, de Benedetto Marcello, i Il Vespro di Natale, de Claudio Monteverdi.
El 1999 va signar al costat de la Venice Baroque Orchestra un contracte en exclusiva per a la discogràfica Sony Classical. Des de 2004 grava amb aquesta i amb La Cetra Barockorcherter Basel per Deutsche Grammophon.
Ha compartit importants experiències professionals, concerts i enregistraments amb prestigiosos artistes com Giuliano Carmignola, Viktoria Mullova, Katia i Marielle Labèque, Anner Bylsma, Magdalena Kozená, Cecilia Bartoli, Andreas Scholl, Angelika Kirschlager, Patricia Petibon, Simone Kermes, etc.
Com a director convidat ha dirigit algunes de les millors formacions del món: Orquestra Simfònica de la Ràdio WDR de Colònia, HR de Frankfurt, NDR de Hannover, RSN de Berlín, Kammer Akademie de Potsdam, Oriol Ensemble de Berlín, Orchesta Simfònica de la ràdio Holandesa, Orquestra Simfònica de Lucerna, Orquestra de Cambra de Ginebra, Mahler Chamber Orchestra, Bremer Philarmoniker, Essen Philarmoniker, entre d'altres, així com les dels teatres de l'Òpera de Frankfurt, Los Angeles, Basilea, etc. Durant la present temporada, convidat per Sir Simon Rattle, debutarà amb la Berliner Philarmoniker.
Andrea Marcon també desenvolupa una intensa i activa tasca pedagògica tant en seminaris com en cursos de perfeccionament per tot Europa: Hèlsinki, Hamburg, Lubecck, Amsterdam, Malmö, Karlsruhe, Copenhaguen, Royal College of Organists de Londres, Universitat de Göteborg i Birmingham. Ha format part de jurats en concursos internacionals celebrats a Norimberg, Tolosa, Alkmaar, Bruges, Tòquio, Hamburg (NDR) i Dublín.
Actualment és professor a la Schola Cantorum Basiliensis (Suïssa) i al Mozarteum de Salzburg (Àustria).


El País Últimas sinfonías de Mozart (19/08/2044)

Aquell estiu de 1788, aclaparat per dificultats econòmiques que es mantindrien fins al final dels seus dies, Mozart (1756-1791) va escriure en només 10 setmanes les seves tres últimes simfonies. Tenia 32 anys i vivia a Viena. S'havia alliberat de l'afectivament asfixiant pressió paterna i de la de l'arquebisbe de Salzburg. A més tenia bons músics per interpretar les seves obres; però l'escassetat d'ingressos econòmics era summament preocupant i la circumstància que només s'apuntés un subscriptor, el baró Van Swieten, a la seva temporada de concerts 1788-1789 encenia totes les alarmes vermelles.
L'escriptor, historiador i flautista Gabriel Jackson ha assenyalat la influència parcial de la guerra contra Turquia entre 1788 i 1790 per explicar aquest retrocés econòmic, sobretot des del començament de les operacions militars. "Molts dels seus mecenes havien sortit de Viena tornant a les seves propietats habituals o bé havien anat al capdavant com a oficials. Però seguia havent-hi un nombre reduït de concerts i de representacions d'òpera", comenta Jackson a Mozart, vida y ficción ( Ediciones Universidad de Salamanca, 2003). La veritat és que el públic vienès va donar l'esquena al compositor i entre les raons o desraons més fiables d'aquesta actitud col·lectiva hi ha la de la regressió conservadora d'aquest públic en un moment en què la música de Mozart volava alt en creativitat i innovació. La creació de les tres últimes simfonies, datades entre el 26 de juny i el 10 d'agost de 1788, podria entrar sense excessius objeccions pel que Stefan Zweig diu "moments estel·lars de la humanitat" . Dues d'elles, la 40 i la 41 , estan contingudes en el llibre - disc que es distribueix demà amb l'exemplar d'EL PAÍS al preu de 2,95 euros.

La simfonia 40 en Sol menor (K 550), una tonalitat mozartiana molt peculiar, associada a la malenconia, a la fragilitat dels sentiments, al dolor. Mozart la utilitza en àries tan emotives com la de Pamina a La flauta màgica o la de Constança en El rapte del serrall, i també en el quintet de cordes K 516. La simfonia 40 és potser la més "operística" de l'autor, potser la més sensible. L'escriptor Manuel Vicent la va utilitzar com a defensa dels valors d'una generació davant certs aspectes poc respectuosos de la següent en un memorable article publicat a Triumfo titulat, gens casualment, No posis les teves brutes mans sobre Mozart (a EL PAÍS Vicent va escriure més recentment una columna així mateix memorable sobre la música de Bruckner i els immigrants de l'Est que serveixen com a empleats domèstics a les zones acomodades de Madrid). A Mozart, en efecte, cal presentar-se amb les mans netes. Fonamentalment perquè la seva música és sempre un lloc de trobada i consolació, i en ella batega a borbolls que s'entén per "factor humà". 
L'última simfonia, la 41 en do major (K 551), és una obra de síntesi, i hi conviuen referències de tot tipus del que, fins aquell moment, escrit pel compositor, des de troballes formals fins cites més o menys sentimentals. Es denomina de vegades, inadequadament, Júpiter, per la seva grandesa o per la seva longitud. Les dues últimes simfonies estan compostes, per situar-nos, després de les estrenes de Les noces de Fígaro i Don Giovanni i abans dels de Così fan tutte i La flauta màgica, i suposen, gairebé obvi és dir-ho, la màxima aportació de Mozart al terreny orquestral.

