L'adéu a l'Enric Pey

Aquest és el meu darrer adéu al Senyor Pey, així, en majúscules, que és com el coneixíem tots. L'Enric Pey i Rufí era, per tot Granollers, el Senyor Pey.
Tot i que baixet, sempre anava amb el cap ben alt, elegant, amb vestit, gorra i encorbatat, i amb una bossa penjada, amb els escuts del Barça i d'Esquerra. Probablement, el darrer cop que el vàreu veure era en algun dels molts actes que es fan a la ciutat, o passejant carretera amunt i avall. I en diades solemnes, com l'Onze de Setembre –o el dia abans, que és quan commemorem a Granollers la Diada-, l'havíeu vist acompanyat de la seva senyera estelada. (Precisament, la del Cant de la Senyera, que ha obert el seu comiat).
També molts de vosaltres potser havíeu estat receptors d'unes llibretes -com aquesta que us ensenyo-, fets a mà per ell mateix, i escrites a màquina -tota una declaració de principis això d'escriure a màquina avui. En elles, parlava de tot i de tothom. Principalment, de músics i compositors, de sardanes i d'orquestres. Era una veritable Viquipèdia del món sardanista. Però també de fets històrics, molts d'ells relacionats amb el país, però amb d'altres que no hi tenien res a veure. I fins i tot potser havíeu llegit alguna de les seves glosses setmanals al Tot Granollers, parlant també del món de la sardana. O els seus articles a la revista Anella, de l’Agrupació Excursionista. O les seves cartes al director que feia a més d’un diari ...
Doncs es veu que en un d'aquests llibrets hi havia deixat apunts de la seva semblança. Us en faig cinc cèntims d'allò que he pogut recollir picotejant per aquí i per allà. Els que el coneixeu, segur que en podeu aportar molta més informació i detall. Valdria la pena perquè no fos precisament la seva biografia la que quedés incomplerta. (Continua) ...
Per començar, cal dir que el Senyor Pey, va néixer a Granollers, però de família paterna guixolenca. A qui no li va parlar del President Irla, el President que va mantenir viu el Govern de la Generalitat a l'exili, nat al seu estimat Sant Feliu de Guíxols, i de la Fundació-Museu que hi ha allà?
I de petit no era pas el Senyor Pey, sinó l'Enric, un noi com tots els altres, que va començar a anar a escola l’any 1932, amb el mestre Donat Puig, i que va viure una infantesa amb guerra i amb un final doblement tràgic. Per començar, la vivència del bombardeig del 31 de maig del 1938. Deia:
Recordo que era un vailet de calça curta; tenia 9 anys i era a la cua de racionament de les faves del Sindicat dels Pagesos del carrer Sans a l'espera que em toqués el torn. Fèiem tots cua al carrer quan vaig veure passar de refiló els cinc avions feixistes. De cop... vaig sentir un gran soroll i un dels guàrdies d'assalt em va enviar cap a casa. Vaig escoltar que algú deia: A la Porxada hi ha moltes víctimes!". I em va entrar por, ja que la meva mare Rosa, havia anat a comprar a la plaça. ...
I afegia: Quan vaig anar a dormir, em va venir a la ment, tot aquell espectacle: uns anaven esverats d'un lloc a l'altre cridant sense parar...; altres ploraven i caminaven que semblava que anaven d'esma... Van ser un somnis que no em van deixar durant molt de temps, i quan encara hi penso ...
Han passat 70 anys de molts silencis. Massa silencis. De fet, van morir-hi molts parents i amics, aquell dia tràgic ... Tots ells mereixen ser recordats i homenatjats. Aquell 31 de maig de 1938, a Granollers, ens van matar una mica a tots! Que no torni a passar mai més.
El que era clar era que el jove Enric portava la música a la sang. De família de músics, va començar a estudiar música l’any 1939 amb el mestre Josep Maria Ruera i amb l'Aureli Font. El clarinet el va aprendre amb el seu oncle Víctor Pey, més tard amb el sr. Ramon Camps, i més endavant va perfeccionar-se al Conservatori de Música de Barcelona amb el mestre Morales. Amb la flauta, va començar amb el seu pare, en Lluís Pey, i amplià estudis més endavant amb el catedràtic sr. Salvador Brotons. Més endavant, també rebria lliçons de Jean Pierre Rampal.
 Als setze anys (ell també diu als disset; en tot cas, molt jove) va incorporar-se a l'Orquestra Selecció, com a músic professional, i això li va canviar la vida. Era el més jove de la formació, i com que necessitaven un altre saxofon per poder interpretar jazz, i ell a més tocava la flauta i el clarinet, s'hi va adaptar ràpidament. Fou una veritable escola per un jove músic, acompanyat dels millors músics granollerins del moment. Amb la Selecció feien tots els papers de l'auca, amb programacions realment esgotadores: per exemple, tocaven en Festes Majors a l'Ofici, al concert-aperitiu, al ball de matí, al concert i ball de tarda i finalment al ball de nit. Interpretant peces tant de música clàssica, com ballables de moda, com Cole Porter o Glenn Miller, o peces de jazz de Duke Ellington, Count Basie, ... Va plegar als 29 anys, i per espai de quatre anys, va treballar en diverses cobles, orquestres i agències artístiques de Barcelona. Tocaria amb grups com Els verds de Mataró, la Lira de Sant Celoni, i amb el grup Camps y su ritmo a l'estranger. I a Granollers, amb les orquestres Windsor, The Manhattan, i el grup Pere Vilà.

El 1962, s'incorporà també a la nova orquestra que formaria el mestre Ruera quan va abandonar l'orquestra Selecció, que portaria el nom de Conjunt Pleyel. Amb aquest periple, l'Enric Pey fou també protagonista del lema Terra de músics, que des d'unes dècades abans havia estat l'eslògan de la ciutat.
 I l’Enric fou un bon músic, i reconegut. Com a clarinetista, va superar unes oposicions per una plaça a la Banda Municipal de Música de Barcelona. Com a saxofonista, va ser seleccionat i apadrinat pel saxofonista nord-americà Stan Guetz –un dels millors saxos de jazz- per formar part de l’Orquestra del Festival Internacional de Música de Lucerna. Com a flautista, va ser qualificat com a Instrumentista Notable pel sr. Meyer, flautista solista de l’Orquestra simfònica de Sant Francisco.
A més, amb la Selecció pogué fer un itinerari que el portaria per mitja Europa i part de l’estranger -França, Suïssa, Alemanya, Portugal, Espanya, ...-, obrint els ulls al que passava per tot arreu, en moments en què per aquí el franquisme era el marc que limitava la nostra cultura. Més d'una vegada ens havia explicat la seva trobada amb Charles Chaplin passejant pel voltant del llac Leman, a Suïssa, i la seva admiració per aquest personatge del cinema, però també de la llibertat i la pau mundials. I també recordareu com explicava la seva trobada amb un encara jove Juan Carlos de Borbón, que seria nomenat l’hereu successor del dictador Franco, a qui ell li va etzibar un Ep, que jo sóc republicà! que devia ser un dels primers banys de realitat que tindrien els borbons a casa nostra.
I és que ell, l'Enric Pey, deia les coses clares. Massa clares, fins i tot. Era, com tots sabeu, un home del morro fort, que en diríem! I les opinions les tenia molt definides, com coneixeu bé tots els que havíeu compartit algun debat amb ell.
L’any 1980, l’Ajuntament d’Aiguafreda el va contractar per formar una Banda de música integrada per noies i nois del poble, que va durar uns deu anys. I també a la nostra ciutat va intentar una proesa com era la creació d’una Cobla de músics joves, que portés el nom de la ciutat arreu, amb una escola de Cobla a l’entorn de l’Agrupació Sardanista. Jo el tinc ben present, defensant amb ímpetu el projecte, ... que va durar un parell d’anys.