La música de Mozart és transparent. La música de Mozart posseeix frescor. La música de Mozart desprèn humanitat. El clavecinista i director d'orquestra d'aquesta gravació, Jos van Immerseel, va néixer a Anvers i va fundar el 1987 el grup Anima Eterna, potser parodiant el seu propi cognom (Ànima eterna, en efecte). Des de 2002 el grup està associat al Concertgebouw de Bruges i grava amb el segell francès Zigzag Territoires. Abans d'això, Immerseel i els seus van deixar més d'una desena de discos dedicats a Mozart en el segell holandès Channel Classics. Interpreten amb instruments originals o amb versions modernes dels mateixos. Parteixen d'edicions crítiques i tracten de descobrir els aspectes més fidels a les obres d'origen gràcies a l'elaboració del so, l'articulació i el fraseig. El seu repertori no es limita a Mozart i s'estén des de Bach fins al segle XIX inclusivament. 
El filòsof i assagista Rafael Argullol escriu l'article introductori del llibre - disc. Argullol viu de prop Mozart i fins i tot ha escrit el text poètic que reemplaça als diàlegs de La flauta màgica en la versió de La Fura dels Baus, que es va estrenar a la Jahrhunderthalle de Bochum, a la Triennal del Ruhr, fa un any, i que durant aquesta temporada visitarà l'Òpera de París i el Teatro Real de Madrid. El registre original de les últimes simfonies de Mozart d'Anima Eterna va sortir al mercat el 2003.

Bloc Apreciación musical - Encuentros con la música

S'ha especulat molt sobre la raó per la qual Mozart va compondre les que serien les seves tres últimes simfonies l'estiu de 1788. Donat el seu sentit pràctic i la seva "més que aguda" necessitat de diners en aquell moment, l'explicació menys probable és que les escrivís arran d'un simple impuls interior, sense cap interpretació en públic a la vista.

El més probable és que les tres simfonies estiguessin destinades a una sèrie de concerts per subscripció que Mozart esperava produir aquest estiu. Però, lamentablement, la popularitat de Mozart a Viena com a virtuós pianístic s'estava esgotant i només es donar un concert, però, una o més d'aquestes simfonies van poder haver estat interpretades durant la seva gira per Alemanya, l'any següent.

Una altra possibilitat, menys versemblant, és que les simfonies estiguessin destinades a una visita a Londres que Mozart tenia prevista pel 1788, que mai va arribar a realitzar-se.

Un aspecte notable de les esmentades simfonies és la seva varietat d'estil i atmosfera, des de la serenitat de la núm. 39 en Mi bemoll (KV 543), passant per l'apassionada intensitat de la núm. 40 en Sol menor (KV 550), fins l'esplendor de la núm. 41 en Do major. Aquesta darrera s'inicia amb un aire habitual en la tradició de les simfonies cerimonials en Do major, amb brillants intervencions de trompetes i timbals. No obstant això, aquesta aparent formalitat exterior es veu contrastada immediatament per una dolça frase lírica de les cordes, una oposició que domina tot el primer moviment. La grandesa és agitada, constantment soscavada per moments d'intimitat, drama, o humor subversiu ...

D'altra banda, la inquietud també marca l'Andante, on trompetes i timbals es silencien i les cordes sonen en sordina. Un fraseig irregular, les modulacions en claus remotes i dissonàncies cromàtiques inquietants contribueixen a donar un univers de complexes emocions que amb prou feines podria presagiar a les innocents frases de l' inici del moviment.

El tempo del Menuetto i el trio és el de la tradicional dansa cortesana, però el dens caràcter de la música resolt amb discrets passatges contrapuntístics els eleva molt més enllà del simple caràcter d'una dansa de cort.

El final és el punt culminant de l'amor de Mozart pel contrapunt: en ell combina l'energia i el "momentum" d'un allegro de sonata amb els més intricats recursos contrapuntístics. Els cinc temes que conté (alguns insinuats al principi de la simfonia) apareixen en diferents formes, i la coda acaba en una sorprenent combinació de tots ells, un final gloriós per a la producció simfònica de Mozart.

No se sap amb certesa qui li va donar a aquesta simfonia el nom de Júpiter; potser va ser Johann Peter Salomon, el violinista i empresari que va convidar Haydn a Londres els anys 1790. És un estrany cas d'adequat sobrenom musical, perquè l'última simfonia de Mozart té alguna cosa astronòmic en la seva perfecció.