Ja de ben petit, l’Enric havia après també l’ofici de fuster, que compaginava amb el de músic. Havia tingut un primer taller a la carretera, davant de la Creu Roja. Jo el recordo en el taller del carrer Narcís Monturiol -abans 28 de enero!-, quan em va ensenyar les primeres lliçons de clarinet. Abans, també, amb la seva primera esposa, la Maria Camps, varen tenir un petit bar, que en deien Can Vi, o Ca la Quimeta, al carrer Barcelona amb la plaça del Doctor Guillamet.
Des de principis dels 90, el Senyor Pey va acompanyar-nos en el projecte d’Esquerra a la ciutat. Formant part de les llistes, però també aportant opinions i discutint apassionadament les propostes, el programa, i tot allò que calgués per fer avançar la ciutat, la cultura i el país. Era un gran propagandista de les activitats d’ERC i no se n’amagava. Tenia clars els ideals de República, Justícia i Llibertat per a Catalunya, i els mostrava ben orgullós.
Durant els darrers anys, també va ésser membre del Patronat de l'Escola Municipal de Música Josep Maria Ruera. I és que se l'estimava molt, l'escola. Allà va començar la seva carrera musical. De fet, no crec que hagués faltat a cap de les reunions ni actes al que se'l convocava al llarg de tots aquests anys. Això sí, sense entrar mai en qüestions pedagògiques -els mestres d'allà ho fan molt bé, això, deia sempre-, sí que demanava sempre un reconeixement per a la seva professió: que si cal penjar quadres amb els professors de l'Escola de tots els anys, que si la versió dels Segadors no era l’adequada, que si cal recuperar el concert de Santa Cecília, ...
Per què ell tenia molt clar una concepció del país que es basa en la cultura, tal i com havia rebut d’aquells mestres seus de l’època de la República. L’home s’havia de formar amb un substrat on l’educació en les arts era primordial, i el país no tenia sentit si no era amb la cultura pròpia. I precisament era això el que ens feia més universals: perquè aportàvem, a partir de la sardana, per exemple, el bo i millor de nosaltres a la cultura universal. Ell podia tocar bé jazz perquè estava arrelat a Catalunya, com els negres americans ho estaven a la seva pròpia cultura.
La única excepció a aquesta visió elevada del país era el seu estimat Barça, però que quedaria perdonada perquè el joc que practicava els darrers anys es podria considerar ben bé com a art.
Seguint per aquest fil, era per això que volia mantenir viva la memòria dels músics. Perquè s’estimava l’ofici, perquè els havia conegut i ho havia viscut, però també perquè un poble sense cultura –i la música n’és la part més important- no és res, va recollir tot el patrimoni musical que va poder, i el donava a conèixer com sabia.
Com veieu, la música era sempre per damunt de qualsevol altra cosa. En paraules seves, ... la música elevada, la que no es limita a evocar imatges concretes o suscitar emocions simples, sinó que suggereix estats d’ànim indefinibles, és la manifestació més excelsa de l’Art. El mitjà sublim pel qual s’expressen certes ànimes exquisides per fer-se comprendre de les seves afins i sentir unes i altres els inefables delits de l’esperit. És el llenguatge de les ànimes.
Ben segur que, en el cel dels músics on deu ser ara mateix, ja s’ha apuntat a l’orquestra i està ensenyant a tots ells com es toca una sardana!
Malauradament, ens ha deixat sense poder veure el final del procés que el país té endegat, i que ens ha de portar a cotes més altes de llibertat. Sabem que li hauria fet molta il·lusió poder votar Sí-Sí el proper nou de novembre. Ben segur, però, que algú votarà per vostè. En pot estar segur.
Visca Granollers! Visca el Barça!, Visca Catalunya! i Visca la música!


Els seus records del Bombardeig:

Recordo que era un vailet de calça curta; tenia 9 anys i era a la cua de racionament de les faves del Sindicat dels Pagesos del carrer Sans a l'espera que em toqués el torn. Fèiem tots cua al carrer quan vaig veure passar de refiló els cinc avions feixistes. De cop... vaig sentir un gran soroll i un dels guàrdies d'assalt em va enviar cap a casa. Vaig escoltar que algú deia: A la Porxada hi ha moltes víctimes!". I em va entrar por, ja que la meva mare Rosa, havia anat a comprar a la plaça. 
En comptes d'anar-me'n a casa, vaig agafar pel carrer Agustí Vinyamata i vaig anar cap a la carretera: un tros de la Fonda Europa era a terra; cal Sentí estava ensorrat; el quiosc dels diaris havia desaparegut... Vaig veure els primers morts i ferits, sobretot a l'oficina municipal que hi havia al davant de la Fonda, dedicada a la renovació de les cartilles de racionament, on hi havia gent de la Garriga, de Canovelles... Allà els van massacrar. 
Vaig travessar tot allò ple de morts i ferits i... cap a la plaça de la Porxada! Vaig entrar pel carrer de Sant Roc, per la part de l'Escola de Música, i vaig veure un panorama desolador: la meitat del monument era a terra; hi havia molts morts, ferits que cridaven... 
Durant una bona estona vaig estar buscant la meva mare, anant amunt i avall. Vaig caure en entrebancar-me amb les pedres i els cossos que hi havia i que eren plens de sang... Tothom anava brut... I es sentia també una mena d'olor molt forta i estranya que et tapava... Allò era un caos total. 
A mida que anaven desenterrant i treient els morts els arrengleraven a la paret de can Piguillem. La majoria dels cossos estaven mutilats. La metralla de les bombes en lloc d'anar enlaire s'escampà i agafà més gent. Els ferits que es podien bellugar anaven directament a les farmàcies de can Gasset, can Parera, ca l'Arimany, can Rahola..., que es van quedar sense existències. Els de la Creu Roja es veien col·lapsats i feien el que podien, portaven la gent a l'Hospital en cotxes, lliteres... 
Els morts, més tard, foren traslladats al cementiri i enterrats molts d'ells en una fossa comuna. Hi havia també un carro en el qual dipositaven tots els trossos dels cadàvers i la gent, quan trobava un cos mutilat d'algun familiar, havia d'anar allà, mirar, agafar... El mestre Ruera s'hi va trobar. 
Era tan dantesc el panorama que encara em costa parlar, ja que allò ultrapassava tothom. Brut, ple de sang i després de constatar que la meva mare no hi era, vaig marxar cap a casa, on la vaig trobar, ja que tot i ser a la Porxada en el moment del bombardeig, no li havia passat res, i havia marxat de pressa per anat a buscar a l'escola el meu germà. En veure'm brut, la mare em va rentar bé al safareig i va decidir tallar-me els cabells, ja que la pinta no passava de cap de les maneres degut a la pols... 
També em van dur a cal metge per si tenia alguna cosa... 
Quan vaig anar a dormir, em va venir a la ment, tot aquell espectacle: uns anaven esbarats d'un lloc a l'altre cridant sense parar...; altres ploraven i caminaven que semblava que anaven d'esma... Van ser un somnis que no em van deixar durant molt de temps, i quan encara hi penso... 
Han passat 70 anys de molts silencis. Massa silencis. A la nostra família van morir el cosí Esteve Garrell, a la carretera, i la cosina Francesca Magria, a la Porxada. I també molts amics com el músic Lluís Rovira... Tots ells mereixen ser recordats i homenatjats. 
Aquell 31 de maig de 1938, a Granollers, ens van matar una mica a tots! Que no torni a passar mai més.